Al pati d’aquesta escola no es juga a futbol

Al col·legi Tiana de la Riba de Ripollet (Vallès Occidental) han decidit posar punt i final a les baralles destronant el futbol de l’hora de l’esbarjo i buscant activitats alternatives que afavoreixin les relacions entre els estudiants. “Abans hi havia molts conflictes per culpa de la pilota, discutien si havia estat falta o gol o per algun cop de peu. El retorn a l’aula després del pati era difícil, hi havia moltes tensions”, admet el director del centre, Llorenç Piedrafita.

Fa vuit anys, aquest col·legi va engegar el projecte “El pati dels nostres somnis”, en el qual a poc a poc han anat modelant els espais i les activitats segons decidien els alumnes. El futbol es va arribar a reduir a només uns dies a la setmana fins que aquest curs van decidir eliminar-lo. Com a alternativa, disposen de tot un ventall de jocs: des d’instruments musicals, patins, cèrcols, jocs de taula o pilotes de bàsquet. Un material que va canviant i es renova segons el que acorden els alumnes i l’escola.

“Hem notat un canvi en la manera de jugar, l’ambient que es respira, més amable, i també hi ha més bona relació entre els alumnes”

A les 11 en punt, quan sona el timbre anunciant l’hora del pati, surt la marea de nens, però no en tromba. Ho fan a poc a poc. Saben que és el temps de “l’esmorzar tranquil”. Durant aquests minuts no hi ha jocs. Al cap de cinc minuts, un grup de nens va cap a la porta que dona accés al magatzem de joguines. Ells són els encarregats –la responsabilitat és rotativa– de treure tot el material i col·locar-lo als diferents espais del pati. Els petits es dispersen: uns juguen a pàdel, d’altres prefereixen grimpar pels elements del parc infantil, un grup s’asseu simplement a parlar, un altre balla al ritme de la música que surt de l’altaveu... Però hi ha un joc preferit: els patins i patinets que llisquen per la pista dura que abans estava dominada per la pilota de futbol.

L’Aleix, de sisè, està encantat amb la desaparició del futbol. Assegura que no li agrada. “Ara tenim el bàsquet o els skates”, celebra. També l’Andrea, de sisè, veu bé la decisió, tot i que ella sí que hi jugava. “Hi havia moltes baralles i els meus companys arribaven a classe molt enfadats, però ara hi ha moltes més coses i no venen enfadats, i això és una millora per al pati”.

Els conflictes han desaparegut, gairebé del tot. Si alguna vegada n’hi ha algun, els alumnes disposen d’una bústia de queixes, preocupacions i propostes per solucionar-ho. El Xavier, de quart, jugava a pàdel, però s’apropa al coordinador dels jocs del pati, Siscu Inglada. Té una queixa dels seus companys. “S’inventen les regles!”, i pensa una solució. “M’agradaria posar un cartell amb les regles”. El professor li indica que ho introdueixi a la bústia i que es votarà.

“Hem notat un canvi en la manera de jugar, l’ambient que es respira, més amable, i també hi ha més bona relació entre els alumnes. També es nota que es tracta millor el material”, destaca Inglada. Per a Piedrafita, una de les claus de l’èxit és que la decisió l’han pres els mateixos alumnes. “Els nens, a poc a poc, han fet un pensament i una autoregulació sobre què volen fer. No és l’escola la que ho imposa, sinó que són ells els que ho decideixen. A més, han après a acceptar el que decideix la majoria”.

Imma Marín, consultora experta en joc i aprenentatge, assegura que el conflicte més comú als patis es deu a “l’omnipresència” del futbol, que en el fons amaga un tema de gènere. “El futbol ocupa el centre del pati, i principalment hi juguen els nens, cosa que relega les nenes a espais més apartats. Amb això estan donant el missatge que els nens són més importants que les nenes”.

Moltes escoles intenten solucionar els conflictes que genera el futbol. Algunes només permeten que s’hi jugui un parell de dies a la setmana. Però no totes ho han aconseguit. A l’escola Pompeu Fabra de Vilanova i la Geltrú, els nens acabaven a “bufetades i puntades de peu”, admet el director, Francesc Martínez. Van provar amb la reducció de dies o fins i tot eliminant-lo una temporada. “No va funcionar. Al final acabaven jugant amb un bric o una bola feta amb paper d’alumini. No hi ha fórmula màgica que ho arregli, o almenys nosaltres no l’hem trobada”, assegura Martínez. No obstant això, no han tirat la tovallola i assegura que treballen en una remodelació integral del pati per introduir-hi elements alternatius. “Pensem que jugar a futbol s’ha de combinar amb jocs tradicionals perquè cadascú decideixi a què vol jugar”, afegeix.

La consultora defensa que el pati ha de ser una extensió de l’aula, on les escoles també puguin desenvolupar el seu projecte educatiu. “Ara es veu gairebé com una amenaça més que com una oportunitat, perquè és on es produeixen els conflictes. També és on es donen les situacions de bullying, així que aquí també s’han de treballar les emocions”.