Un Gaudí sonor

“Vaig venir per primera vegada a Barcelona quan era un nen amb la meva família de vacances. Vaig tornar el 1985 com a DJ a punxar a la sala Metrònom i l’any 2000 vaig participar en el festival Sónar”. A l’artista suís-americà Christian Marclay (1955) li agrada Barcelona i l’inspiren personatges tan imbricats en aquesta ciutat com Antoni Gaudí, del qual assegura que se sent influït i identificat per la seva arquitectura fragmentada i el seu trencadís, realitzats com els collages que ell crea, en els quals uneix imatge, música i so. O absència de so, com la majoria de les obres que es poden veure de Marclay en Composiciones, una de les mostres més ambicioses de l’artista a Espanya dels darrers anys, que es pot veure al Macba fins al 24 de setembre. Aquí totes les obres menys una són silencioses, tot i que totes conviden l’espectador a entonar melodies i ritmes musicals al seu cap, per la qual cosa al final, per molta tecnologia emprada, no deixa de ser una exposició íntima.

La primera és Video Quartet (2002), una hipnòtica composició, collage, trencadís, de 14 minuts musicals i cinematogràfics, realitzada a partir de fragments de pel·lícules antigues de Hollywood que protagonitzen actors i actrius de la talla de Marilyn Monroe, Montgomery Clift, Fred Astaire, Elvis Presley o Frank Sinatra, i un llarguíssim etcètera que es projecta en quatre pantalles alhora. A les imatges es pot tocar el piano, la guitarra, es crida, es canta, es xiula, s’aplaudeix, es roda per terra o es fa claqué, entre la infinitat d’actituds relacionades amb el so, però en cadascuna de les quatre pantalles es pot veure un clip diferent però sincronitzat amb la resta com si fos un quartet de música perfecte.

És l’única peça amb so en tota la mostra. “És l’espectador el que ha de projectar, imaginar el so de les obres”, explica el seu autor. “Són un desafiament que s’ha d’escoltar amb els nostres propis ulls”, apunta la comissària Tanya Barson.

L’última obra del recorregut és Surround Sound (2014-2015), una instal·lació immersiva en la qual el visitant és embolcallat i bombardejat per espetecs, brunzits i onomatopeies en moviment, que pugen, baixen i xoquen.

Entre l’una i l’altra, una sèrie de peces en les quals el so es manifesta a partir de boques obertes (Chorus II, 1988) que llancen crits muts, portades de discos tunejades i inventades per l’artista (Imaginary Records, 1987-1997) o partitures gràfiques a partir d’enormes fotografies que il·lustren l’ús de les onomatopeies (obsessió de Marclay) en contextos urbans, com ara envasos i rètols de carrers (Zoom, Zoom, 2007-2019).

Marclay es va fer famós mundialment quan la seva pel·lícula The clock (2010) va guanyar el Lleó d’Or de Venècia l’any següent i es va convertir en una obra mestra de l’art contemporani. La pel·lícula, de 24 hores de durada, que es va realitzar amb milers de fragments (tessel·les de trencadís) de films en els quals apareixen rellotges o persones que miren o es pregunten l’hora sincronitzades amb el temps real, no és al Macba per desig de Marclay. Però es pot veure Screenplay (2005), un altre collage amb imatges de pel·lícules en silenci. “Quan l’estava fent vaig pensar a fer The clock”, explica Marclay.

“M’interessa propiciar situacions en les quals la música pugui existir, esborrar els límits existents entre qui fa què”, explica davant de Chalkboard (2010), una enorme pissarra en què hi ha diversos pentagrames que conviden l’espectador a escriure la seva música, les seves frases o un dibuix i a ajudar a crear una composició única. Després vindran els músics. “Els itinerants que visitin Barcelona aquestes dates, perquè interpretin aquestes partitures”, va dir Marclay. Després de cada interpretació la pissarra s’esborrarà. “Jo no faig res, només soc un espectador. M’agrada passejar entre els visitants per veure les seves reaccions”, apunta.

La visita està acompanyada per una fina línia que recorre les sales i els passadissos de la segona planta del Macba. És Mixed Reviews (1999-2019), formada per extractes de ressenyes i resums de crítiques musicals que queden tallades per algunes de les obres que s’exposen. El text es va traduint a partir de l’última llengua en què s’ha exposat l’obra. En aquest cas va ser de l’alemany. La següent serà el català.

Una altra de les peces que impacten és Manga Scroll (2010), un rotllo enorme de 20 metres amb onomatopeies entrellaçades que apareixen en còmics japonesos. Serà una de les peces que s’activarà durant l’exposició, dijous que ve, quan l’artista Shelley Hirsch les verbalitzarà. El 19 de juliol deu pianistes provaran de posar so a les gairebé cent fotografies d’Investigacions (2018), en què apareixen mans tocant pianos. Música en silenci que cobrarà vida i so per un dia.