Sòlid, líquid i gasós

Tot es fútil i res no sembla consistent. No només la societat, també l’amor, la moral i fins i tot la maldat són líquids, segons Zygmunt Bauman. Vivim de la seva herència reflexiva, ens la repartim com si fos un botí, però no actuem en conseqüència i així li continuem donant la raó. Carpe diem.

Un any després que Trump arxivés els acords nuclears amb l’Iran, Teheran també s’allunya del pacte atòmic. Els aiatol·làs tornen a la unilateralitat, igual que ho fan tots els nord-americans que pensen que els Estats Units poden ser líders en solitari. Avui la promesa de trencar amb el llegat d’Obama pot més al Despatx Oval que no pas la necessitat de bastir ponts. Una cosa semblant a les prèdiques dels qui no volen una Europa sumada però que han après que la millor manera de mutilar-la és torpedinar-la des de dins. Ho intentaran Le Pen i Salvini.

Nigel Farage, per la seva banda, tornarà a agafar de la mà els britànics per portar-los de nou a un altre desastre col·lectiu, ara que ja sabem que el Brexit no està a tocar i que el Regne Unit també anirà a les urnes el 26 de maig. Ja es veurà si després pot o li deixen fer la seva feina. De moment fa el que coneix bé. Va convertir Brussel·les en objecte de desig pertorbador durant la campanya del referèndum per treure el seu país de la Unió. I ho va aconseguir, encara que fos a còpia de mentides que va admetre l’endemà al matí d'un resultat exultant per a ell. Va ser una fake news en tota regla abans de la gran eclosió d’aquest moviment emulat internacionalment tot i els molts esforçosper acotar-lo. Fins a 10.000 ha comptabilitzat The Washington Post en el llistat de falsedats o mitges veritats proferides per l’actual inquilí de la Casa Blanca. La política com a força de xoc, com a mostra del pitjor. Però no està tot perdut. Contrastem la mirada global amb l’efecte local. Mirem el nostre últim recompte electoral.

La ciutadania espanyola ha demostrat als seus representants que sap votar. Ha castigat els excessos i ha optat per la moderació. La prova la tenim en les primeres conseqüències en la doble dreta, que ara discuteix pel centre simbòlic de tenir el títol de principal força de l’oposició. Un altre disbarat. Quan tot era sòlid, les discussions eren per la victòria i no per la derrota. Doncs tampoc. I així, mentre el PP es debat entre tornar al centre o enviar Casado a casa si d’aquí a 15 dies repeteix davallada, Rivera treu pit i pretén mantenir la pugna fins a aconseguir l’hegemonia ideològica que els fundadors del partit deploren. La dreta espanyola, més que reflex del moment líquid que ens envaeix, sembla desitjar que els seus postulats entrin en un estat gasós on tot ja es dilueix fins a arribar a la intangibilitat. Fa comptes per a hisenda i no li surten, proposa mesures socials que o bé ja existeixen o no responen a les inquietuds actuals, s’inventa paràmetres jurídics inadequats en el marc actual que diu que defensa i busca fer història en nom d’una Espanya de la qual no n'ha llegit el passat o bé l’ha interpretat malament.

Els temps són tan esquis que, posats a desconfiar, les maquinàries electorals ja no poden oferir garanties que el vot del 28 d’abril es pugui repetir el 26 de maig. Per a desolació d’uns i esperança d’altres. Ni tan sols aquella Catalunya que havia estat exemple d'un comportament digne d’anàlisis sociològiques és avui res més que una altra mesura de com és la trencadissa del moment. L’indepentisme fratricida s’ha imposat a la voluntat unitària dels seus fidels, mentre Jordi Graupera corre solitari per la banda presentant-se a l’alcaldia de Barcelona com un rebel amb causa sense ser anticapitalista ni pertànyer a cap moviment alternatiu que no sigui el de la denúncia de l’ús fraudulent de la voluntat popular de separar-se d’Espanya.

No queda cap més solidesa que l’esperança. Encara que sembli un absurd que no és. Esperança en els joves que han començat a entendre que no tot està permès. Greta Thunberg amb 16 anys ha trencat motlles i ha portat fins a les Nacions Unides el seu crit desesperat a favor del medi ambient. L’ONU avala ara el seu clamor a través de l’informe més complet que s’ha fet mai sobre l’amenaça que tenim a sobre. Un milió d’espècies en vies d’extinció que adverteixen del perill de la reducció de la biodiversitat que, alhora, posa en risc 125 bilions d’euros que aporta la natura cada any a l’economia mundial. Què ens diran els candidats durant la campanya que tot just comença? El mateix que vam escoltar en la que va acabar ara fa 15 dies? Ni política internacional, ni Europa, ni canvi climàtic. Van parlar de cultura, sí. 80 segons un dia a la televisió per deixar anar quatre tòpics. Un per candidat.