Duran Lleida: “Artur Mas no té consistència política”

Josep Anton Duran Lleida (Alcampell, Osca, 1952) va presentar dilluns a Madrid El risc de la veritat (Proa), unes memòries polítiques en què l'expresident d'Unió fa una autocrítica inusual en un llibre d'aquestes característiques. Tampoc estalvia atacs contra CDC, el seu aliat durant 37 anys i a qui responsabilitza en bona part de la desaparició dels dos partits i de la seva màquina de poder, la coalició Convergència i Unió (CiU).

Pregunta. Diu al llibre que no ha volgut llegir les memòries de Jordi Pujol. No són tan dures com les seves, ni de bon tros. Per què no les ha volgut llegir?

Resposta. Per no enfadar-me. Les meves memòries són molt sinceres. No he volgut llegir les memòries de Pujol perquè estava convençut que no eren prou sinceres.

P. Pujol a les seves memòries apunta: "Sempre vaig considerar Unió un partit molt reclòs i no vaig creure mai que pogués ser un instrument adequat per portar el pes de la reconstrucció nacional de Catalunya". També fa incidència, com fa vostè al seu llibre, en la constant disputa interna pel repartiment de càrrecs. Vostè hi afegeix, a més a més, un munt d'exemples de la guerra bruta entre CDC i UDC. Per què van aguantar més de tres dècades una relació tan enverinada?

R. Perquè ens necessitàvem. Perquè Pujol tenia l'ambició de ser pal de paller, de ser hegemònic en la política catalana. Pujol sabia que necessitava Unió, un partit molt més petit que el seu però que tenia un component històric i un component ideològic important que sumava.

P. Vostè creu que CDC era un partit sense ideologia més enllà del nacionalisme, i que això era contraproduent; Pujol el contradiu i defensa que aquesta condició de "partit nacional" és la clau de l'èxit. A qui donarà raó la història?

R. No és cap contradicció. Al llibre cito Joan Sales quan li diu a Màrius Torres que la defensa de Catalunya no és patrimoni d'un sol partit, sinó que és una lluita de cada trinxera. El pujolisme, més que CDC, va jugar a patrimonialitzar la defensa de Catalunya. Pujol intentava que tot allò que pogués ser catalanista estigués sota el mateix pal i formés part del mateix paller. La resta no eren considerats partits que poguessin representar el catalanisme.

P. Però aquesta estratègia de Pujol ha triomfat i continua donant rèdits electorals: Carles Puigdemont va ser més votat que ERC a les darreres eleccions autonòmiques. I també sembla que ERC prioritzi l'objectiu de la independència per damunt de qualsevol altra proposta ideològica...

R. És cert que ERC i Puigdemont també fan el discurs de la unitat, del pal de paller, però és un discurs d'unitat, no de més unitat del catalanisme. Pujol, tot el que ensumés a unitat però que no fos homologable amb les seves idees, ho rebutjava. A Pujol li provocava urticària l'ardanzisme [pel lehendakari basc José Antonio Ardanza]: va ser positiu que PNB i socialistes governessin junts al País Basc, però a Pujol allò li posava els pèls de punta perquè ell volia dos bàndols: Pujol volia sucursalisme contra unitat.

P. Al llibre constata que la centralitat s'ha mogut cap a l'independentisme. Tenint en compte això, era inevitable que es trenqués CiU?

R. És veritat, la centralitat catalana s'ha mogut cap a l'independentisme, però no era inevitable que es trenqués CiU; era inevitable que s'afeblís, però no era inevitable que es trenqués. Era inevitable que en els nous temps ERC pugés en força electoral i en detriment de CiU, i a més a més després de governar tants anys, però de cap manera era inevitable la desaparició de CiU. Nosaltres, CiU i especialment CDC, vam ajudar ERC fent el mateix discurs que ells. Fent el mateix discurs que ERC vam fer bona ERC. Abans que nosaltres va ser Aznar i el PP els que van ajudar a pujar ERC. ERC va fent-se més partit i CiU comença a tenir la percepció que ha de fer el mateix que ERC, perquè li va guanyant terreny. Vam intentar fer el mateix que ERC, i entre la fotocòpia i l'original, la gent prefereix l'original.

