Manolo García: “Em sulfato els cabells blancs, i què?”

Deu ser suggestió, nostàlgia, repapieig prematur, d’acord. Però és veure’l, i et sembla que sents les guitarres i les proclames d’“Insurrección” durant tota l'entrevista. Ja fa 32 anys del llançament d'aquesta cançó, convertida en himne generacional a força de persistència. I en fa 20 de la dissolució del grup. Però Manolo García, la meitat d'aquell duo amb Quimi Portet que va crear la cançó en el seu moment, continua sent per a molts el morè d’El Último de la Fila. Ho sap. No només no en renega, sinó que ho reivindica. Les seves dues dècades de carrera en solitari beuen d'aquelles fonts. De prop, impressiona el to tranquil, gairebé zen, de la seva veu sense micròfon. La vena intensa, el verb frondós i els cabells sospitosament foscos són, gairebé, els mateixos.

El Dónde estabas entonces? s'ha convertit en l'epítom del retret amorós.

Fixa't que no era un vers d'amor. Era un encàrrec als paios que ens portaven en els primers temps a en Quimi i a mi. Ens afartàvem de pencar i omplir locals i no vèiem un duro. Però aquesta és la grandesa de les cançons, que si arriben a la fibra, serveixen per a tot.

Se sent avui ferit per les fletxes de la incertesa, o cridat a les files de la insurrecció?

Totes dues coses. L'ésser humà està estigmatitzat per la incertesa des que baixem dels arbres. El repte, l'interessant és buscar el teu camí. La insurrecció pacífica és necessària. La lluita per la justícia social, el repartiment de la riquesa, una vida digna. Sempre cal estar alerta. Les injustícies cal aturar-les.

I la insurrecció dels CDR?

Aquesta és una altra batalla. La meva idea de la insurrecció seria obligar els polítics a asseure's a parlar un dia, tres, tres-cents, fins arribar a un acord. És la seva feina, per a això els triem i els paguem.

Però vostè no és 'indepe', oi?

No contestaré. La meva postura és coneguda. Però estic de vacances polítiques. Me n'he cansat. No de les meves opinions, sinó dels polítics. I de la falta de respecte. El respecte està cobrant un protagonisme inèdit perquè s'està perdent. Posem a lluitar les opinions perquè no hagin de lluitar les persones. Estem tots en el mateix vaixell, i el vaixell és importantíssim, perquè només n’hi ha un, que és el planeta, i això es veurà dramàticament en els propers anys.

Una parella com la seva amb Portet, amb totes les seves diferències, seria possible avui a Catalunya?

Absolutament. Segur que n'hi ha. Aquesta fraternitat, aquesta suma en el vessant humà i artístic, només dona beneficis, fins i tot polítics.

Conec molta gent que l’estima i d’altra que el detesta.

Jo no em fico amb ningú. La veu humana atreu, o repel·leix. Pot subjugar-te o pot obligar-te a canviar d'emissora. I després hi ha el personatge. Jo parlo, no callo, i el que dic pot agradar o no. A mi tampoc m'agraden altres cantants. La música és un art per tocar la fibra. Soc aquí perquè vull. Podria passar-me la resta de la meva vida pintant. Però tinc projectes artístics que em donen alegria, m’alimenten i, ja el bingo total, fan feliç la gent. No m'ho invento. Així m'ho fan saber. Aquest és el meu únic poder: emocionar la gent.

Insurrecció, incertesa. Quin és el temps d'ara?

El de l'ansietat. El de voler abastar-ho tot amb una mà molt petita. La velocitat ens està perdent. Estem tot el dia treballant per comprar ximpleries. Tenim el cervell alterat, li estem donant massa feina. El cor va fent, però el cervell vol fotre, va de cul i ens fa anar de cul. El cor es calma amb una guitarra, jo em bressolo, em canto a mi mateix, però el cervell...

Aquesta fraternitat, aquesta suma en el vessant humà i artístic [com la de Manolo García i Quimi Portet], només dona beneficis, fins i tot polítics

No em digui que encara s’emociona amb les seves pròpies cançons.

Sí, no m'avergonyeix. M'emociona la veu humana, fins i tot la meva. De vegades, cantant les primeres frases d'un text que has escrit tu i que te’l creus, perquè és el teu puto text, t’estimula tant com quan et prens un cafè i una magdalena a les nou del matí. Així vaig començar en això. Amb 14 anys, vaig sentir Led Zeppelin i vaig al·lucinar. Un dia vaig pensar, cony, jo tinc una veu bonica, doncs cantaré i faré cançons. Aquesta va ser la meva llicenciatura.

Vostè de jove em recordava el Pijoaparte, el xicot obrer de la pija catalana a Últimas tardes con Teresa, de Marsé.

Bé, soc un noi de barri. En el meu hi havia barraques, droga. Alguna cosa hi havia d'això. D'aquest orgull de classe obrera, d'aquesta reacció d'anar a la contra dels de dalt.

Vostè ja té 63 anys...

Perdona, jo no tinc anys.

Llavors, què té, quilos?

Projectes, ànsia de viure, d'emocionar-me. Si tens il·lusions, ganes de fer coses, vius fins a l'últim alè. Quan només mires cap enrere amb nostàlgia, ets un puto vell. Som esclaus del rellotge. Estem triturats. Jo aboliria els rellotges. Em nego a tenir anys. Deixin-nos viure. Encara estic d'anada.

Així és com conserva aquests cabells tan negres.

Bé, algun de blanc ja em va sortint, però hi ha uns tints fantàstics i me’ls sulfato, sí, i què?

La seva cançó més rodona?

No soc tan vanitós per pensar que he fet alguna cosa rodona, però sí que en veig alguna d’ovalada, amb corbes, amable. Sento “Pájaros de barro” en un bar i dic, cony, aquesta em va sortir bé. Aquesta és una de les raons per les quals continuo. No són els diners, no és l'addicció a l'escenari, no és la vanitat. Sempre estaré buscant la cançó perfecta que no assoleixo mai, però mentrestant vaig passant l'estona i la vida.

Cantant va...

... Cantant vinc. Diuen que qui canta, els seus mals espanta.