Lletres malabars

Ferran Garcia Mallol (Balaguer, 1949) és un artista polifacètic que ha estat el factòtum de l’(H)original —a tocar del Macba; actualment se’n diu La Rubia—: bar, restaurant i lloc de trobada de poetes, on s’han fet incomptables debats i recitals. Ara, en el moment de plegar d’aquesta feina de programador, que quedarà en mans de Maria Sevilla, Raquel Santanera i Laia Carbonell, s’estrena amb un llibre no de poesia però sí de poètica —de funció poètica del llenguatge—: dos centenars d’anagrames. L’anagrama és un joc de paraules consistent a agafar les lletres d’una paraula o d’una frase, recombinar-les, i obtenir una altra paraula o frase. En aquest cas, es tracta només de paraules, i no gaire llargues. La gràcia consisteix a fer que, de la juxtaposició de les dues paraules, sorgeixi una associació d’idees que mogui a la reflexió o a la hilaritat. Alguns són anodins: “concert / concret” o “talent / latent” no ens diuen gaire res, i les permutacions de lletres són escasses. Altres provoquen la sorpresa de descobrir una proximitat insospitada, com “parèntesi / inesperat”, “sofisticar / astrofísic” o “balancí / caníbal”. N’hi ha que tenen un efecte afegit d’humor absurd: “malcasar / calamars” o “recomanant / cornamenta”. Els més productius són els que inciten a imaginar una escena o semblen sentenciar una situació: “antòlegs / engolats” apareix com un veredicte sobre l’activitat altiva del triador de textos d’altri; “toledans / endolats” evoca fàcilment un quadre molt cèlebre d’El Greco; “gintònic / incògnit” apunta a una vivència no pas infreqüent en bevedors discrets; “letícia / etílica” pot suggerir pensaments maliciosos als lectors de la premsa del cor. Alternant amb els anagrames hi ha 45 il·lustracions en color, la majoria provinents dels collages que feia l’autor per anunciar els actes de l’(H)original, acudits visuals confegits amb la vella tècnica de retallar i enganxar, no pas amb recursos digitals. Completa el llibre un pròleg de Josep Pedrals —un altre activista d’aquests espectacles poètics—, que teoritza en vers sobre tot plegat: “És l’art del reciclatge ecologista / que pren sentit pel que és, pel que seria / i pel que evoca”.

MOST DE MOTS

Ferran Garcia Mallol
LaBreu Edicions
110 pàg. 17 euros

De Most de mots ja s’anuncia una segona edició (la primera és de 400 exemplars). La bona recepció d’un llibre tan peculiar, testimoni i document d’un període de gairebé dues dècades, s’explica per la dimensió que adquireix d’homenatge al mateix Garcia Mallol, al moviment que ha contribuït a formar —moviment no en el sentit d’escola literària cohesionada sinó en el més literal d’actuació col·lectiva amb vista a generar canvis radicals—, i a un cert esperit vital i lúdic que l’(H)original ha sabut concitar, sobretot entre els més joves, però no solament: n’hi ha prou d’esmentar els recentment traspassats Màrius Sampere, Carles Hac Mor i Francesc Garriga Barata, que allà van oficiar també.

El llibre és, sens dubte, una mostra de bon humor i de crítica incisiva, però sobretot demostra, mitjançant la combinatòria, sigui de lletres, sigui d’imatges retallades, provinents de la realitat més immediata, un afany de fer aparèixer una nova realitat davant l’esguard sorprès de l’espectador. Això és, en paraules seves, “el més important: el que no es veu i que cada u hi afegirà segons les seves dèries”. Most de mots és també el reflex de l’obra intangible de Garcia Mallol a l’(H)original: la capacitat de combinar, fer conviure i complementar-se un gran nombre d’autors en cerca d’estímuls i complicitat.