Àngels Margarit: “Ens cal més comunicació corporal i menys paraules”

Al despatx de directora del Mercat de les Flors (que des de fa uns anys ha afegit el significatiu terme Casa de la Dansa) en una de les torres de l’edifici a prop de la cúpula pintada per Miquel Barceló. Pujar fins allà per les escales sense deixar de mirar la hipnòtica creació del mallorquí, que sembla girar a la part alta, predisposa a trobar-te amb la coreògrafa i ballarina: en la memòria, Margarit sembla estar sempre dansant, com un encreuament de rosella i dervix, la seva circular creació Corol·la. Però aquí, al Mercat, la coreògrafa i ballarina no hi és per ballar, sinó per impulsar la dansa, que és una altra mena d’art i de moviment. Li dic d’entrada que em sorprèn que en el seu reducte, amb aire de colomar, no hi hagi instal·lat una barra. “No”, riu còmplice, “però quan puc faig exercicis, per no quedar-me rígida amb tantes hores d’oficina”. Aquesta és la seva segona temporada com a directora, la primera que és responsabilitat plena seva. Diverses de les coses que ha programat, com la Batsheva Dance Company o les actuacions de dansa orquestrades per Boris Charmatz al Macba, per posar només dos exemples, han deixat un pòsit intens a la retina, la ment i el cor de l’espectador.

Pregunta. Com va la temporada?

Resposta. Crec que va bé. Congreguem públics molt diferents. M’interessa que la gent vegi coses diverses, noms variats. És la meva primera temporada completa, l’any passat més de la meitat ja estava acordada pel director anterior, Cesc Casadesús. Fem un gran esforç per explicar la temporada, que és molt completa i complexa temàticament, amb espectacles però també moltes altres activitats interconnectades, conferències, cinema, tallers, pedagogia, debats. Hem tingut Charmatz per partida múltiple, una manera de visualitzar bé un artista, de posar-li el focus, el que anomenem Constel·lació, amb 20 ballarins per al segle XX al Macba, Flip Book (l’homenatge a Cunningham) aquí, i també la setmana passada 10.000 gestos. Una altra Constel·lació serà la retrospectiva que oferirem a l’abril de treballs de La Ribot, de 1993 a 2014, amb l’espectacle Panoramix, vídeos i videoinstal·lacions, tot un pack; i una altra Constel·lació és la de treballs d’Escarlata Circus que oferirem al maig... Ara, de dijous a diumenge, a la sala gran (MAC) tenim a la Veronal amb Pasionaria, que es va veure al Grec. Més tard, al maig, arribarà una de les nostres grans apostes, Flamingos, d’Albert Quesada, una peça de gran format fruit del Projecte Cèl·lula, amb el qual al Mercat acompanyem un creador en la gestació d’una obra de mida mitjana o gran, que avui dia són les més difícils de produir per a un artista.

P. Aquesta línia li interessa especialment.

R. És on tenim un gran repte. No hi ha pràcticament estructures de creació al país, ni públiques ni privades, i avui dia els artistes estan descapitalitzats per afrontar produccions de format mitjà i gran, que precisament són les susceptibles d’atreure un altre tipus d’espectadors i ampliar la base del públic de dansa. Tenim una gran necessitat de produccions pròpies ambicioses d’aquestes dimensions, i ajudar que es facin ho veig com una de les nostres prioritats.

P. No té la sensació que s’ha produït un cert retraïment en el públic de dansa?

R. No, no ho sento així. Es podria créixer, és clar. Però no veig un retrocés. És cert que estem molt necessitats de recursos per créixer i que estem en una societat que no s’ha recuperat de la crisi. Segueix sense ser fàcil que tota la família vagi a veure dansa o qualsevol altre espectacle, i a la ciutat passen moltes coses. La situació socioeconòmica és la que és. La gent ha de treballar moltes hores per guanyar-se la vida. Però insisteixo, no crec que hi hagi hagut retraïment en la dansa, que, en tot cas, no és una cosa de masses. Nosaltres hem esgotat entrades diverses vegades. Marlene Monteiro Freitas, amb les seves Bacants, per exemple, va ser un èxit total. Pensàvem que només vindrien joves i van ser tres dies de plens, amb la gent sortint molt impressionada. La temporada passada l’ocupació va estar entre el 70% i el 80%, que és la mitjana d’altres anys al Mercat. Aquest any ja ho veurem.

