Morir per saber viure
Maggie O'Farrell publica una autobiografia ben diferent, construïda a partir de 17 situacions en què l'autora ha estat amb un peu al regne de la mort
Visc, i visc, i visc / Sigo aquí
Maggie O'Farrell
Traduccions de Mark Rubió / Concha Cardeñoso
L'Altra Editorial / Libros del Asteroide
248 / 272 pàgines
19,95 euros
Encara ara, 29 anys després, Maggie O’Farrell no suporta que li toquin el coll, ni tan sols el metge ni el marit ni els fills; tampoc s’hi posa mocadors o bruses que l’hi estrenyin. Això li ha quedat de quan, amb 18 anys, un home va agredir-la, quan anava sola pel camp, posant-li violentament la corretja d’uns prismàtics; se’n va sortir com va poder, ho va denunciar, la policia no li va fer cas i uns dies després va aparèixer una noia assassinada molt a prop del lloc dels fets...
En la que va ser la tercera novel·la d’una de les veus més potents dels darrers anys de les lletres irlandeses, La distància que ens separa (premi Somerset Maugham 2004), una nena hospitalitzada sent des del llit com renyen un nen que és fora al passadís perquè fa soroll: “Hi ha una nena que s’està morint”, li diuen. I la nena de vuit anys és, després ho entendrà, ella mateixa, afectada d’una encefalitis aguda. L’episodi és també, ho sabem ara, autobiogràfic. En realitat, aquest i el de la corretja al coll formen part de les 17 vegades que l’autora d’Aquest deu ser el lloc va tenir peu i mig a la mort i amb les quals ha configurat aquesta ben particular autobiografia.
Tres raons per recomanar-lo
1. Particular i ben diferent autobiografia construïda a partir de 17 situacions en què l'autora ha estat amb un peu al regne de la mort.
2. Realisme emocional i domini dels sentiments i els salts temporals en una nova exhibició estilística de l'autora de La distància que ens separa.
3. Relat valent i ple de vida que convida a gaudir-la intensament perquè, en el fons, no és més que moments, un parèntesi abans de desaparèixer.
O’Farrell (Coleraine, Irlanda, 1972) va escriure el llibre ara fa dos anys pensant en una de les seves filles, afectada per una estranya malaltia vinculada als fruits secs que li provoca entre 12 i 15 al·lèrgies a l’any, moltes necessitades d’hospitalització i que han arribat a posar la seva vida en un greu perill més d’un cop. “No marxin mai massa lluny d’un hospital ben preparat”, la va advertir una vegada un metge... Per ella va poder reunir les forces, amb el realisme emocional i els també tan volguts salts temporals que caracteritzen les seves novel·les, per anar organitzant els records de la seva vida des de la mort. Un seguit de personatges, que apareixen i desapareixen, van ajuntant de manera invisible les 17 tessel·les.
Malgrat que el tremp narratiu d’O’Farrell permet que hi hagi tensió fins i tot en els episodis en què el perill de mort no sembla tan imminent (aquell ajupir-se a la carretera a mil·límetres del camió que passa a gran velocitat; un angoixant i creixent cansament nedant a la platja amb el fill a sobre, amb l’ombra d’un episodi més dramàtic un estiu al mar Índic...), Visc, i visc, i visc resulta vitalista com pocs. Més que cap, potser, perquè, com es dedueix dels textos, un torna de l’abisme, del cantell de la vida, més alterat, esclar, però també més savi, i inevitablement més trist.
Sí, ser al món és una situació fràgil, molt probablement el que vivim només són moments, el parèntesi just abans de la mort inevitable, però potser per això cal valorar la vida com res més, agafar-la amb les dues mans i riure i alegrar-se d’aquest miracle quotidià que és l’existència. Això li ve a dir O’Farrell a la seva filla; això li ve a dir al lector.
Iluminada
Mary Karr
Errata Naturae / Periférica
Traducció de Regina López
580 pàgines. 24,50 euros
Ja ho saben els lectors de l’impressionant i trencador El club de los mentirosos: amb Mary Karr no hi ha culpes ni ploradisses i les veritats de la seva estada a l’infern (pare borratxo que la duia al bar amb quatre anys, mare psicòtica que la va voler assassinar) no porten cap altre pal·liatiu xocant més que l’humor. Així segueix aquesta entrega, on una noia de 17 anys afamada d’estabilitat s’enamora de Warren, un noi brillant i tímid que fuig de la seva família aristocràtica. Amb ell tindrà Dev, una maternitat que no aconseguirà allunyar-la de l’alcohol ni de les conseqüents depressions, accidents de cotxe, intents de suïcidi, una rehabilitació terrible... Quan Warren marxi començarà El club de los mentirosos, recorda en aquest volum de fa 10 anys, consagració d’una manera d’explicar el purgatori i sortir-ne amb una ganyota. “La vida és un acudit dolent”, diu.
