Al Dakar s’hi torna

Són les cinc del matí. Estàs a Arequipa, rodejada de sorra. I t’aixeques. Tens son, però has dormit tan malament que quasi ni ho notes. Vas intentar no posar-te a prop d’allà on surten els helicòpters, però al final has acabat al costat d’un camió amb un generador insofrible. Ni els taps, ni la música, ni la lectura han afavorit una nit plàcida. I en van unes quantes. Què més té. Et vesteixes, surts d’aquella capsa amb la bossa llesta per sortir, un dia més. Reculls la tenda, el sac i marxes a esmorzar. Et rentes la cara i les dents. Entres a un bus, primer. Després, a un avió, on, amb sort, tindràs un seient per a tu sola.

Arribes al nou campament. Busques un lloc per a la teva tenda. Lluny dels helicòpters que s’enlairen de matinada. Lluny de cap camió sorollós. I marxes a la teva ofi, que tens feina, l’etapa ja ha començat, també la cronometrada. L’oficina és una carpa on fa molta calor, amb taules i bancs de fusta (molt rústica, i no del rústic de les revistes de decoració; més aviat del rústic amb estelles). No hi ha on descansar l’esquena. Fins que ho facis a terra, a la teva tenda, a la nit; una nit que serà també curta. Sort que durant el dia t’has entretingut gràcies al munt d’històries fascinants que fan del ral·li Dakar la cursa més dura i més popular del món.

Així eren els meus Dakars. Cada dia. Com a periodista que ha cobert in situ quatre anys el Dakar, sempre dic que he fet el Dakar. Sí, l’he fet quatre cops. Per als periodistes la prova és dura, un exercici de resistència també. Per això arriba un any que dius prou, perquè penses que no podràs amb un altre. Massa sorra, massa calor, massa nits mal dormides, massa mal d’esquena.

Una cosa semblant va pensar fa un any Gerard Farrés: que s’havia jugat la vida massa cops a sobre d’una moto. I que ja n’hi havia prou. També va pensar que no seria capaç d’acabar la cursa per novena vegada Laia Sanz, i aquest hivern va estar a punt de quedar-se a casa. Tres mesos de baixa per una infecció l’havien deixat destrossada. I al Dakar s’hi ha d’arribar en plena forma. Però l’esperit d’aquest ral·li és un altre. L’esperit és en la història d’un tipus com Nani Roma, evacuat en helicòpter l’any passat després de només una etapa i mitja. Amb el cos fet caldo, ja estava planificant com preparar la cursa d’aquest 2019 per tornar a guanyar, com ho havia fet el 2014. L’esperit del Dakar el representen també Farrés i Sanz. Tots tres hi van tornar. I han triomfat.

Perquè d’entre els centenars de pilots i copilots que corren el ral·li Dakar, hi ha només uns pocs que no només somnien a arribar a la meta el darrer dia de cursa, sinó que aspiren a arribar-hi abans que la resta. Per això, Nani Roma està satisfet a mitges amb aquest Dakar en què ha acabat segon, perquè tot i fer una cursa intel·ligent potser s’ha adonat que també va ser massa conservador, massa per voler guanyar en cotxes. Per això, a Farrés el segon (sí, també segon) lloc a la categoria de buggies Side by side, una definició nova, una categoria per explorar després de tants anys en moto, li sembla poca cosa; que ell havia estat el líder de la cursa! Per això, Laia Sanz, esplèndida i emocionada d’acabar la cursa i fer-ho, a més, l’onzena a la general de motos, defineix el seu Dakar com el d’un any poc meritós en què va jugar a no arriscar gaire: córrer poc, evitar caigudes i no equivocar-se navegant. És clar que córrer poc és acabar una jornada de ral·li a 10 minuts del guanyador.

Aquesta és una cursa d’obstacles. Tots tres ho saben i hi han competit com l’han paït els darrers anys: sense presses. Els podis de Roma i Farrés i l’onzena posició de Sanz, la millor dona altre cop, com ho ha estat des que hi va debutar el 2011, són un regal. Té molt mèrit ser-hi, en un Dakar. Molt més acabar-lo. Pujar al podi, ser el millor, o el segon millor, és una fita que admet poques comparacions.

Per cert, que després d’uns quants hiverns a casa, veient la cursa per la tele, se sent certa enveja de tota aquella gent enfeinada, bruta i somrient, en aquella carpa envoltada de pols. Diria que m’entren ganes de tornar-hi. Perquè al Dakar s’hi torna.