P. Com està el panorama?

R. Nosaltres som el vaixell insígnia en un sector en què abunden les coses petites i que té moltíssimes necessitats. Hi ha tot un teixit amb el qual ens complementem i col·laborem. És molt important que siguem conscients d’aquest paper de suport i també de la nostra missió de servei públic: hem d’influir no només en allò artístic sinó també en allò social. Ha de créixer el nostre suport als artistes i també a la comunitat. El problema per desplegar tot el nostre potencial és la manca de recursos, però compte, això no és excusa ni ens aturarà.

P. Amb quin pressupost compten?

“No ho pots fer tot. A la dansa clàssica li toca anar al Liceu. No dubto que hi hauria d’haver més clàssica, però no aquí”

R. Una mica més de quatre milions d’euros. Ens finança un 60% l’Ajuntament de Barcelona, un 35% la Generalitat, i el Ministeri de Cultura aproximadament un 5%.

P. Què necessitarien?

R. 500.000 euros més seria meravellós. Per desplegar-nos al màxim, un milió.

P. En el seu moment va semblar que el ministeri apostava fort pel Mercat.

R. El primer any va aportar 1,6 milions, ara són uns 365.000 euros. Jo no hi era quan es va parlar d’aquest desplegament, però és evident que no s’ha produït.

P. Es va assenyalar llavors que el Mercat havia de ser un centre coreogràfic que irradiés a tot l’Estat.

R. I de fet ho és pel que fa al que fem. El Mercat és central en dansa per a la creació a tot Espanya. Madrid ha estat molt desert en programació i hem estat pràcticament l’únic lloc que coprodueix i que té residències d’artistes. Però és que fins i tot a Europa som un referent com a Casa de la Dansa. En realitat no sé per què l’Estat no dona més. La seva aportació va caure quan la crisi i no s’ha recuperat.

P. Com és la relació amb l’alcaldessa Ada Colau? És aficionada a la dansa?

R. Ada ve poc, però em consta que està interessada en el que es fa aquí, sobretot en els projectes que barregen l’art i el social. Ella segurament no té temps per venir com a espectadora, però sempre tenim representants de l’àmbit de cultura del govern municipal. Ens sentim amb força suport.

P. S’ha parlat molt de la importància del teatre, del cinema i de la lectura en aquests moments complexos i tan crispats. És la dansa igualment important?

R. Ens cal molt la comunicació corporal, necessitem el cos. Estem saturats d’imatges i la paraula mateixa és molt virtual. La societat actual, la democràcia, necessita més tocar-se i percebre els cossos dels altres. Més comunicació corporal i menys paraules. Al Mercat valorem molt la capacitat transformadora de la dansa en processos educatius, per exemple. Aquesta temporada tenim un programa de dansa comunitària que van obrir Anna Borralho i Joao Galante amb Trigger of happiness, una peça participativa amb joves; estem molt interessats en projectes d’aquest tipus, i amb gent gran.

P. Com està l’ecosistema de les companyies catalanes? Això havia estat un verger, però...

R. Aquest és un país que no ha pogut sostenir les seves companyies. Han faltat estructures de suport fort i que es creés un teixit. Es va perdre l’impuls i es va malmetre molt talent. Es necessita un suport polític fort i sostingut. La noves generacions no tenen prou recursos, segueix havent-hi companyies i ballarins excel·lents, però viuen en una precarietat que els impedeix mantenir estructures estables. La gent que aconsegueix entrar en circuits internacionals és la que pot fer que les coses els funcionin. No vull semblar negativa; en tot cas, la temperatura de la dansa és bona, hi ha interès i bons professionals.

