A l’habitació 121

Els van veure per última vegada la vigília de Reis, prop de les deu del matí. La parella caminava per l’hotel, aixecat sobre la sorra de la platja del Portitxol. Les dunes i els pins corbats pel vent van conviure tot sols amb el mar fins al 1907, quan es va construir Villa Teresita, avui rebatejada com a hostal Empúries. L’hotel va néixer per acollir els arqueòlegs que esgarrapaven la terra a la recerca de les ciutats grega i romana amagades al ventre de les ruïnes d’Empúries.

Potser la nostra parella va caminar al matí pel laberint geomètric del jaciment grecoromà, amb una audioguia, imaginant-se la vida que un dia van aixoplugar aquells murs escassos de pedra. A l’Empordà, es presumeix amb freqüència d’aquests importants vestigis. “No entenem absolutament res, però ens fascina perquè el trobem vell”, escrivia Josep Pla a El meu país, i assegurava que els que som dels voltants no el visitem mai perquè, com es fa amb la família, el donem per descomptat. En dono fe.

Probablement, en el seu passeig, la nostra parella no duia barret blanc, ni traje blanc, ni camisa, corbatí i sabates també blanques, com una mena de cowboy cubà. Aquesta és la fila que feia l’estiu passat el texà Kimbal Musk. I és que el germà d’Elon Musk, cofundador de Tesla, va triar el petit poble mariner de la Costa Brava per casar-se, mentre el seu germà es rebolcava en el fangar de Twitter. Van llogar les ruïnes (sí, resulta que això es pot fer), i van blindar el centre per garantir la seguretat d’una llista de convidats amb el cognom Hayek.

Per sort, quan la nostra parella va arribar a l’Escala, la tramuntana ja havia escombrat les restes del fenomen Musk i la turistada de l’estiu; les terrasses atapeïdes s’havien transformat en nues cadires metàl·liques al caliu d’una estufa solitària, aptes només per a esperits forts. En les seves Tres guies, altre cop Pla, el relator per excel·lència de l’Empordà, va resumir així el municipi que acull les ruïnes d’Empúries: “No pot doncs constituir una sorpresa l’aspecte ascètic, simple, esquemàtic, que té aquesta població: la terra és pobra, el mar, extrem; les calamitats i els dolors, constants”.

Però la tarda d’un dissabte qualsevol, la nostra parella potser va pensar que caminava pel lloc on els somnis es fan realitat. El raconet per poder gaudir d’una vida ordinària, lluny de l’estrès del mòbil, per poder estendre la roba al sol i llegir el diari davant del mar; per menjar amb gana, beure amb set i dormir amb son, “on tots els dies són iguals, tant si bufa el garbí, el gregal, el xaloc, com la tramuntana”... El somni més gastat del món.

Un somni potser contrari al que tenia Víctor Català, que en realitat es deia Caterina Albert –ja se sap, dona amb nom d’home per perdurar– i que va néixer i va morir a l’Escala (1869-1966). Pla se la va trobar un dia pels seus carrers: “No intento parlar-li de coses literàries: sempre que ho he intentat he hagut de deixar-ho per impossibilitat de trencar la modèstia incorruptible d’aquesta senyora. Víctor Català és l’escriptor més modest que existeix”. La modèstia, aquesta virtut que s’ajustava (s’ajusta?) perfectament al que s’espera d’una dona.

Possiblement, la nostra parella no sabia res d’El quadern gris de Pla, ni de la Solitud de Caterina Albert, potser ni tan sols de les ruïnes d’Empúries, de Musk i de les seves noces. O de les varietats de peixos d’un poble conegut per les seves anxoves. O que el mateix Pla, que un dia va descriure l’Escala com una població “de color de terra d’escudelles”, “sense gaire amenitat, una mica abandonada”, s’hi va traslladar amb la modista Aurora Perea Mené, un dels seus grans amors, si és que l’escriptor en va tenir.

Van viure a l’Escala des del 1943 fins al 1948, quan ella va marxar –hi ha qui diu que cansada dels dubtes de Pla– i es va casar a Buenos Aires. Van recuperar el contacte epistolar quan l’escriptor ja s’havia retirat al mas Llofriu. La vida lenta està esquitxada de referències constants a l’Aurora: “L’obsessió d’A. és permanent. Com s’acabarà tot això?”, “Carta d’A. Res. Sopo.”, “Cap notícia d’A.”, “Penso en A. Erotisme”, “Obsessió eròtica d’A. “Passo la nit de qualsevol manera. A.”, “Notícies d’A.: com sempre, tristes i magres”, “Passo una gran part de la nit llegint i escrivint. Cartes antigues. Les d’A.”, “A. sempre al pensament. Sensualitat de baixa estofa”, “Carta d’A.”, “Res d’A.”, “Carta d’A.-després de tant de temps”...

La nostra parella va reaparèixer l’endemà a dos quarts de dues de la tarda. Les habitacions es deixen al migdia, però la seva, la 121, seguia tancada i barrada. Quan els empleats finalment van decidir entrar-hi, els van trobar estirats al llit, ben vestits. Ella, de 84 anys, estava abraçada a ell, de 85. Al seu costat tenien sis xeringues d’insulina, cinc d’utilitzades i una d’intacta, i un blíster amb pastilles antivòmit. Sobre la taula, esperava el testament amb una nota amb el nom de la persona que calia avisar. A l’hotel ningú els coneixia. L’autòpsia va confirmar que no havien estat assassinats. Els Mossos no dubten que la nostra parella d’alemanys es va suïcidar. Era el dia de Reis.