Palmira i Berenice

Què passa amb les dones, que sovint les hem de rescatar recercant les seves empremtes entre l’obra dels homes que havien estat els seus contemporanis? Encara tenim a la retina les fotografies de Lee Miller, exposades fa uns mesos a la Fundació Miró en mig del grup de surrealistes de la Gran Bretanya, pels quals semblava que s’aprofitava l’avinentesa de dedicar el títol de l’exposició a la gran fotògrafa americana. Es va perdre l’oportunitat d’aprofundir en la seva obra, que no s’havia vist mai a Barcelona de manera antològica.

Altrament, aquests dies, a la galeria Rocío Santa Cruz, es reclama la importància per se d’una fotògrafa, Palmira Puig (1912-1978), que havia estat membre del col·lectiu brasiler Foto Cine Clube Bandeirante. Les seves instantànies s’amagaven entremig dels negatius i les fotografies guardats a l’arxiu del seu marit, el fotògraf Marcel Giró. Aquesta dona, igual que d’altres que podríem esmentar si no ens amoïnés la brevetat d’aquesta columna, no només practicava la fotografia amateur per gust i plaer, sinó que com a professional era l’element que aportava singularitat i estil a l’estudi que sota el nom de Giró la parella havia obert a la ciutat de Sao Paulo. Rere la representació masculina del cognom s’amagava la sensibilitat d’una dona. Són molts els documents gràfics que testimonien la responsabilitat i importància de Palmira a l’hora de fer les fotografies i plantejar les campanyes publicitàries de l’Estudio Giró. A les parets de la galeria es poden repassar els fulls de contactes d’època, on surten retratats tots dos successivament, i així deduïm que Palmira i Marcel s’alternaven en l’ús de la mateixa càmera. Ara es pot atribuir en cada cas l’autoria, tot comprovant la publicació en els anuaris i formular una personalitat pròpia per a Palmira Puig a l’hora de plantejar els enquadraments i triar els temes.

Poques dones han pogut obrir-se pas en el camp de la fotografia sense haver de recolzar-se en la carrera professional d’un home, ja fos pare, marit o germà. De les pioneres que encara sorprenen per la seva independència i claredat d’idees, fent servir de manera valenta la càmera apuntant en direcció a allò que els aconsellava la seva sensibilitat de dones, comptem amb l’exemple d’una de les més grans: Berenice Abbott. Aquests dies es pot comprovar a les sales de la Casa Garriga Nogués (Fundació Mapfre) la força de l’obra d’aquesta fotògrafa professional i gran artista de la realitat. Les seves imatges sorprenen per la seva potència, absolutament distants del tòpic femení de la tendresa. Així, la ciutat de Nova York es converteix per a ella, i de manera molt primerenca, en un camp d’exploració estètica amb l’eclosió dels gratacels, tot assajant arriscats punts de vista, enquadraments dominats per les llums de les diferents hores del dia i pel detallisme cru que li aportaven les càmeres de gran format.

Berenice no va renegar mai de la prosaica definició objectiva del món que els seus contemporanis artistes podrien haver considerat un obstacle en la conquesta del podi de les arts plàstiques. Avui rebem aquesta fidelitat visual com un missatge lúcid del passat. Per a ella, l’arquitectura és tècnica i és ciència, l’enginyeria és un desafiament a les lleis de la física. Aquest compromís amb la precisió el completa anys més tard experimentant en el laboratori amb l’estroboscòpia i el moviment, les ones i el magnetisme a l’Institut de Tecnologia de Massachusetts.

Dels seus retrats és admirable la mirada punyent cap als models, personatges interesants tant pel seu físic com en l’actitud interrogant davant la càmera. Com en el mirall dels seus autoretrats, les dones es mostren tal com són i ens donen una lliçó de fermesa. Berenice també havia fet de model. Però ella no va passar a la història com a musa de Man Ray sinó com a gran fotògrafa, la saviesa i humiliat de la qual ha estat capaç de reconèixer l’interès de l’obra humil i immensa d’Eugenne Atget, rescatant-la per al repertori de l’art en un encert d’autèntica mirada surrealista.