Jordi Basté no és un indígena digital

Sembla com si el títol del nou programa de Jordi Basté a TV3, No pot ser!, l’obligués a sostenir un extenuant i teatral posat de perplex amb el signe d’exclamació inclòs. La veritat és que els dos casos que va triar per a l’episodi inaugural són per donar-hi moltes voltes, encara que ja eren coneguts. D’empreses que lloguen amics o parents a Espanya n’hi ha des de fa, si més no, nou anys —no calia anar al Japó—. De fet, Basté esmenta Familia, un film de 1997 amb Juan Luis Galiardo, que va del tema. I el cas de la noia que va crear un bot per mantenir converses amb el seu amic mort —amb un algoritme que treballa amb un recopilatori de missatges del difunt— va ser notícia el 2017 a mig món. Va sobtar, en un programa sobre tecnologia, que a l’entrevista amb l’empresari japonès de Family Romance, aquest presentés a la seva clienta un fitxer de possibles candidats que tenia en una carpeta. Paperassa predigital. La terrible necessitat de llogar pares o amics —encara que ara sigui per fer-se selfies— ja ve de l’època analògica. En sortir de l’entrevista, Basté va considerar aquest negoci una mena de prostitució emocional. Home, hauria estat bé fer aquest comentari amb l’entrevistat al davant, si més no pel dret de rèplica. Parlant amb la noia russa del bot, Basté va fer una oportuna menció a Black Mirror, arrodonida pel comentari d’un dels seus convidats, Josep Maria Ganyet: “Més que una sèrie de ciència-ficció ja comença a ser un documental”.

La periodista Marita Alonso va fer un repàs a algunes aplicacions que hi ha per lligar. La llista és enorme i moltes ja estan pensades per a tribus determinades. Unes relacions, com es va dir, basades en la ideologia d’usar i tirar. Davant del retret habitual que al dating es menteix més que es respira, Alonso va ser contundent: “Es diuen tantes mentides com a la vida real”.

Després d’un experiment amb gasosa, va arribar l’epístola de comiat, on Basté va evidenciar una lògica preocupació pel temps que ens roba el mòbil i pel perill que el món virtual ens faci abandonar el real. “Anem amb compte perquè allò que pensàvem que no podia ser... pot ser”, va concloure. Basté té l’avantatge sobre molta de la seva probable audiència que no és un indígena digital. Hi ha arribat, s’hi ha ficat des de fora, com hem fet molts d’altres, i això fa que no li resulti natural. La tecnologia el sorprèn i el porta a fer-se preguntes. No solament sobre com s’usa sinó, i aquí està la clau, sobre la cultura que hi ha darrere aquests usos. Però també hi ha una tendència a penalitzar la tecnologia. És com quan es parla, posem per cas, de l’addicció a internet i resulta que el responsable és internet i no el subjecte de l’addicció, que, lamentablement, necessita satisfer-la i ho fa amb el que troba: el joc, les drogues, el sexe, la xarxa digital...

El problema no és la disponibilitat que ens dona la tecnologia, sinó saber-la usar críticament. I, també, qui n’és el propietari i amo de les seves tripes i secrets (vegeu l’actual conflicte amb la privacitat). El filòsof Paul Virilio, un altre migrant digital, va teoritzar pertinentment que cada nova tecnologia porta nous accidents, però que això no ens fa prescindir-ne si els beneficis són més grans que els inconvenients. Està molt bé parlar d’aquests accidents, per prevenir-los, mentre no caiguem en un sermó apocalíptic. La soledat, posem per cas, no la provoca el món digital. “Les xarxes no són mecanismes d’aïllament”, va dir encertadament la psicòloga social Dolors Reig al programa. En tot cas, la soledat ja la patim i, simplement, a la xarxa es manifesta.