El pensament salvatge reneix

El novembre passat, el jove John Allen Chau, natural d’Alabama, va morir per les fletxes dels habitants de l’illa de Sentinel del Nord, cosa que no deixa de tenir un gran mèrit, encetat el segle XXI, a mans d’indomesticats, en aquest cas una comunitat d’unes 150 persones que viu dalt d’un arxipèlag remot (el de les illes Andaman i Nicobar, al golf de Bengala), un grup que progressa o que més aviat s’estanca en les maneres d’ara fa 55.000 anys —fins i tot s’ha assegurat que no saben fer foc ni comptar enllà de dos. Una mort meritòria, perquè l’Índia, de qui en depèn l’administració, estipula que ningú no s’hi pot acostar a menys de cinc quilòmetres de la llongada. Els oriünds van arrossegar el cadàver lligat amb una corda al coll i el van enterrar a la sorra.

Allen Chau ha deixat escrites unes notes on diu que volia evangelitzar la gent de Sentinel del Nord. Hi va mantenir contactes previs. Els va regalar una pilota de futbol i peix. I ara no se’n pot recuperar el cos. La policia local té por d’importunar els illencs i de passada no els pot detenir. Tot fa preveure que el predicador amateur es podrirà a la platja de la seva intrepidesa.

L’any 1991 l’antropòleg Trilokinath Pandit va aconseguir un contacte pacífic amb els sentinelencs, després de 25 anys de provatures. Els va oferir cocos, un porc, la trobada va durar amb prou feines un quart d’hora, aviat el van voler degollar. Avui, Pandit, octogenari, es plany: gràcies a ell, altres tribus de l’arxipèlag van deixar de ser qui eren. Però a mi la dissort d’Allen Chaw em recorda un article de Jean Baudrillard (Cultura y simulacro. Kairós. Barcelona, 1978), un text menys romàntic, en el qual preveu la mort de l’etnologia (és a dir, el coneixement de l’Altre) el dia de l’any 1971 que el govern de les Filipines va tancar dues dotzenes de tasadai (tribu acabada de descobrir) al fons de la selva, lluny de turistes, de colons i d’antropòlegs. Baudrillard diu que si l’objecte d’estudi es momifica, si es preserva, moren la ciència que potser l’estudiarà, la religió que el voldrà redimir, el mercat que l’explotarà i els forans que l’estimaran.

Baudrillard, tanmateix, exagerava quan es posava poètic. La poesia exagera per sistema, amplifica la petitesa a còpia de voltar-la amb l’emoció. En qualsevol cas, la mort d’Allen Chaw és una gran notícia. Vol dir que la Terra no se’ns ha acabat. Vol dir que encara hi ha feina i fragor. Vol dir, en definitiva, que de vegades l’altre no demana pilotes i peix, obsequis, sinó que clama que el deixin ser. I vol dir, també, que això és impossible, i doncs de missioners (i de colons, mercaders, -òlegs i curiosos) el món en va ple. Vol dir, a l’últim, que estem com sempre, una constatació extraordinària que posa més d’un punt sobre les is: respecte o barbàrie, mescla o guerra, interès o foscúria, drets o injustícia, intercanvis o explotació, etcètera.