Mor l’expresident del Barça Josep Lluís Núñez

Algunes figures especialment poderoses han estat caricaturitzades d'una manera tan entranyable amb el temps que de vegades s'ha desvirtuat la seva veritable dimensió; parlaríem, per exemple, de Josep Lluís Núñez, mort aquest dilluns als 87 anys. Aquell temible constructor a qui no se li resistia cap cantonada de Barcelona ni edificis emblemàtics com la Casa Trinxet, president plenipotenciari d'un Barça triomfant que, segons va dir ell mateix, donava nom a la ciutat, enemistat amb l'omnipresent president de la Generalitat, Jordi Pujol, es va convertir amb l'edat en un personatge afectuós, protagonista dels millors programes d'humor després de ser imitat per professionals (Alfons Arús, Manuel Fuentes, Carlos Latre), per aficionats, per pares i fills i fins i tot per ell mateix, com es va descobrir en una trucada de Catalunya Ràdio el 2015. Núñez va despenjar el telèfon i, després de ser reconegut pel periodista, es va fer passar pel porter de la finca per negar-se i explicar la comunicació: Núñez no era Núñez.

Más información

El jutge anul·la el règim obert a José Luis Núñez pare i fill

Núñez va ser un constructor ambiciós que va buscar en el futbol el reconeixement social que no li donava el negoci dels pisos a Barcelona. Algunes informacions asseguren que va ser soci de l'Espanyol fins que es va presentar als primers comicis celebrats per sufragi universal al Barça el 1978. Va utilitzar tots els recursos i les arts més diverses, també el suport de Johan Cruyff i Carles Rexach, per arribar a la llotja del Camp Nou després de derrotar Ferran Ariño i Nicolau Casaus, representant del barcelonisme històric, president de la Peña Solera. Núñez va pactar després amb Casaus i, amb l'hoteler Joan Gaspart, van trencar el porró que al seu parer s'anava passant la societat civil catalana en la presidència del FC Barcelona. Tots tres van formar una societat indivisible durant més de 20 anys: Casaus controlava la part social, Gaspart dirigia l'esportiva i Núñez, desconfiat en les designacions arbitrals, va voler manar fins i tot a la Federació Espanyola de Futbol.

El desafiament de Núñez a l'Administració va ser majúscul en el seu intent de capitalitzar el futbol amb una millor distribució dels ingressos, sobretot pels drets de televisió, i donar vol al Barça després de guerrejar amb el Madrid. La càrrega simbòlica, manifesta en la directiva anterior d'Agustí Montal, va perdre pes respecte a l'interès econòmic, motor llavors del Barça. No només va sanejar els comptes, sinó que va fer sentir el soci amo del club i va dimensionar el patrimoni amb la remodelació del Camp Nou i el Palau i l'edificiació del Miniestadi, el Museu i la Masia. L'èxit social –l'entitat va superar els 100.000 socis–, econòmic –els exercicis se saldaven amb superàvit– i empresarial, com a màxim representant del negoci de la construcció, que substituïa el del tèxtil, i convertit el Barça en la primera institució poliesportiva, va contrastar amb les penúries esportives: va passar de fitxar Félix i Tarrés a contractar Maradona i Schuster, i va fer seure Muller, Rifé i fins i tot Helenio Herrera a la banqueta per lliurar-se després a Lattek o Menotti. Perdre la final de la Copa d'Europa a Sevilla el 1986 expressa el pitjor dels seus fracassos després d'aconseguir una Lliga i quatre Recopes, la primera presidida pel desplegament de l'afició (40.000 aficionats) a Basilea 79.

