Un secret d’un secret

Una fotografia és un secret al voltant d’un secret. Com més t’explica, menys en saps”. Amb aquesta afirmació, Diane Arbus es referia a la incapacitat de la fotografia per ser document literal del que passa al món. La impossible objectivitat necessita invariablement de la curiositat de l’espectador inquiet per a la seva interpretació, forçat per la seva intel·ligència a pensar. El tema és el secret. L’única manera de donar sentit a aquestes fotografies de l’enigma consistirà a posar en relació el que evoquen amb el que dorm apartat en el nostre inconscient, o amb el coneixement que ens nega el poder.

En aquests últims anys hem viscut estupefactes l’intent de negar el dret, no ja a l’expressió per part dels informadors i els artistes, sinó el dret a veure per part dels ciutadans. Dret a conèixer sense filtres ni paternalismes allò que els periodistes o els artistes volien expressar a través de les seves creacions. Fotografies com a eines necessàries per obrir el coneixement de la realitat present i per convidar a la reflexió sobre el passat.

Els ulls compromesos dels documentalistes són els ulls de tots, prestats als seus cervells valents per tal que mirin per nosaltres. En el nostre descans apolític, en els períodes de somnieig entre votació i votació, tranquil·litza saber que ells, elles, hi continuen amagats treballant i se la juguen per donar a veure el que està passant. Però no només sota la llum del dia, sinó quan s’endinsen en mons secrets obrint una esquerda perquè un hi fiqui l’ull. No parlem del secret de la intimitat de les persones. Parlem del testimoni al voltant de les clavegueres on es preparen malintencionades estratagemes en contra de la societat i els drets humans. La fotografia en aquests indrets està prohibida i la seva obtenció serà un secret opac que parlarà sobre aquells secrets, necessitant molta literatura al peu de foto per tal de fer-se entendre. Des dels orígens del mitjà fotogràfic es van introduir càmeres ocultes en els judicis, en els camps de batalla, en les presons o en les fàbriques inhumanes. Les escasses fotografies que es van obtenir, per exemple, en el procés de la mort a les cambres de gas nazis funcionen més com a símbols de resistència que com a prova fefaent del que allà succeïa. Si els haguessin enxampat fent una foto, segur que allò els hauria costat la vida. Però ningú dubta de la necessitat de la violació d’aquell secret ni de la valentia que va suposar. Ni del valor testimonial d’aquelles tènues i borroses imatges per aconseguir que la nostra incredulitat clavi el dit a la llaga perquè res d’allò torni a succeir.

Aquests dies els fotògrafs i editors Clemente Bernad i Carolina Martínez estan passant per un moment especialment dur. Després d’un llarg procés, Clemente, com a fotògraf, ha estat condemnat a una pena de presó i multa. Coneguts pel seu compromís amb la recerca en la memòria històrica, amb una llarga trajectòria avalada amb premis i representats en col·leccions importants d’art contemporani, han estat condemnats per un delicte tipificat al codi penal com a “descobriment i revelació de secrets”. El motiu és que, per tal de completar un documental sobre l’ús que es dona a la cripta del Monumento a los Caídos de Pamplona, van introduir-hi una càmera oculta amb l’objectiu de gravar una de les misses que s’hi celebren mensualment en honor dels colpistes de 1936, tot i que finalment no han inclòs aquestes imatges en el documental A sus muertos (2017), que descriu el misteri i la inviolabilitat del secret de la cripta, l’ocultació de les activitats i la missió d’una secta contrària a la Constitució, i la permissivitat de les autoritats amb tot això. I el que és pitjor: el desconeixement de la gent que per allí passeja. Tot plegat és el tema: el secret. I com a fotògraf que és, Clemente Bernat ha estat disposat a endinsar-s’hi, però les institucions no estan disposades a protegir aquells que donen a veure l’ocult i conviden a pensar. El sector de la fotografia està molt dolgut, encara que el cas hauria de preocupar la societat sencera.