Un vodevil d’èxit que sempre torna

Barcelona ja és la ciutat que més muntatges ha estrenat de Pel davant...i pel darrere, la famosa comèdia de Michael Frayn que, des de la seva estrena a Londres, el 1982, ha estat vista per més de catorze milions d'espectadors a tot el món. L'estrena al teatre Borràs, en versió de Paco Mir, de la seva cinquena producció barcelonina, dirigida, com totes les anteriors, per Alexander Herold, estableix un nou rècord.

Filant encara més prim, Mir ha podat encara més la seva versió anterior, del 2010, i ha deixat l'espectacle en una mica menys de dues hores. El curiós és que gairebé no es nota: els grans gags continuen vius i l'eixelebrada acció no dona treva als actors, ni per davant, ni per darrere de l'escena.

Ha plogut molt en la vida política, social i artística barcelonina des del 1985, quan la famosa comèdia de Frayn, titulada originalment Noises off, es va estrenar al Condal, amb Mario Gas, Montse Guallar i Juanjo Puigcorbé en l'elenc. Com a Londres, l’estrena va ser un revulsiu per als actors, que podien, per fi, divertir-se, amb un vodevil ple de picades d'ullet a la professió que aportava aire fresc amb una alternativa als drames profunds que omplien l'escena.

L'oferta és avui més diversa, rica i variada —els musicals i les comèdies, de fet, viuen una època daurada— però Pel davant...i pel darrere, que va trobar en el bilingüisme un aliat natural per fer riure el públic, continua fent història en l'escena catalana. El 1996 va triomfar al Victòria i va passar al Goya; el 2002, en una nova versió del text de Frayn estrenada a Londres i Nova York, va tornar al Borràs, que també va presentar l'últim muntatge el 2010.

En la nova producció d’Anexa, Alexander Herold, que coneix a fons els racons de la comèdia, torna a insuflar vida a aquest vodevil amb tocs d'alta comèdia anglesa que, entre plats de sardines, caixes i un telèfon de taula dels de tota la vida, provoca riallades deixant veure tots els desastres que poden passar en un assaig i en una caòtica funció a càrrec d'una companyia d'actors dolents de solemnitat.

Tot funciona com un rellotge en aquesta joguina teatral amb actors fent d'actors que actuen. A la vis còmica s'uneix l'esforç físic, ja que no paren ni un moment amb el ritme vertiginós que marca l'acció, entre sortides, entrades a destemps, caigudes i cops amb portes i finestres.

Miquel Sitjar i Jordi Díaz són els únics que repeteixen en aquesta nova producció i donen lluentor a un elenc completat per Lloll Bertran, Agnès Busquets, Carme Pla, Lluís Villanueva, Xavi Serrat, Laia Alsina i Bernat Cot que combina bona intuïció i gràcia en les rèpliques. L'escenografia de Jordi Bulbena ambienta la trama en un adossat a la serra de Madrid sense deixar de ser la de sempre en una comèdia “de portes” que funciona com un rellotge.