Noa: “Bach és el millor constructor de ponts”

En l’últim quart de segle, la israelita Noa ha aconseguit convertir-se en una de les veus més importants de l’enrevessat panorama musical internacional. Una veu suggeridora i un estil summament personal, que no perd mai de vista el seu lloc d’origen i les tensions que s’hi viuen, ha portat a dalt de tot Achinoam Nini (Tel-Aviv, 1969). Ara ha decidit abandonar els camins més transitats: posar lletres contemporànies a composicions de Johann Sebastian Bach i cantar-les combinant l’atreviment amb un respecte absolut. Letters to Bach és el seu últim disc, que dissabte presenta al festival Strenes de Girona (Auditori, 21.00) i diumenge al Festival de Guitarra de Barcelona (Barts, 21.00), úniques dates confirmades a Espanya.

“Johann Sebastian Bach és el mestre dels mestres!”, exclama. “Crec que és l’únic músic que tots els músics admirem. Qualsevol que l’escolti queda encisat, a qualsevol lloc del món. La seva música és miraculosa. Vaig tocar al piano algunes de les seves composicions de nena. Més tard, vaig escriure la lletra de l’esplèndida Ave Maria de Bach i Gounod, una de les cançons més importants de la meva carrera. Ara, després de gairebé 30 anys, amb el meu guitarrista Gil Dor hem decidit escalar l’Everest de la música, obrint una nova finestra per deixar-hi entrar el sol”.

Pregunta. Quin és el significat de la música de Bach en la societat actual?

Resposta. Bach és el millor constructor de ponts: persones de totes les generacions, de diferents cultures i orígens, poden gaudir i sentir-se commoguts per la increïble música que va crear. A més, sento que al món d’avui, on es veneren les coses superficials, volubles, buides, on la meritocràcia està sent constantment atacada i degradada, hi ha la necessitat de música, art, literatura, de creativitat de més entitat que empenyi el públic amunt i no l’arrossegui avall, rebolcant-se en el fang i intentant agradar costi el que costi. La meva petita rebel·lió contra aquest fenomen, contra el trumpisme i tot el que comporta, és Letters to Bach.

P. Posar a la música instrumental de Bach lletres contemporànies amb preocupacions com el feminisme, l’escalfament global o la tecnologia no traeix el seu esperit?

R. Tot el contrari! Bach va ser un mestre improvisador, un innovador, un rebel. Era un esperit lliure, audaç, i tenia un sentit de l’humor únic.

P. Aquest disc suposa un canvi en la seva proposta musical?

R. No. Soc cantautora i sempre ho seré. Sempre estic buscant noves direccions, m’encanten els reptes. El meu proper disc serà tot jazz original... Crec que el meu públic ha crescut i espera aquestes coses de mi.

P. La crispació és la tendència dominant en la societat. La música és capaç de reduir-la?

R. La música pot ser plaent, pot curar... però també pot ser una bufetada, una alarma, una crida a l’acció. Tot això és del tot necessari avui.

P. La situació entre Palestina i Israel sembla enquistada...

R. La situació és realment complicada i, després de les últimes eleccions a Israel, és fàcil caure en la desesperació, però no ho hem de fer. La desesperació no porta a res. La solució al nostre conflicte és ben coneguda: dos estats, Israel al costat de Palestina. Aquesta és l’única via, al meu parer. Hem d’iniciar negociacions amb respecte mutu, esforçant-nos perquè totes les persones entre el Jordà i el Mediterrani tinguin una vida digna, oportunitats i seguretat. Hem de respectar la història, les tragèdies i les aspiracions de cadascú i, finalment, comprometre’ns. Tot això està al nostre abast, els acords s’han redactat, estem preparats per a l’encaixada final. Però és la gent de la zona la que ho ha d’exigir. Hi hem d’insistir.

P. Com pot un artista contribuir a resoldre aquesta situació?

R. He estat activista durant més de 25 anys, des de l’assassinat de Yitzhak Rabin. He col·laborat amb artistes palestins, he participat en manifestacions, he escrit articles, formo part de la junta directiva d’organitzacions que treballen pels drets humans i la pau... He pagat un preu elevat per tot això, però crec que no importa quin sigui el preu a pagar per poder parlar, el preu del silenci sempre és més alt! En el passat, solia dir: cada artista ha de fer el que pensa, no està obligat a actuar. Avui, crec que els artistes han d’actuar, parlar i posicionar-se. Hi ha una citació que diu: “Perquè passi una tragèdia no cal que les males persones facin alguna cosa. Només cal que la bona gent no faci res”.