Empatia democràtica

El remolí català engoleix tot el que se li apropa i ahir li va tocar el torn a dues mesures significatives de política social adoptades formalment pel Govern central a Barcelona: l’augment del 22% del salari mínim i un altre del 2,5% dels sous dels funcionaris. Dues decisions, que per si mateixes justifiquen la subsistència d’aquest govern, van passar gairebé desapercebudes enmig del soroll provocat per les protestes al carrer de l’independentisme.

El que seria estrany és que no hi haguessin protestes a Catalunya, si es té en compte que el sobiranisme té els seus principals dirigents a la presó des de fa un any, tot esperant un judici, o a l’estranger, després d’haver ratificat la seva majoria absoluta al Parlament.

Mentre això sigui així, la protesta serà l’inevitable teló de fons a l’escenari català, així com l’argument perquè el PP, Ciutadans i Vox continuïn amb la subhasta a l’alça per veure qui es presenta a la resta d’Espanya com l’adversari més intransigent de l’independentisme.

Aquesta subhasta ha contribuït a la derrota del PSOE a Andalusia, i ha il·luminat una configuració nova de la dreta com a espai polític tripartit. El seu objectiu ara és ofegar la via del diàleg amb el moviment independentista que el PSOE i Podem pugnen per mantenir oberta com a única forma de canalitzar la crisi constitucional. El simple reconeixement de la crisi oberta el 2010 exaspera les dretes, que la neguen, i ho qualifiquen de traïció. La via del diàleg topa també amb la part del sobiranisme que es resisteix a reconèixer les seves limitacions i actua com si el projecte independentista disposés d’una representativitat, una consistència política i un suport social més elevat que el que té.

L’entrevista de dijous entre Sánchez i Quim Torra, juntament amb decisions com l’aprovació al Congrés amb el suport dels independentistes del sostre de despesa pressupostària, marquen una tornada d’aquests actors polítics al realisme més estricte, al reconeixement de les debilitats de cada part. El Govern de Sánchez penja de l’anomenada majoria parlamentària de la moció de censura contra Rajoy, que inclou nacionalistes bascos i catalans. Sense ells, deixa d’existir. Al seu torn, Torra, el PDeCat i ERC han cedit novament davant l’evidència que tot el que no sigui un govern de Sánchez serà pitjor per a ells. Molt pitjor. Una majoria formada per PSOE i Ciutadans els seria molt més adversa. I encara ho seria més el tripartit de les dretes. És la conclusió a la qual va arribar al maig l’ex-coordinadora general del PDeCat Marta Pascal, al preu que el seu partit l’expulsés en un rampell d’irracionalitat. És el que ara ha hagut d’assumir Torra, tot i que amb unes reticències que només auguren ensurts.

Cada vegada que s’apropen al precipici, els dirigents dels corrents del catalanisme arriben a la mateixa conclusió, avalada per la història: el seu aliat objectiu només pot ser el progressisme espanyol. Ara són el PSOE de Sánchez i Podem. Ells són els únics que poden pronunciar paraules lenitives sobre tragèdies com la de Lluís Companys, tal com va fer ahir el Govern central a Barcelona, perquè al cap i a la fi pertanyen a un patrimoni comú. Només ells poden connectar amb empatia democràtica amb la meitat de Catalunya que, a poc a poc, es desenganxa sentimentalment d’Espanya. Només ells aposten pel diàleg.