El ceptre del catalanisme

Com passa en el repartiment de les restes d’un naufragi, la hipòtesi d’una nova fase del catalanisme històric agrupa diferents tripulacions de rescat que volen aconseguir el timó. Invocar el catalanisme és un dels entreteniments més intensos d’aquests dies. El que indefinidament es va dir transversalitat, i que va venir a ser un invent pujolista per adherir-hi quadres del PSUC i desequilibrar l’“entesa” PSC-PSOE, reapareix una vegada més com a prova de la falta d’imaginació política que ostenten els nuclis residuals d’un “Establishment” deliberadament incomplidor de totes les normes. El més sorprenent és que es postuli el catalanisme com a proposta gairebé unívoca de futur però invocant-lo amb conjurs del passat. Fins i tot hi ha qui posa de relleu el llegat carlí. D’altres pretenen reactualitzar les Bases de Manresa. És un estrany itinerari per aconseguir el ceptre del catalanisme: postular una ortografia del segle xix quan del que es tracta és de repensar la sintaxi del catalanisme per al segle xxi.

De vegades un pensa que, com passa en altres casos, són empreses impossibles que generen malenconia. En cas de seguir a aquest ritme, al final el nacionalisme serà una nostàlgia per a literats postindependentistes, sense efectivitat política i desconnectada d’una societat cada vegada més instal·lada en el desconcert, mancada de lideratges socials i d’opinió articulada. En la història dels moviments nacionalistes que provenen del romanticisme, abunda la usurpació i les maneres traïdores. Va passar amb el nacionalisme irlandès i el polonès, una llarguíssima història de conflictes interns que sovint van obstaculitzar els objectius estratègics de fons. No sempre va funcionar la teoria que les crisis del meu veí dominant són les meves oportunitats. Aquest és ara mateix un dels errors del nacionalisme català: pensar que carregar a Espanya les culpes de tots els mals camuflarà una guerra interna en la qual personatges com Puigdemont o Torra esbocinen el que quedava del catalanisme clàssic. Va circular el clixé del “català emprenyat” i després resulta que el partit més votat a Catalunya és “Ciutadans”: és que ningú no té el monopoli de la insatisfacció sobretot quan la tàctica consisteix a excloure i enfrontar nuclis socials.

És cert que, al contrari, en les seves millors oportunitats, el catalanisme va ser integrador, però perquè ho tornés a ser necessita grans estratègies de futur i, sobretot, entendre la societat catalana tal com és i no com hauria de ser, segons el patró nacionalista. Qui pot aconseguir el vell timó en temps de simuladors de navegació i pilots automàtics? En un panorama immediat de processos judicials, resulta absurd plantejar-se els escons que tindrà el catalanisme rediviu quan Pedro Sánchez convoqui eleccions generals. Potser seria més constructiu reflexionar sobre el que el catalanisme pot aportar al futur de Catalunya i no sobre com ajustar Catalunya a les noves preconcepcions catalanistes, embrionàries i de naturalesa, ara per ara, minoritària.

Convindria més esbrinar si és factible un catalanisme en un món digital i global, en una societat complexa i bilingüe, amb lleialtat constitucional i vocació de participar en la governabilitat d’Espanya. Alguns postcatalanistes —els de signe liberal, per exemple— ja ho van assumint així, però en general es prefereix el retrovisor al GPS. Amb la ciutat de Barcelona torbada per l’enfrontament entre els taxistes amb llicència i el sector VTC, la política s’abstreu dràsticament de la realitat i l’únic que sembla important són els missatges crítics que separen cada vegada més les diferents faccions independentistes, com el recurs de Puigdemont contra la Mesa del Parlament, una cosa certament inaudita.

A saber si té gaire sentit entotsolar-se en qüestions d’identitat especulativa quan Barcelona passa per un moment aparatós de convulsió, en el qual ningú no sembla que tingui el ceptre del taxi, tret del tumult als carrers. Això sí que és fer Història i no anar-se’n als Estats Units a fer conferències sobre el fiasco de la secessió. Ciutat de fires i congressos, motor econòmic de Catalunya, hipotètica capital mediterrània: la crisi d’autoritat a Barcelona supera radicalment tant les escenificacions d’Ada Colau com la incompetència d’una Generalitat que fa uns anys que no gestiona res. Al maig, els resultats de Barcelona alguna cosa hauran de dir sobre el futur del ceptre catalanista. En aquests casos, el costum és que les franquícies les donin els votants.

Valentí Puig és escriptor.