El Pijoaparte viu ara al Raval

El Racó de l'artista és un bar que ve de gust, ja sigui després de sortir de la classe de francès, de camí a la comissaria de Mossos (si pot ser, voluntàriament) o quan acaba una nit dispersa a la sala Bagdad. El cafè té bon sabor, els seus cambrers gaudeixen d'una memòria prodigiosa i les seves parets són un fresc hiperrealista de l'ambient artístic nacional. Des de la seva posició privilegiada, a la frontera entre El Raval i el Paral·lel, acull el turista i el local, el client corrent i l'excèntric.

Pilar Batlle hi ha entrat perquè és el bar que més a prop li queda del metro, on anava. A la barra, demana un entrepà i un cafè amb llet per al Richard. El jove la segueix silenciós a uns passos de distància, i mira les cuineres quan li pregunten de què el prefereix. “Te'l prendràs aquí?”, li recomana la Pilar, perquè estigui una estona tranquil en un lloc calent. Ell accepta i s'asseu en una de les cadires de fusta, sobre el tou coixí vermell, entre totes aquestes fotos d'actors.

Els dos s'acaben de conèixer al carrer. La Pilar, de 55 anys, anava a una visita de feina quan el Richard, de 18, l'ha aturat per demanar-li alguna cosa de menjar. Les cambreres l'hi serveixen en un tres i no res. “Vigila amb qui vas”, li insisteix la Pilar, dempeus, al seu costat, sense separar-se de la seva petita maleta vermella de treball de comercial. El Richard assenteix amb la mirada clavada en l'entrepà gegant de pernil dolç. En una breu conversa, ell li ha explicat que viu sol, d'ocupa, encara que té família a Barcelona i els papers en regla.

El Richard podria ser qualsevol dels molts joves que pul·lulen pel centre de Barcelona. Una gorra gran li tapa part de la cara afilada i prima, i li ombreja els petits ulls marrons. Carrega una motxilla de camuflatge i els texans li marquen els dos filferros que té per cames. “Digues que a Espanya no hi ha treball”, em demana, mirant-me de reüll, quan interrompo la seva conversa amb la Pilar, que fins llavors estava espiant des d'una punta de la barra.

En sentit estricte, segons el que li ha explicat a la Pilar, el Richard no encarna les sigles de moda a Catalunya: no és un MENA, un Menor Estranger No Acompanyat. Té família a Barcelona i mai ha estat tutelat per la Generalitat, diu. Però la seva vida, demanant menjar als 18 anys a desconeguts pel carrer i vivint d'ocupa, no és molt diferent de la de la resta de joves que arriben sols a Barcelona buscant un canvi a millor en la seva vida i no acaben d'aconseguir-ho.

És el que Manuel Vázquez Montalbán va definir com el “malclassat de naixement” en el seu pròleg del 1985 a Últimas tardes con Teresa. El "malclassat" llavors era Manolo Reyes, àlies Pijoaparte, el fill menor d'una dona que netejava el terra de la casa d'un marquès al municipi malagueny de Ronda, d'on va escapar per triomfar a Barcelona. “Un noi maco i despert, amb una rara disposició per a la tendresa i la mentida”, escrivia Juan Marsé, que després de mudar-se a una barraca al Carmel es va dedicar a robar motos, a buscar una xicota que estiuegés a S’Agaró i a passar-se les hores “penjat a la barra d'un bar del barri xinès”.

Els pijoapartes “malclassat de naixement” segueixen existint encara que ja no vinguin de Ronda, sinó del Marroc, de Bolívia, com el Richard, d'Algèria, del Pakistan o de qualsevol altre lloc. I el barri triat per perdre les tardes segueix sent el xinès, encara que ara es digui El Raval, on molts dormen al ras. A les motos, que se segueixen robant i venent per peces, hi cal sumar la temptació dels mòbils de mil euros o els rellotges de luxe, i les seves enganyoses imitacions, que llueixen els turistes als canells.

Els robatoris és una cosa que esmenta la Pilar, li preocupa que un dia el Richard pugui cometre'ls, si no ho fa ja, per tirar endavant. Ell l'escolta en silenci, assentint amb el cap. A ella no li agrada gaire la idea de sortir a cap mitjà, ajuda per ajudar, sempre que pot, sobretot si li demanen menjar, explica aquesta dona solidària i feminista que intenta viure fora de la pantalla del seu mòbil, mirant al seu al voltant i xerrant amb les persones, al tren, al carrer o en un bar. Si explicar la seva trobada amb el Richard ajuda al que sigui, em diu, doncs endavant.

Mentre la Pilar i jo parlem del Richard i de la vida, ell va recollint el seu entrepà i s'aixeca de la taula. Admet que l'incomoda la meva presència. “Però home, cal ser generós”, intervé la Pilar. No hi ha massa marge per al diàleg, el Richard surt del bar murmurant que no vol saber res de periodistes. Ja a la porta, amb l'entrepà en una mà, aprofita l'altra lliure per fer-nos una botifarra. El gest del desconegut a qui Pilar acaba d'ajudar la deixa amb la boca oberta.

Espero que vostè lector hagi devorat ja Últimas tardes con Teresa. Si no és així, deixi anar immediatament aquesta crònica —s'aproxima un spoiler greu— i vagi a buscar-lo a la biblioteca. El Pijoaparte no va aconseguir escapar mai del seu “malclassat naixement” i va perdre la batalla de la “quotidiana lluita contra la misèria i l'oblit”. En sortir de la presó, dos anys després, va tornar a la barra d'un bar on algú l'hi va explicar: en la seva absència, la pròspera Teresa Serrat va descobrir-ho tot.