La flor amarilla del prestidigitador
Gustavo Tatis Guerra
Navona
244 pàgines
20 euros
A la mare de García Márquez la preocupava que, de petit, parpellejava molt. “Era per recordar millor”, li confessaria de gran el premi Nobel. “No m’explico com pot evocar coses que van passar quan tenia dos anys: en recorda el color i l’olor”, insisteix ella. I és que el testimoni de Luisa Santiago i també el de Gabriel Eligio, el pare, són dues de les irrepetibles fonts del poeta i periodista Gustavo Tatis, que començà a investigar sobre Gabo el 1980 i que ha culminat en els 17 textos del volum. L’edició infantil, desenquadernada i incompleta, de Les mil i una nits que trobà al bagul de l’avi, les intuïcions sobrenaturals, el plor desconsolat quan matà el coronel Aureliano Buendía a Cien años de soledad o l’espant en saber que la noia que transcriví la novel·la havia perdut la memòria són algunes de les perles que ajuden a desencriptar el món fantàstic de Gabo.
Muñoz Ramonet. Retrat d’un home sense imatge
Diversos autors
Comanegra
260 pàgines
24 euros
Julio Muñoz Ramonet va ser un dels industrials tèxtils més poderosos de la Barcelona franquista. En morir el 1991 va deixar a la ciutat en herència un llegat format per una col·lecció d’art per la qual encara lluiten les filles i l’Ajuntament. De Julio Muñoz només s’havia publicat un llibre el 2003 —impossible de comprar després que la família el tragués de circulació—. Comanegra en publica el segon, en què diversos autors analitzen de forma polièdrica el personatge. L’historiador Manel Risques (també coordinador) analitza els seus negocis internacionals; Xavier Theros, la Barcelona del moment; Esther Alsina busseja per conèixer la col·lecció exacta; José Ángel Montañés posa ordre en el plet de més de 20 anys... Xavier Muñoz, José Martí Gómez, Montserrat Llonch i Joan Miquel Gual aporten també llum a aquest industrial tan destacat com desconegut.
Un ruso blanco en la División Azul
Vladímir Kovalevski
Galaxia Gutenberg
276 pàgines
21,90 euros
“Me despertaron unos gritos. Resultó que el sargento Tomillo había abordado a su amigo el sargento Cortez, y estaba intentado... violarlo”. És un moment del duríssim testimoni de Vladímir Kovalevski, membre de la División Azul: fou un dels 28 russos blancs que van allistar-s’hi del centenar de compatriotes ideològics que havien participat en la Guerra Civil. El retrat treu llegenda als divisionaris: caòtics (“su desídia y falta de disciplina traían de cabeza a los instructores alemanes”), dedicats al pillatge, poc valents (“el segundo alférez, cobarde impenitente, no fue capaz de aguantar más de tres días en la posición”) i corromputs (“antes de llegar al soldado, su ración pasaba por seis instancias españolas y todos los repartidores arañaban algo”). Un testimoni excepcional trobat el 2016 als EUA i que els historiadors Xosé M. Núñez Seixas i Oleg Beyda editen modèlicament.
Pompeu Fabra. Vida i obra en imatges
Jordi Manent i David Paloma
Base
238 pàgines
28,90 euros
Llueix un bigotet i, anòmalament de qui era sempre de posat seriós, duu el polze dret enganxat al cinturó i està inclinat cap als alumnes. És una imatge inèdita d’un jove Pompeu Fabra, el 1894, com a professor del Colegio Politécnico de Barcelona, inclosa en el mig miler que conformen aquesta biografia gràfica, espigolades en 73 arxius. L’arquitecte de la llengua catalana apareix, en la biografia que fa 26, en 220 fotografies, moltes durant les seves excursions, on anava amb barret i corbata i la inseparable pipa. El volum és tan complet que, a banda de veure’l mostrant un diccionari als nets a l’exili (1947), s’hi poden contemplar des de la seva raqueta de tennis fins a 67 caricatures que protagonitzà, passant pel carnet de refugiat, les despeses de l’enterrament (71.832 francs) o moltes de les 25 monedes, segells i banderins que li dedicaren. Una joia.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Sobre la firma
