Imparcialitat i desprestigi judicial
És raonable que els casos de les càrregues de l’1-O tinguin resultats finals dispars, perquè les decisions dels jutges depenen de les proves, dels seus coneixements tecnicojurídics, de conviccions personals i, naturalment, de la capacitat humana d’encertar o desencertar
El prestigi del Tribunal Suprem està afectat greument per sospites de parcialitat a causa de la seva inexplicable rectificació jurisprudencial en l’assumpte de les hipoteques, pels pactes PP-PSOE per a la fallida predesignació política del seu president, o per la pretensió del PP de controlar la sala penal que jutjarà els casos de la Gürtel i del procés.
Les sospites de parcialitat progovernativa o d’hostilitat antiprocés també podrien esquitxar, fins i tot sense motiu, els jutjats més modestos que han d’investigar els comportaments policials de l’1 d’octubre del 2017. En alguns casos investiguen la presumpta inactivitat dels Mossos d’Esquadra, però majoritàriament investiguen les lesions causades per l’actuació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.
Bona part d’aquests processos ja han estat arxivats després d’una brevíssima investigació, o sense que se n’hagi fet cap, per apreciació expeditiva de l’eximent de compliment d’un deure. Però encara queden molts assumptes que es continuen tramitant a diferents jutjats de Barcelona i de tot Catalunya. Un d’ells és el que fa referència a les càrregues de la Guàrdia Civil en un centre docent de Sant Joan de Vilatorrada.
El corresponent jutjat d’instrucció va reconèixer que els cops de porra dels guàrdies havien causat lesions, gairebé totes lleus, a 15 persones, però com que els lesionats no podien identificar els causants de les lesions, el jutjat va decidir arxivar la causa apreciant l’eximent de compliment d’un deure. Els lesionats, i també el fiscal, van recórrer contra l’arxivament davant de l’Audiència Provincial, perquè el jutjat no havia practicat les proves que proposaven per demostrar que les càrregues policials havien estat innecessàries i desproporcionades.
L’Audiència, amb un vot en contra, va accedir a la petició dels lesionats i del fiscal. Va argumentar que per aplicar l’eximent de compliment d’un deure cal identificar els agents actuants i els seus comandaments, escoltar-los com a testimonis o com a investigats, conèixer les instruccions impartides per escrit o oralment, els enregistraments i telefonemes, i els protocols d’utilització de bastons extensibles i escuts. Només coneixent aquestes dades, com demanaven els lesionats i el fiscal, es pot disposar d’elements per valorar si la força emprada era necessària i proporcional, requisits imprescindibles per aplicar l’eximent. L’Audiència explica per què té dubtes sobre l’arxivament decretat pel jutjat. Diu que “en els enregistraments s’observa, en aparença, usos excessius concrets de les porres colpejant ciutadans sense que hi hagi agressió física prèvia, i sense finalitat aparent”. Si aquesta apreciació aparent s’arribés a confirmar, la força emprada seria desproporcionada. I, a més, seria innecessària, afegeix l’Audiència, si l’objectiu final pretès per la intervenció policial es pogués haver obtingut sense exercir violència, ja que “si continués la votació, el resultat no hauria tingut conseqüències jurídiques perquè era antijurídica segons l’ordenament jurídic constitucional espanyol, la qual cosa, per descomptat, era sabut per la força actuant”. Amb aquesta consideració l’Audiència argumenta el seu dubte sobre la necessitat de les càrregues policials objecte del procés, un dubte que, per resoldre, exigeix la pràctica de les proves proposades pels lesionats i el fiscal, i denegades pel jutge.
Per a diferents comentaristes i tertulians es tracta d’una sentència importantíssima que condemna la violència policial de l’1 d'octubre. Segons alguns, aquesta suposada condemna és motiu d’indignació contra un tribunal gratuïtament qualificat de proindepe. Segons uns altres, és motiu d’exaltació, i creuen que es troben davant d’un tribunal favorable als lesionats i el seu entorn. Totes dues interpretacions són errònies. La veritat és que el tribunal no va dictar cap sentència que posés fi a l’assumpte. Al contrari, només va ordenar que continuï la investigació, mitjançant una interlocutòria referida exclusivament a l’assumpte concret dels 15 lesionats de Sant Joan de Vilatorrada. Aquesta interlocutòria no constitueix un precedent jurisprudencial vàlid per a altres casos, ni prejutja el resultat final de la investigació, sigui quin sigui.
És raonable que aquest procés o els molts altres derivats de les càrregues policials de l’1 d’octubre, tinguin resultats finals dispars. En alguns casos, probablement en la seva majoria, els resultats no seran satisfactoris per als lesionats denunciants. La disparitat és raonable perquè les decisions dels jutges depenen de les diferents proves disponibles en cada cas, però també perquè cada jutge decideix amb plena independència, aplicant els seus coneixements tecnicojurídics segons les seves diferents i personalíssimes conviccions i criteris culturals, sociològics, deontològics, etc., i naturalment, segons la seva capacitat humana d’encertar o desencertar. Algunes decisions podran ser criticables, però seria simplista i desencertat atribuir-les, únicament i automàticament, a instruccions jeràrquiques o polítiques, a hostilitats recusables o a parcialitats prevaricadores.
José María Mena va ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
