Dubtes i certeses

“Què passaria si estiguéssim equivocats?” Aquest dubte raonable va aclaparar Obama en la recta final del seu mandat. La victòria de Donald Trump intranquil·litzava els líders dels països que l’encara president dels Estats Units d’Amèrica anava visitant per acomiadar-se i agrair-los el suport en la que seria la seva última gira internacional. A Angela Merkel la va deixar amb una llàgrima furtiva inimaginable en qualsevol de les trobades prèvies. El primer ministre japonès se li va disculpar per haver trencat el protocol volant a Nova York per acudir al penthouse de la Torre Trump en plena Cinquena Avinguda i reunir-se amb el mandatari electe. Xi Jinping es va comprometre en nom de la Xina a aplicar al seu país els acords de París sobre el canvi climàtic, un gest que l’enfrontava a les crítiques, els recels i les amenaces de Trump anunciades durant la campanya i reiterades obsessivament durant les setmanes d’espera abans d’assumir la presidència.

Però va ser al Perú, un cop finalitzada la reunió del Fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic i ja dins del cotxe oficial que el portava a l’aeroport per tornar a casa i abandonar el càrrec, i mentre la multitud omplia els carrers de Lima al pas de la comitiva nord-americana agitant les mans en clares mostres d’admiració i solidaritat, quan l’interrogant va sorprendre l’acompanyant del líder mundial assegut al davant en sentir-lo mussitar: “Què passaria si estiguéssim equivocats?”

La incertesa l’havia provocada un article de The New York Times que afirmava que els demòcrates nord-americans havien oblidat com d’important és la identitat per a la ciutadania. En els vuit anys al Despatx Oval, Obama havia aconseguit l’inimaginable: des de ser el primer president negre de la primera potència mundial i entusiasmar multituds de tot el món assegurant-los que sí que es pot fins a fer front a la pitjor crisi econòmica de la història per les seves conseqüències internacionals provocades pel contagi financer. Havia reduït considerablement les xifres de l’atur i havia retornat la il·lusió, conscient de l’amenaça del canvi climàtic i de la necessitat de la pau al món convuls, al qual va contribuir augmentant el nombre de soldats a l’Afganistan mentre negociava retirar-los de l’Iraq. Havia caçat Bin Laden i donat suport a les primaveres àrabs. S’havia mostrat previngut quan li demanaven atreviment i somrient quan l’assetjaven i el titllaven d’amic de terroristes perquè posaven en dubte els seus orígens per les seves arrels indonèsies, un país musulmà. I al darrere de tota la intensitat, les vivències, els èxits i els fracassos acumulats durant dos mandats sorgia la qüestió: “Què passaria si estiguéssim equivocats?”

La pregunta l’agafo del llibre de Ben Rhodes. Qui va ser col·laborador de màxima confiança d’Obama i va estar a la seva administració durant tot aquell temps, qui el va ajudar en el seu intent de canviar el món des de l’ala oest de la Casa Blanca i qui es va impregnar del seu esperit escrivint-li milers de discursos després de llargues disquisicions prèvies que amb prou feines eren corregits després. Qui ja no sap on comença el seu pensament i acaba el del seu cap ho resumeix a El mundo tal como es: “Potser la gent només vol tornar a la seva tribu”.

Fresc perquè l’he llegit durant aquestes festes, l’interrogant me l’han reproduït els debats electorals. Veient tanta suposada seguretat en plantejaments insubstancials i disquisicions buides, escoltant massa frases fetes i clatellots cínicament enginyosos repetits fins a l’avorriment pels qui aspiren a representar-nos i/o a presidir un Executiu obligat a resoldre més problemes que a crear-los en un país on els seus últims governs han fet el contrari, i contemplant-los als platons de televisió cada vegada més impregnats de l’esperit dels acaraments entre els protagonistes dels realities que no pas de l’aportació de propostes de debò, per assumibles, i clares, per realistes, m’anava qüestionant si qualsevol d’ells s’ha parat un moment a pensar, emulant Obama, i a inquirir als seus col·laboradors: “Què passaria si estiguéssim equivocats?”

De moment, part de la resposta ja ha arribat a la ciutadania, que buscant bona informació per tenir opinió és conscient de la quantitat de mentides, mitges veritats i dades manipulades que ens ha aportat la campanya que s’acaba divendres. Queda el dubte de si aquesta part de transparència contribuirà a reduir la indecisió dels votants, a empènyer-los cap al nou extrem o enviar-los directament a l’abstenció. Perquè la veritat de tanta mentida també equival a optar per algú que diu que vol estripar la baralla malgrat saber-te enganyat, perdonar la falsedat ben estudiada perquè també és la teva o posar-te exigent, demanar ètica i responsabilitat i pretendre inútilment imposar-los una cura d’humilitat. En qualsevol d’aquests supòsits, l’elector del proper diumenge, abans d’escollir la papereta i dipositar el vot al sobre es podria preguntar: “Què passaria si estigués equivocat?”