Aquesta gent sí que existeix

Moltes vegades ens hem preguntat on rau la transformació que s’ha produït en la fotografia amb les noves tecnologies. No ha estat el nou maquinari, ni el canvi de suport fotosensible. Tampoc la relació entre la persona que hi ha rere el visor i el seu dispositiu instantani, ni la capacitat d’aquest últim de compartir les imatges en temps real, fet que crea la il·lusió de viure també l’actualitat per molt llunyana que sigui. Res d’això és tan transcendent com l’alteració del paradigma: ja no cal l’acció humana —és a dir, conscient— per fer una foto. Les màquines per si mateixes poden generar imatges tecnològiques. Però el més al·lucinant és que ja es pot prescindir totalment del referent real, un element fins ara indispensable per entendre la fotografia. Les màquines són capaces de crear no només la imatge, sinó també la realitat de la qual se suposa que la mateixa imatge n’és l’empremta. Fins i tot, un retrat.

Així, el web Thispersondoesnotexist.com presenta una foto aleatòria generada per un ordinador d’una persona que, com diu el títol de la pàgina, no existeix. Ni ha existit! Però és un rostre que podríem memoritzar i intentar reconèixer al carrer, entre les onades de cares comunes amb què ens creuem cada dia. I cada cop que actualitzem la pàgina, obtindrem una nova cara. Aquest procediment innovador s’ha aconseguit oposant dos conjunts d’algoritmes que funcionen com a generador de formes, l’un, i l’altre com a jutge que intenta determinar si allò que ha generat el primer és o no real. És a dir: és una altra màquina la que mira. Un mecanisme que s’anomena GAN, l’inventor del qual és Ian Goodfellow, un enginyer del projecte Google Brain. Segur que vostès també han experimentat en dies passats el doodle amb intel·ligència artificial de Google, que és capaç d’harmonitzar aleatòriament, a l’estil de Bach, melodies anodines. Però això últim ens sembla esgarrifós: que ens puguin llançar sense pausa rostres convincents de persones que no existeixen, rostres sense passat ni futur, una mena d’essers ípsilons del món feliç, però amb la seva pròpia fesomia... Això és terrorífic, sí.

L’antídot per a aquesta bogeria és tornar a contemplar amb lucidesa els retrats obtinguts mitjançant la fotografia directa. Mirar els éssers vius en el temps, potser ara ja morts, preservats en “la claredat dels seus ulls”, com va dir un Roland Barthes “corprès per la veritat de la imatge” tot mirant les fotos de la seva mare poc després que ella morís. L’experiència de contacte amb els que posen en els retrats ens ofereix una identitat essencial, que només la fotografia, com a ciència impossible de l’esser únic, pot produir. Cada foto és connatural al seu referent. Com a conseqüència, Barthes s’expressà emocionat: “Això ha estat!”.

Aquests dies a Barcelona es pot entrar en contacte amb éssers humans reals a través dels seus retrats. A les sales de La Virreina Centre de la Imatge es té la sort de poder tractar amb la Gent del segle XX, la majoria fotografiats al veïnat de Westerwald, Colònia, per August Sander (1876-1964), que va crear un àlbum exemplar en el qual ordenava els tipus per il·lustrar en la seva pluralitat el gènere humà. “Si podem fer retrats veraços de les persones —va dir Sander— podrem crear un mirall del temps en el qual estan vivint”. Tan veraç va ser el seu retrat que va ser represaliat pels nazis per haver contradit l’ideal de supremacia de la raça ària amb la identitat concreta que mostraven els seus subjectes reals.

Un propòsit semblant de retratar el temps corrent és el que va originar la mostra que s’acaba de clausurar Setze barris. Mil ciutats. El projecte, fruit de la col·laboració entre l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Pla de Barris, va ser un encàrrec municipal a nou fotògrafs que van treballar entre juliol i desembre del 2018. Per la penetrant consciència davant la identitat dels protagonistes, destaquen els treballs de Joan Tomàs (Raval sud i Gòtic sud) i Tanit Plana (Trinitat Vella i Vallbona), en què el retrat fotogràfic com a mirall subratllava l’hegemonia dels éssers individuals en l’esdevenir de la història. Que ningú posi en dubte que aquesta gent sí que existeix!