El Motí de l’Hesperia

Els jugadors van demanar fins i tot la seva dimissió en l'anomenat Motí de l'Hesperia el 1988. La plantilla es va sentir enganyada per la junta pels drets d'imatge i els pagaments a Hisenda i va posar Núñez contra les cordes fins que va trobar auxili novament en Cruyff. Els nacionalistes, representats per Sixte Cambra i Josep Maria Fusté, aliat amb Marta Ferrusola, esposa de Jordi Pujol i responsable del sector esportiu a Convergència, van perdre les seves opcions davant del tàndem Núñez-Cruyff. La capacitat del president per generar ingressos va propiciar la remodelació exhaustiva de la plantilla que exigia l'entrenador procedent de l'Ajax. A partir de la Copa guanyada al Madrid a València el 1990, just en el moment més crític del cruyffisme, va triomfar el Dream Team, guanyador de quatre Lligues consecutives, tres l'última jornada, i de la primera Copa d'Europa del Barça, a Wembley el 1992.

El triomf a Londres va ser tan apoteòsic com dolorosa va resultar la derrota a Atenes el 1994. L'aliança de Núñez i Cruyff es va deteriorar sense remei, conscients tots dos que era una associació tan interessada com antagònica, i va deixar de tenir sentit a partir del 1996. El president va qüestionar la política de fitxatges de l'entrenador, i el va arribar a comparar amb la portera de casa seva, i després es va lliurar a Louis Van Gaal, un tècnic holandès que havia tingut èxit amb l'Ajax i que rivalitzava amb Cruyff. Abans de fer el canvi, no obstant això, va haver-hi una temporada d'interinitat que va expressar la pugna entre cruyffistes i nuñistes i va deixar a la intempèrie Bobby Robson i Ronaldo. El brasiler va abandonar el club després d'un any pletòric malgrat no guanyar la Lliga. El president es va negar a atendre les peticions dels representants del jugador en una decisió que alguns sectors van interpretar com la renúncia del Barça a competir en la incipient indústria del futbol, que després liderarien els galàctics de Florentino Pérez.

Núñez ni tan sols va trobar tranquil·litat en la celebració del centenari del club, el 1999. Malgrat l'excel·lent balanç de les seccions, encara a costa de competir amb clubs de Catalunya, les dificultats eren creixents tant per a l'estabilitat esportiva com la financera i la institucional després que no progressessin projectes com el del Barça 2000. La maquinària, dirigida pel gerent Antón Parera, va deixar de ser efectiva: augmentava la crítica periodística, reduïda a l'inici del mandat després que purguessin figures com les de Morera Falcó i Alex J. Botines; la massa social es fracturava i davant dels grups radicals de suport al consell van aparèixer col·lectius opositors com el de l'Elefant Blau, que va sotmetre el president a una moció de censura; i la junta ja no era aquell miniparlament format per directius de diferent signe polític i ideat per Núñez per blindar-se davant del nacionalisme de CiU.

A Núñez ja no en tenia prou amb el suport dels penyistes i dels seus 25.000 socis fidels –“al soci no se'l pot enganyar”, repetia– per governar el club i va dimitir el 2000. “A Jesucrist també el van crucificar”, va afirmar després de 22 anys al Camp Nou. Auster i emotiu, la seva figura de president va continuar sent una font d'inspiració per als programes d'entreteniment mentre la seva condició d'empresari patia un dur revés el 2015 per la condemna de dos anys i dos mesos de presó per subornar els inspectors d'Hisenda.

Habitualment turmentat, dramàtic fins i tot en la victòria, Núñez no va entendre mai la sentència, convençut que havia obrat com corresponia, igual que va fer en el seu moment amb Jordi Pujol quan li va demanar que l'ajudés en el seu contenciós amb la premsa: “Si tu toques un botó, deixaran de criticar-me a TV3”. Núñez entenia que per triomfar en la vida tot era qüestió de saber tocar el botó oportú, com quan va lliurar el futbol a Cruyff. Una visió que dona per a una nova caricatura i també per augmentar la llegenda sobre qui era de debò Núñez (Baracaldo, 1931-Barcelona-2018), un empresari construït a si mateix a partir de l'empresa del pare de la seva dona, Maria Lluïsa, i que es va eternitzar tant com a president que se'l va arribar a confondre amb l'amo del Barça.