P. Al llibre vostè explica que l'independentisme és una versió moderna del carlisme, un xoc entre el món urbà i el rural. Ernest Maragall, exsocialista i avui candidat d'ERC a Barcelona, assegurava a EL PAÍS que la idea del nacionalisme català contra Barcelona "és un tòpic absurd heretat del passat".

R. Jo no dic "contra Barcelona", jo dic que l'independentisme arrela més fora de Barcelona que a Barcelona. A les Terres de l'Ebre sempre hi ha hagut un factor carlista important. A les Terres de l'Ebre era on el PP tenia més força electoral a Catalunya. Avui són comarques on l'independentisme té un percentatge de suport altíssim. Per què? Perquè són comarques en què està molt arrelada la defensa dels costums. Però no és que el món urbà vagi contra el món rural, és que són dos models oposats.

P. Fins al 2011, les forces polítiques catalanes no havien proposat mai la negociació d'un concert econòmic: ni el 1979, quan es negociava l'Estatut, ni el 1996, amb el pacte entre CiU i el PP, ni el 2006, amb el nou Estatut i les negociacions amb el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. S'hauria acceptat un concert fiscal en alguna d'aquestes ocasions?

R. L'any 1979 es podria haver acceptat. Pactar un concert econòmic és un fet molt important que només es podria produir en un moment d'un gran trasbals, de grans canvis, com ho va ser la Transició. Però arribar avui a un acord sobre un concert econòmic només per a Catalunya, de forma bilateral, com a conseqüència d'una circumstància política concreta, no ho veig possible.

P. Al llibre demana perdó per haver negat en la contesa política la catalanitat del PSC. Quan ho feia era conscient del que avui vostè considera un error?

R. Era conscient del que feia amb el PSC, i érem conscients que no podíem situar com a adversari, enemic, el Partit Socialista, però no vam ser capaços de canviar-ho i vam seguir a remolc de la tàctica pujolista.

P. L'exdirector de La Vanguardia José Antich el va convèncer perquè assistís a la manifestació de la Diada del 2012. "Qui no participi a la manifestació, no serà res en el futur", va dir Antich. La gent el va increpar, li van llançar objectes, fins i tot un company seu de coalició, Xavier Trias, el va insultar, segons el seu relat. Tenia raó Antich?

R. Antich era amic meu, creia que era el consell d'un amic. A partir d'aquella Diada del 2012, el Govern de Catalunya i els polítics independentistes de Catalunya es posen al davant de les manifestacions. Un polític de raça ha de saber el que convé al seu poble, i intentar conduir ell el seu poble, no posar-se darrere del poble. A partir del 2012, el carrer s'apodera dels polítics i no són ells els que intenten conduir el carrer.

P. "Em posa la pell de gallina pensar que la classe dirigent política i econòmica de Catalunya mantingués que la Unió Europea forçaria el Govern espanyol a seure i negociar un referèndum". A qui es refereix quan parla de "classe dirigent econòmica"?

R. Empresaris importants estaven i estan ajudant econòmicament l'independentisme, i afavorint l'independentisme. Persones que es juguen els seus interessos econòmics. Persones que haurien de ser molt conscients de quina era, és i serà l'actitud de la UE: la UE no es va fundar per crear nous Estats, es va crear per unir els Estats existents, no per segregar-los, i això ho hauria de saber qualsevol empresari que es juga els seus diners, i per tant no podien abonar la tesi de polítics ignorants, o pitjor que ignorants, que deien que la UE no seria el nostre problema.

P. Vostè recorda el congrés de CDC del 2004 en què es va aprovar votar en contra de la Constitució europea per la qüestió nacional. En una reunió privada, Artur Mas va plantejar a vostè i a Pujol proposar al Govern del PSOE que bloquegés l'ingrés de Bulgària i Romania a la UE si no acceptava l'oficialitat del català. Va ser un primer indici de la frivolitat que diu que detecta avui en la classe dirigent catalana?

R. No és una frivolitat, és no conèixer Europa: és la incapacitat, la manca de consistència política. Artur Mas no és polític, no té la consistència política, el nervi polític, la preparació política, el nas polític. Pot ser molt bo en moltes coses, però no és un homus politicus. Mas no és un polític, és un dels problemes pels quals hem arribat fins aquí. Un polític es deixa assessorar i pren nota dels bons consells, però no es deixa portar per personatges, amb tots els respectes, com Quico Homs i David Madí.