Tornen els pallassos, sense nas vermell i un punt existencial

Tornen els pallassos de Rhum & Cia., el grup creat amb l'inoblidable i premiat espectacle Rhum. Tornen per fer temporada de Nadal al Teatre Lliure (del 5 al 30 de desembre) amb Rhumans, tercer lliurament d'una mena de trilogia sobre el clown, en què la segona cita va ser Rhümia, també un espectacle d'èxit, que molts espectadors recordaran perquè van haver de fer un petó al desconegut o desconeguda que tenien al costat. El nou muntatge –estrenat durant el festival Grec− presenta, no obstant això, diferències notables respecte als dos primers. No hi és Jordi Martínez, encara convalescent (tornarà als escenaris al febrer), i el substitueix Piero Steiner. I el director no és Martí Torras Mayneris, sinó Jordi Aspa, d'Escarlata Circus (l'elenc torna a incloure Mauro Paganini, que ja va reemplaçar Guillem Albà a Rhümia). A més, Rhumans –que juga amb la paraula humans– vol oferir una reflexió més profunda sobre el que significa ser pallasso i incorpora diferents opinions sobre els clowns en una insòlita enquesta a peu de carrer que s'incorpora a l'espectacle com a fil conductor.

“És la cinquena temporada i el tercer lliurament”, explica Joan Arqué, convertit en portaveu dels cinc pallassos i, de fet, ell és el carablanca, en la presentació al Lliure de Rhumans, amb els clowns a pèl, de paisà, si és que això és possible. “Aquest espectacle és una mica diferent, amb una altra poètica, més malenconiosa; no hem prioritzat el gag, fer riure. Encara que, per descomptat, això, riure, ocupa una posició central, i incloem números clàssics. Aquí hi ha més reflexió, veure què passa més enllà del riure. Aquesta idea del metapallasso o metaclown, el mateix pallasso reflexionant sobre fer de pallasso. La incorporació de Piero ens ha ajudat a anar en aquesta direcció i —apunta jugant amb les paraules— agafar un altre rhum. Hi ha un punt més existencial però sense deixar de ser pallassos”.

L'espectacle, continua Arqué, pel qual aquesta vegada s'han tret el nas vermell, vol al mateix temps ser una reivindicació de l'ofici i homenatjar els pallassos, grans i petits, no només els més famosos, sinó també els gairebé anònims, pallassos d'hospital o de carrer. “Un homenatge a tot el pallassisme”. L'artista destaca que hi ha molt pallasso jove avui i deixa anar una frase notable: “El món és ple de pallassos”. Juntament amb Arqué, Roger Julià, a la pista el tendre i salvatge contraugust Giuliani, assentia molt seriós, tot i que era difícil no recordar-lo en el seu paper de bomber desenfrenat i poca-solta bomber jugant provocadorament amb la mànega a Rhümia.

Segons Arqué, el canvi de director en aquest tercer lliurament es deu a “l'esgotament mutu" de l'anterior i els pallassos. De fet, matisa que si Rhümia era conseqüència directa de Rhum, Rhumans no hi té aquesta connexió i el conjunt no s'ha de veure en realitat com una trilogia. Julià intervé per apuntar que potser faran més espectacles i que llavors tot plegat seria "una cincologia”.

“Rhum era un clar homenatge a Monti, el veritable culpable que siguem aquí”, continua Arqué; “Rhümia era més cabareter, festiu, i a Rhumans hem volgut anar a un altre lloc”. Steiner, que duu una camisa que sembla de l'attrezzo, diu que ha entrat en una companyia que viu un moment molt dolç, que ha intentat adaptar-se al seu llenguatge i que considera que no substitueix en realitat Martínez —“ningú podria”—, sinó que aporta alguna cosa diferent. “Vinc per aportar la meva història”, apunta. Preguntats els cinc clowns (Arqué, Julià, Steiner, Paganini i Pep Pascual) sobre el seu ofici i si porten el pallasso dins, es miren els uns als altres i dubten. “Jo soc Arquetti”, va reflexiona Arqué, “crec que tots som al tall entre pallassos i actors”. “Som molt intensos”, aporta Julià. “El pallasso és un mitjà de transportar-te al llarg de la vida que va creixent i mutant”, conclou Arqué.