Primavera una altra vegada?

Durant la segona meitat dels anys vuitanta, Leoluca Orlando –per primera vegada alcalde de la capital siciliana, procedent del corrent d’esquerres de la Democràcia Cristiana– va ser el protagonista de l’anomenada “Primavera de Palerm”, un experiment polític que, comprometent partits i moviments socials laics i catòlics, va posar la legalitat i la lluita en contra de la màfia al centre de l’acció de l’Ajuntament. Va ser breu: el 1989, quan es disposava a fer entrar a la majoria de govern del Consistori el PCI (el PCI de Pio La Torre, assassinat per la màfia el 1982), va ser defenestrat pel seu propi partit, tot i que havia guanyat una vegada les eleccions folgadament. Històries antigues, gairebé oblidades.

La setmana passada, l’alcalde “etern” de Palerm va tornar al centre de l’escena política. Considera que si la seva administració apliqués la nova llei de seguretat (coneguda amb el nom de llei Salvini), estaria incomplint la Constitució. L’alcalde es refereix a l’article 13, segons el qual els ajuntaments ja no podran inscriure al padró els migrants amb papers de residència per refugi, fet que elimina la possibilitat que accedeixin a llocs de treball regulars i a tot tipus de servei, des de la sanitat fins a l’escola. Ja s’ha calculat que, si la norma s’apliqués, d’un dia per l’altre hi hauria 120.000 persones condemnades a una existència clandestina i miserable des del punt de vista dels drets humans.

Alguns alcaldes de ciutats importants, com ara Nàpols i Florència, han decidit fer costat a Orlando, mentre que d’altres –fins i tot del Moviment Cinc Estrelles (M5S), que va avalar en el seu moment la llei al Parlament–, sense arribar tan lluny en el gest reivindicatiu de l’alcalde de Palerm, han manifestat la seva contrarietat als principis i la lletra de la norma. Entre els que han manifestat tota la seva perplexitat respecte a la nova llei hi ha també l’alcadessa de Roma, Virginia Raggi, que ja abans que s’aprovés va presentar al ple de l’Ajuntament de la capital una moció crítica. La disconformitat dels administradors locals va produir una reacció descomposta en la majoria de govern Lliga-M5S: Salvini llançava anatemes contra els alcaldes a les xarxes socials, però el primer ministre Conte anunciava una reunió amb l’associació de municipis (ANCI) per recollir les inquietuds i raons dels alcaldes. Mentrestant, dos presidents de regions –la Toscana i el Piemont, tots dos del Partit Democràtic–, han començat els tràmits per recórrer contra la llei al Tribunal Constitucional, i probablement també ho faran els del Laci i l’Úmbria.

Tot i que falta saber com acabarà aquest contenciós, se’n desprenen dues consideracions que sembla que van més enllà del cas estrictament italià.

La primera és el fet que una vegada més, sobre el tema més candent políticament i culturalment d’aquests temps convulsos –a Itàlia i també al conjunt de la Unió Europea– com és la migració, els vectors més vius en termes de capacitat de pensar una forma de ciutadania racional i respectuosa amb els drets humans són els municipis. Fins i tot en un país on la involució avança a marxes forçades, els únics que han sabut plantejar alternatives són els qui afronten quotidianament la política de debò, la que s’ocupa en primer instància de les persones, és a dir, els municipis. Això serà fonamental de cara a les eleccions europees, encara més a Espanya, on les dues eleccions coincideixen en el dia.

La segona té a veure amb la capacitat dels sistemes polítics europeus de garantir procediments i valors democràtics. La tramitació de la llei Salvini va concloure d’una manera vergonyosa, amb una reducció substancial dels espais de debat i d’esmena. El gest d’Orlando i dels alcaldes ha estat un revulsiu, i pot ser el començament de la batalla política que les forces progressistes italianes fins ara no han estat capaces de lliurar. Sobretot, la iniciativa dels alcaldes sembla que ha sabut trobar –gràcies a la col·laboració de les regions, capacitades per plantejar recursos d’inconstitucionalitat– vies que poden permetre la victòria sobre la vergonya salviniana emparant-se en els contrapesos democràtics que ofereix la Constitució italiana.

Es pot i s’ha d’acumular força política per negociar sobre els decrets d’actuació de la llei que suspenguin els efectes de l’article 13. Es pot i s’ha d’arribar fins al final en el recurs d’inconstitucionalitat. En el futur, es podria plantejar l’abrogació de la norma via referèndum popular. Seria el començament d’una nova primavera. Italiana, certament, però també europea.

Paola Lo Cascio és historiadora i politòloga.