Ciutats, ciutadania

Un dels debats que ha travessat i travessa la historiografia de la Transició –i que, en paral·lel, especialment en els últims anys, ha protagonitzat de manera insistent també el debat públic– és fins a quin punt aquest procés ha significat una continuïtat o bé una ruptura.

Que el debat hagi ocupat l’espai públic en els últims anys sembla del tot comprensible. Els estralls de la crisi econòmica i les respostes austeritàries que hi va donar la política tradicional han posat en perill el consens més preuat del que es pot definir com el sistema del 78, que és precisament el benestar social i econòmic de les grans majories socials. Més enllà de qualsevol altra consideració, aquesta sembla que és la clau de volta que pot explicar el terratrèmol polític dels últims anys, que inevitablement ha portat també a un debat crític sobre els fonaments d’aquell sistema. En aquest sentit, la discussió pública ha estat rica, però moltes vegades massa polaritzada: s’ha disparat una lectura exageradament negativa d’aquell sistema, i a la vegada s’han reforçat les posicions dels qui, des de l’immobilisme, l’han sacralitzat.

I probablement és aquí on el debat historiogràfic pot resultar útil. Sense cap pretensió de ser exhaustiva, val la pena recordar com les primeres interpretacions del procés transitiu partien d’un paradigma molt centrat en els grans actors polítics d’aquell moment. Mentre es glorificava com n’era, de modèlic, aquell procés (amb un biaix clarament influenciat per les necessitats de consolidació del sistema i, també, per les visions politològiques), es ressaltava com, gairebé sense conflicte aparent, s’havia passat d’una dictadura terrible a una democràcia plena. Ja fa temps, per sort, que el creixement i la consolidació de la recerca historiogràfica (d’acadèmics i acadèmiques consagrats, però també de professionals joves massa vegades obligats a treballar en condicions molt precàries) ha trencat aquell paradigma tradicional. Desplaçar l’atenció des d’únicament les grans negociacions polítiques cap al paper dels moviments socials, dels intel·lectuals, de les actituds col·lectives, del paper del context internacional, ha ajudat molt a oferir-nos una visió molt més diversa, llunyana de certes dicotomies (continuïtat o ruptura?, res més) que resulten poc efectives, perquè en el fons serveixen més per obrir bretxes aptes per al combat dialèctic que no pas per esclarir els processos del passat.

En aquest sentit, en els darrers anys s’ha aprofundit en el paper que va tenir la dimensió municipal com a àmbit privilegiat d’un canvi –i, per tant, d’una ruptura– profund respecte a la dictadura. És cert que no es tracta d’una circumstància generalitzable a tot el territori: hi ha hagut municipis en què les inèrcies del passat (en molts casos amb els mateixos actors procedents de la dictadura com a protagonistes) van continuar vigents, però no hi ha dubtes que, especialment a les grans ciutats (però també a les mitjanes i als pobles), l’arribada de la democràcia als municipis ara fa 40 anys, va anar decididament més enllà del simple fet que la gent pogués escollir els seus representants als ajuntaments. Va significar –amb tota la força que atorga la proximitat de la política local– una revolució copernicana en la relació entre allò individual, social i col·lectiu. Cada escola pública municipal, cada biblioteca, cada equipament esportiu, cada nou accés al transport, cada remodelació de l’espai públic perquè fos més humà i habitable, cada creació de serveis socials –també cada canvi en la toponímia, ja que van ser els municipis els que van revertir primer la dimensió simbòlica de la dictadura–, cada cooperativa municipal d’habitatge, cada procés de participació, van ser un esglaó insubstituïble en la construcció democràtica del país. Els municipis van ser els qui en moltíssims casos van fer que cada vegada més persones passessin a ser ciutadans i ciutadanes, en la mesura que es concretaven els seus drets a l’habitatge, al transport, a la salut o a l’educació.

Potser per això, quan 40 anys després el sistema ha començat a donar senyals de desequilibri i de crisi, han estat les ciutats i els pobles els qui primer han reaccionat, en el sentit de recuperar les institucions per a una ciutadania que veia cada vegada més allunyada i hostil la política. Ha estat als pobles i a les ciutats, a partir del 2015, on més forts han estat els impulsos per desterrar les males pràctiques, recuperar drets, ampliar-los i imaginar-nos maneres més inclusives, innovadores i humanes de concebre la política. Això ha estat i és el municipalisme del canvi, que ara, el 2019, està cridat a enfortir les seves posicions i transformar-se, una vegada més, en motor democràtic, en constructor de ciutadania.