Gerard Piqué: el rebel amb causa del Barça

La majoria d'indicadors que s'han fet servir per mesurar la salut del Barça corresponien gairebé sempre a jugadors molt formals: es parlava de l'estil de Xavi, de l'exquisidesa d'Iniesta i de la correcció de Messi. Els blaugrana jugaven i sentien el futbol de tal manera que fins i tot es va parlar d'una certa moral en temps de Guardiola. Aquell sentit d'equip, expressat en el solfeig futbolístic de la Masia, ha disminuït amb el temps i la sortida del club dels seus millors intèrprets ha dificultat la possibilitat de sostenir l'ADN Barça. Malgrat la incidència que encara té el mig centre Busquets, el joc barcelonista es resumeix cada vegada més en la figura de Messi.

Hi ha, no obstant això, un futbolista que ha actuat com a fil conductor de les diferents formacions del Barça sense renunciar a una personalitat que l'ha situat sempre al punt de mira: Gerard Piqué. Tot i que no se l'assenyala com un signe d'identitat futbolístic únic de l'equip, el defensa central ha estat una peça essencial del Barça des de la seva arribada el 2008. El Barça de Piqué ha sostingut el Barça de Xavi, d'Iniesta i de Messi.

“Sense Piqué ens queia l'invent”, va proclamar Tito Vilanova el 2011. Avui és Valverde qui el distingeix. “No l'afecta res, és admirable. L'utilitzo molt perquè veig que aguanta bé. Els centrals no tenen tant de desgast”, opina l'entrenador del Barça. A excepció dels porters, Piqué és l'únic jugador de camp que ha jugat tots els partits de la Lliga: 2.160 minuts. Ja són 300 partits del campionat, 27 gols —cinc en l'actual—, sis expulsions, tota una vida al Barça.

El full de càlcul assegura, a més, que recupera una mitjana de 7,06 pilotes per partit, la millor marca de la seva carrera, i participa en 82,85 accions per matx, per 74,42 la temporada 2017-2018. Dissabte va ser decisiu en la jugada del gol de penal de Messi: “M'agafen per darrere, em toquen l'espatlla i no puc seguir”, va opinar Piqué. A partir del servei de Ter Stegen, va córrer de punta a punta del camp, fins que va caure davant Míchel. Obert el marcador, va retrocedir fins a la seva porteria per evitar l'empat del Valladolid.

Piqué juga d'àrea a àrea, descamisat quan fa falta, capaç de discutir fins i tot amb l'entrenador si el reprèn, com va passar en el 3-4 del Betis, inconformista i guanyador, preocupat ara per l'equip: “No hem jugat bé. Hem de millorar perquè si no ho passarem malament a Lió. Necessitem més rapidesa, fluïdesa, possessió per no ser febles”, va proclamar al Camp Nou. Piqué va parlar amb sinceritat i ningú va negar la seva denúncia, ni tan sols Valverde.

Acusat de piròman, Piqué és avui un rebel amb causa: arriba on no arriba l'equip, com es va veure contra el Valladolid. Ara mateix és un capità responsable i exigent que respon amb generositat al camp perquè ningú li retregui la promoció dels seus negocis, propietari de l'Andorra i organitzador d'una nova Copa Davis.

“El míster em pregunta i jo li responc que estic bé”, argumenta el central. Piqué gaudeix del futbol i de la vida, compromès com a ciutadà —era partidari de no jugar contra el Las Palmas l'1 d'octubre— i com a futbolista, centrat en el Barça després de renunciar a la selecció després del Mundial de Rússia. El culer Piqué sempre hi és, anònim quan el Barça va bé i protagonista quan va malament, representant d'una generació competitiva i amb prou geni per fer-se valer davant de Guardiola, Luis Enrique o Valverde. Formalitats, les justes per a un culer com Piqué.