P. Què ha estat dels vells companys de viatge? Danat, Lanònima...

R. Sabine Dahrendorf està ficada en la tècnica del Mètode Feldenkraist d’ensenyament somàtic de cos i dansa. Alfonso Ordóñez continua al Centre Coreogràfic de Lleó. Juan Carlos García viu a Escandinàvia i es dedica especialment a la fotografia. Cesc Gelabert ha estat ballant als EUA amb Baryshnikov i ara és al TNC. Maria Rovira es mou molt a Cuba i ha fet la coreografia de la pel·lícula Yuli...

P. Què hi ha de l’etern debat sobre si el Mercat s’ha d’obrir a altres tipus de dansa, especialment la clàssica?

R. Ja estem oberts a moltes classes de dansa. Però la clàssica, no. El seu lloc no és el Mercat. En el meu projecte, el Mercat està abocat a una missió a la ciutat. És el lloc de creació de dansa contemporània. Compte, això no té a veure amb el llenguatge, es pot treballar la dansa contemporània des del flamenc o des del circ. Però hi ha pocs recursos al país i cal centrar-se en objectius. No pots fer-ho tot. A la dansa clàssica li toca anar al Liceu. No dubto que hi hauria d’haver més clàssica, però no li toca al Mercat.

P. Com han viscut des del davant la crisi del Teatre Lliure?

R. N’hem estat al marge. Hi tenim relació cordial de veïnatge, però les nostres, la del Lliure i el Mercat, són realitats molt diferents. El relleu generacional en dansa s’ha anat produint naturalment, perquè els creadors en dansa no hem tingut mai l’estatus dels de teatre. No ens hem pogut relaxar mai.

P. Però què opina de l’afer Pasqual?

R. No crec que hagi estat un assumpte polític, sinó professional i feminista. Hi ha d’haver mecanismes per evitar asimetries. Jo estic a favor de la democràcia i la transparència constants, i he arribat al Mercat per concurs públic. Dit això, els linxaments en les xarxes no m’agraden. No m’agrada com funcionen les xarxes i com dimensionen coses que no ho mereixen. Em semblen un mitjà molt superficial i perillós.

P. El Mercat ha tingut alguna actitud davant del procés independentista i tot el que ha generat?

R. Vam ser dels primers que vam deixar butaques lliures amb el nom dels presos, i vam llegir un manifest abans de les funcions. Aquesta situació per la qual passa Catalunya afecta a tots i a tot. De fet, em sembla que en general es valora poc fins a quin punt, perquè és molt greu.

P. Juan Carlos Martel és el nou director del Lliure. Ja han parlat?

R. Ens hem saludat i ens hem compromès a fer-ho aviat.

P. Si hagués estat una dona, com semblava que es pretenia, n’haurien sigut tres a la Ciutat del Teatre, ple femení amb vostè i Magda Puyo al costat, a l’Institut del Teatre.

R. Sí.

P. En tot cas, vostè no és la primera dona al capdavant del Mercat. Ja hi va ser Elena Posa, de 1991 a 1995.

R. Soc la segona dona i la primera ballarina. Des de molt jove sempre dèiem que, fins que una generació de ballarins i madurés i arribés als llocs de gestió, no estaríem ben defensats. Cal anar allà on puguis canviar les coses. A la Casa de la Dansa s’ha fet molt, però ara toca convertir-la també en una Casa de l’Artista.

P. Tornarà a ballar i a coreografiar?

R. Per contracte és impossible que el Mercat faci una producció meva. Però a més em veig incapaç de compatibilitzar creació i gestió. Ara no puc estar en el meu univers creatiu. He gaudit molt creant i en gaudiré en el futur, però ara ho passo molt bé amb aquesta experiència, i puc fer que passin coses.