Retrat d’un nacionalista

Feia temps que no es tenien notícies d’Arzalluz, un dels protagonistes de la Transició i antic líder màxim del PNB, que va morir fa uns dies als 86 anys. Va ser realment un prototip de nacionalista en uns temps que a Europa, almenys fins ara, es pensa més en la unió. Un paper difícil, el seu.

Arzalluz va arribar a la política a una edat ja madura, a la meitat de la seva vida. Igual que el seu partit, no es podia vantar de tenir un ampli currículum com a lluitador antifranquista. Nascut en una família carlista, va ser primer jesuïta durant força anys i potser per això va ser un orador extraordinari: dominava el to de veu, la mirada, els gestos facials i, per descomptat, la paraula. Mantenia el vigor de l’orador sacre d’altres temps.

D’altra banda, tenia un gran sentit del poder, del poder en el seu sentit més real i menys aparent: menyspreava els càrrecs públics però volia ser influent i, més encara, tenir una influència decisiva al seu país. Ho va aconseguir. Mai va arribar a ser lehendakari, ni ho va voler ser: en tenia prou amb el control suprem del Govern basc i de les poderoses diputacions provincials –les grans recaptadores– a través del partit, del PNB, que té com a bandera l’oficial d’Euskadi i amb això ja està tot dit sobre la funció que aquest partit hi exerceix.

Després d’uns anys exercint de jesuïta a Alemanya i, després, ja secularitzat, com a professor de Dret a Deusto, es va llançar a l’activitat política, que acabaria sent el seu veritable destí. En aquest camp, la seva actuació té dues etapes successives, les pròpies d’un nacionalista d’aquells temps, i en això s’assembla a Jordi Pujol: primer adobar el terreny, després recollir la collita. “Avui paciència, demà independència”, corejaven els pujolistes.

La lleialtat d’un nacionalista és només amb la seva nació, la que ells han ideat, dissenyat i modelat, de la qual han determinat l’essència i marcat els límits. A partir d’aquí, més que polític en el sentit habitual, el líder nacionalista es considera sempre el guardià de la seva nació, només ell en coneix els fonaments i la composició, cap on ha d’anar. Així imposa la seva autoritat.

En això, certament, són poc o gens demòcrates, no creuen en el pluralisme, ni en l’autonomia individual de les persones, ni que el vot ha de determinar la política d’un país. El més important per a ells no són els drets de les persones, sinó la fortalesa d’una unió sense discrepàncies, creuen en una nació llunyana en el passat i també cap al futur. Els bascos són bascos no per les lleis aprovades pels homes, sinó pels drets que la història els atorga, els famosos drets històrics: un sac de contingut misteriós del qual es pot extreure el que es vulgui. El carlisme i les monarquies absolutes pensaven el mateix, al cap i a la fi el carlisme n’és una derivada, neix pel seu rebuig al liberalisme. Només des d’aquí es poden entendre Batasuna i ETA, mentre que el PNB n’és l’ala moderada i conservadora.

Tot això Arzalluz ho tenia ben clar, es trobava a la base del seu pensament. Però en iniciar la seva activitat política ho havia de dissimular: els espanyols volien una democràcia i la Transició no va ser altra cosa que l’accés a aquesta forma d’Estat: drets fonamentals, sobirania nacional, sistema parlamentari, pluralisme polític. Per això fins a primers anys noranta es va mostrar com un pacient autonomista: els qui agitaven les branques eren els terroristes, ell esperava recollir les nous. Però va arribar el moment de treure’s la careta. Va ser amb la Declaració de Barcelona –juntament amb CiU i els nacionalistes gallecs– i poc després amb el Pacte de Lizarra: els bascos –és a dir, els nacionalistes bascos– no volien la Constitució espanyola, volien ser ètnicament bascos i desactivarien ETA si s’incorporaven les seves premisses bàsiques. D’aquí ve el Pla Ibarretxe, el gran fracàs final d’Arzalluz, com la reforma de l’Estatut català va constituir el fracàs de Pujol, que l’ha sobreviscut i ha de contemplar amb malenconia el panorama actual.

A la Unió Europea el nacionalisme té els seus límits. Si desborda una autonomia federal i vol aconseguir la independència, de facto (Euskadi) o jurídica (Catalunya), fracassa perquè està fora del seu temps, com el carlisme ho estava en l’època liberal. Potser això ho va pensar Arzalluz en els seus anys de retirada, segurament ho pensa avui Urkullu en contemplar el desastre català.

Francesc de Carreras