Un judici esgotador

El judici del procés és un judici extraordinari i transcendental per moltes raons. Per als juristes, és extraordinari per la seva complexitat jurídica. És més que discutible, jurídicament, l’apreciació d’una violència suficient i planificada com a instrument essencial per assolir la secessió. És problemàtica, processalment, la pragmàtica fragmentació en sumaris diferents per perseguir una única presumpta rebel·lió, en contra del mandat de la Llei d’enjudiciament criminal (“cada delicte donarà lloc a la formació d’una única causa”).

Per a l’opinió pública, el judici del procés és transcendental per la seva innegable significació política. Potser per aquesta raó, i no per la complexitat jurídica que té, se n’ha decidit l’íntegra transmissió televisiva en directe. És un exemple encomiable de transparència. L’opinió pública pot jutjar el tribunal, els acusats i acusadors, defensors i testimonis. Pot jutjar el judici en la seva totalitat, i formar les seves opinions dispars.

Òbviament gairebé ningú no té interès, temps ni paciència per veure totes les sessions de matí i tarda. Però, tanmateix, gairebé tothom es forma una opinió més o menys definitiva pel que hagi pogut o volgut veure, per les imatges que acaba de veure de la fiscal, o del fiscal, de l’advocat o de l’advocada, pel to de les seves intervencions, per la credibilitat que li mereix aquest testimoni o aquell altre, i, finalment, segons el que espera o vol observar a la imatge televisiva en favor o en contra dels acusats i acusades. Aquesta opinió, nascuda d’observacions ocasionals, i de criteris i sentiments previs, sol convertir-se en opinió definitiva, en judici personalíssim inapel·lable. Per això no és estrany que, amb el temps que fa que dura el judici, pràcticament ningú no hagi canviat l’opinió inicial que tenia. Els mateixos que abans deien que hi ha hagut un cop d’estat, ho diuen després de la prova practicada fins ara. Els mateixos que abans del judici deien que seria una farsa, ho continuen dient, i els qui pensaven que la condemna ja està decidida, no han canviat la seva sospita.

El judici no és una farsa. S’està desenvolupant amb una encomiable normalitat formal. El president està dirigint el judici amb explicacions constants de les seves interrupcions, la qual cosa està molt bé, és totalment infreqüent i és més del que exigeix la llei. Aquestes explicacions es podrien interpretar com a voluntat didàctica per al gran públic de TV, o com a mirada de reüll a Estrasburg. L’intervencionisme del president, a vegades excessiu i sobreactuat, no sempre és encertat o equitatiu, i genera sensacions de greuge comparatiu, com quan va advertir del possible delicte de fals testimoni un jove informàtic sospitosament desmemoriat i, en canvi, no va fer la mateixa advertència per una altra sospitosa desmemòria similar de Rajoy i de Sáenz de Santamaría.

No hi ha dades objectives per afirmar que la condemna ja està decidida. Una altra cosa és que els magistrats del tribunal són ciutadans que formen part de la normal pluralitat cultural i ideològica d’una societat democràtica. En el si d’aquesta pluralitat, i al llarg de la seva dilatada experiència professional, han format els seus criteris tecnicojurídics i s’han pronunciat en molts altres judicis sobre el concepte de violència, sobre com valorar la credibilitat dels testimonis, sobre els requisits per a l’apreciació de la desobediència; en fi, sobre conceptes jurídics i probatoris que aplicaran en aquest judici.

Tanmateix, tot i que no hi ha dades objectives per afirmar que el tribunal ja hagi decidit la condemna, és comprensible que els processats presos i els seus simpatitzants tinguin una apreciació subjectiva ben diferent. La decisió del tribunal de mantenir la llarga permanència en presó preventiva de gairebé tots els processats en aquest judici és una decisió amb un suport legal innegable, tot i que, en tot cas, es pot qualificar com a mesura cautelar excessivament severa. La llei també ofereix altres mesures cautelars alternatives amb què es pot assegurar la presència dels acusats en el judici i evitar la desmesura de la presó, però el tribunal no ha considerat convenient servir-se’n. És raonable que des de la perspectiva dels acusats aquesta severitat cautelar del tribunal s’interpreti com un indici sospitós de parcialitat, com si ja hagués començat a condemnar-los abans d’acabar el judici.

Aquest judici interminable i esgotador acabarà algun dia. La sentència probablement no deixarà content gairebé ningú, i seran interminables les pàgines de crítica jurídica i extrajurídica. Esperem que els magistrats sàpiguen aclarir les sospites de parcialitat dels acusats i els seus simpatitzants, pel prestigi de la justícia i, sobretot, perquè és imprescindible per a la futura convivència pacífica.