Heterogeneïtat i consensos
El poder moderador —segons la doctrina clàssica— prové del difícil art de conciliar forces rivals sense identificar-se particularment amb cap d’elles
No sabem fins a quin punt les societats, cada vegada més heterogènies i complexes, ja tan sols poden recórrer a consensos intensivament més minimalistes. Com més desvinculades, més fràgils són les societats del narcisisme, més mutables els consensos. Això fa perdre poder moderador a la política consensual, la deteriora i la fragmenta. El poder moderador —segons la doctrina clàssica— prové del difícil art de conciliar forces rivals sense identificar-se particularment amb cap d’elles. Diríem que ara mateix la política de Catalunya, tan fossilitzada en plena acceleració de tot, fa temps que ha allunyat les opcions possibles de consens moderador. És més: la mateixa idea de consens fa molta nosa a qui vulgui fer política anticonsens. El maximalisme independentista —cada vegada més corcat— pretén operar unilateralment contra corrent d’una societat cada cop més heterogènia. Els presumptes dos blocs són un sofisma i la pluralitat real cada vegada agafa més cos a pesar d’un bloqueig mediàtic que té tants aspectes il·liberals. La Catalunya heterogènia versus la Catalunya homogènia: és el gran fracàs de deixar-se endur per la ruptura irracionalista amb l’Espanya constitucional. En conseqüència, l’independentisme ha destruït el sentit institucional que havia aconseguit sedimentar —de forma sovint incompleta— el catalanisme avui extint.
Ortega, sempre de mal pair pel nacionalisme, parlava del moment en què la dissensió afecta els fonaments elementals de les opinions que sustenten la solidaritat del cos social. A la llarga seria una societat que deixés de ser-ho. És la dissociació, desembocar en dues societats, sense acords mínims i amb desacords inicialment insalvables. Deia Ortega: “Es la dis-cordia, como su opuesto la con-cordia”. En un mateix espai social, l’existència de dues societats —cas belga, per exemple— és la negació del consens. La dissensió extremada anul·la la possibilitat de societat consensual. És la fase en la qual la política consisteix estrictament a negar l’existència de l’altre. Es pot definir com una forma de corrupció de la vida pública.
Si la qüestió és com preservar la cohesió en una societat heterogènia i confrontada, la primera passa seria recuperar la credibilitat institucional, i això vol dir —per exemple— tornar a les urnes amb garanties de formalitat i fair play mediàtic. En una societat on les institucions no tan sols no respecten les regles sinó que en fan ostentació, el procés d’exclusió esdevé imparable. Aleshores ens instal·lem en l’anticonsens. És tot al contrari de la vella i noble idea de civilitat. A l’altra costat del riu, els populistes pretenen haver aconseguit l’hegemonia. Així seguim en la corrupció de la integritat dels consensos i la desconsideració de les normes, i amb les institucions pròpies de Catalunya en marxa cap a una auto-deslegitimació intensa i corrosiva.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.