Preguntes inquietants per a nacionalistes

Els nacionalismes es necessiten els uns als altres. Es busquen sempre perquè sempre busquen baralla. Viuen de la baralla. Fins i tot animen el contrari quan no estan prou madurs per al combat cos a cos. Per això desenvolupen estranys mimetismes que de vegades es converteixen en simetries grotesques. Els sentiments nacionals són purs i immaculats quan són els propis i totalitaris i excloents quan són dels altres. El nacionalisme necessita sempre un enemic, al qual s'expulsa als exteriors de la comunitat nacional. Els insults i mentides que fabriquen per desqualificar l'altre serveixen per a ells mateixos. Són autèntics miralls.

El nacionalisme considera la comunitat nacional com un fet natural en la història. Al món hi ha nacions com en les nacions hi ha individus. La nació com a esdeveniment etern no pot ser més que el fruit de la diferència i de l'excepcionalitat, xifrada en el territori, la llengua, la raça, la religió o la cultura, elements que fàcilment donen peu a complexos de superioritat i a supremacismes. Fill de l'excepcionalitat és el camí propi o particular de cada nació preinscrita en la història que condueix a la maduresa pròpia de les nacions, a tenir un Estat propi independent i únic i després a afirmar el seu paper en el món, amb freqüència expansiu.

La nació genuïna dels nacionalistes no pot ser cultural, no pot ser lingüística, ni tan sols pot ser territorial si es troba inclosa en un altre territori. És tot l'anterior i ha de ser plenament reconeguda com jurídicament diferent, separada de totes les altres nacions, independent i plenament sobirana. Cosa realment difícil, perquè aquestes nacions, per desgràcia per als nacionalistes, es troben en franca decadència, en l'època del multiculturalisme, la globalització i les integracions regionals i els solapaments d'identitats i nacions.

Les nacions pertanyen a una breu època de la humanitat i no a tota la seva història, com pretenen els historiadors nacionalistes, que hi veuen els subjectes eterns i únics del passat històric i de la vida present de la comunitat internacional. En aquest raonament mil·lenari es basa el dret del prototip de la nació nacionalista en què s'ha convertit Israel a ocupar unilateralment tot el territori que històricament li ha assignat el seu pacte etern amb la divinitat, per sobre de qualsevol legalitat interna o externa.

El nacionalisme no pot viure sol. Necessita un nacionalisme de signe contrari per créixer i enfortir-se. Si no existeix, se l'inventa. Si està adormit, el desperta. Si no té forces per al combat, les hi proporciona. Quan els nacionalismes estan ben desvetllats arriba l'orgia, que històricament ha estat de sang. Afortunadament no és el cas ara, almenys a les nostres terres, on els durs combats entre nacionalismes de signe contrari són el pa de cada dia només en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials i, amb menys freqüència, en les batalles de símbols als carrers i a les manifestacions. De moment.

També en l'enfrontament els nacionalismes solen comportar-se de manera simètrica. Els agraden i els convenen les simetries. Divideixen el món entre uns i altres, nosaltres i vosaltres, dins i fora, amunt i avall, cadascun amb els seus colors i les seves banderes, les seves creences i els seus fetitxes, els seus herois i els seus mites, amb les seves llengües també si és possible. De manera que els que quedin al mig i demanin convivència, diàleg i pactes seran declarats tebis i traïdors per cada un dels bàndols.

Quan el nacionalisme es troba en la seva plenitud, aconsegueix que la nació ho ocupi tot. Les banderes, els himnes, les consignes d'orgull i de forta identitat omplen la realitat. El destí de la nació es converteix en el monotema, el tema únic al qual cal dedicar fins a l'última energia, una foguera àvida que vol acabar amb tot: temps, espai, recursos, campanyes electorals, lògicament. Tot té a veure amb la nació i el seu futur. Com en la intel·ligència paranoica, res passa en el món que no tingui un efecte o una causa vinculada a la nació que pugna pel seu futur.

Així estem ara. Primer van ser sis anys del monotema encapsulat i ara estem en el monotema en expansió, en una contaminació nacionalista en totes direccions com no s'havia vist des dels anys trenta, quan les dretes, totes les dretes —unes i altres—, les que se saben tals i les que es camuflen, caminaven entusiasmades amb la mateixa tabarra: la nació en perill i el seu futur, el pànic a la decadència i a la desaparició, la traïció dels conciliadors i dialogants, l'exigència d'una liquidació de l'altre que només pot ser absoluta, total.

A la simetria entre nacionalismes cal respondre amb la simetria d'una pregunta inquietant. Què ofereixen i què volen fer els nacionalistes amb els conciutadans que no volen pertànyer a la seva nació, sigui aquesta Espanya o sigui una Catalunya independent? Quin és el destí que han reservat als díscols en els seus programes electorals? En tenen prou amb la submissió? Un cop arribin a la seva victòria, fins on voldran arribar, uns i altres, nacionalistes de signes diferents, en la liquidació de l'altre?