El Govern expandeix la seva xarxa d’ambaixades després de recuperar les que va tancar el 155

L’exdiputat d’Esquerra Republicana al Congrés Alfred Bosch és, des de divendres, conseller d’Acció Exterior de la Generalitat. Recull el testimoni d’Ernest Maragall, que ara és candidat a l’alcaldia de Barcelona, la gestió de la qual es va focalitzar en la reobertura de les vuit delegacions del Govern a l’exterior que va tancar el Govern del PP a l’empara de l’article 155 de la Constitució. Bosch pretén expandir les ‘ambaixades catalanes’ a Àsia i l’Amèrica Llatina.

Els primers passos de les delegacions de nou encuny es van aprovar, de fet, dimarts passat en la reunió setmanal de l’Executiu català. El Govern va aprovar els decrets per obrir sis oficines, de les quals no hi havia les de Beirut (per a la zona mediterrània), Estocolm (amb àmbit als països nòrdics i substitueix la que hi havia a Copenhaguen) i Riga (per a les nacions bàltiques).

Els plans dissenyats durant el mandat de l’exconseller Raül Romeva, a la presó preventiva en espera que sigui jutjat per un suposat delicte de rebel·lió, inclouen arribar a Seül, Mèxic DF o Buenos Aires, possiblement el 2019. L’any passat, la Generalitat va destinar 18 milions d’euros a sufragar les seves relacions exteriors.

Les delegacions de creació nova (n’hi ha 14, de planificades) encara no tenen estructura ni responsables. De fet, en el passat es van crear oficines que mai es van arribar a engegar, com per exemple de la Santa Seu, que va anunciar el mateix Romeva el 2015 i que mai va veure la llum. Segons el decret, la seva funció és “promoure i coordinar les relacions bilaterals amb les autoritats [de l’Estat en qüestió], així com amb els altres governs descentralitzats, en l’àmbit de les competències de la Generalitat”.

El pla de “restitució” de les oficines va ser un dels pilars del discurs legitimista del president de la Generalitat Quim Torra. Només fins al setembre passat es van poder reobrir les de Londres i Berlín. L’estratègia d’acció exterior, no obstant això, ha topat amb l’oposició del ministre d’Exteriors, Josep Borrell. Inicialment, les seves objeccions van ser més de tipus formal, però ara reivindiquen de nou el paper polític d’aquestes oficines.

Objeccions de Borrell

El juliol passat, el ministre socialista va argumentar que la primera onada d’ambaixades reobertes (el Regne Unit, Alemanya, els Estats Units, Itàlia, Suïssa i França) no disposaven de l’informe perceptiu per part d’Exteriors en el qual s’explica quina en serà la funció. El cas està als tribunals, ja que la Generalitat entén que, com que es tractava d’una reobertura, no calia fer el tràmit.

Acció Exterior va demanar l’informe per a la segona fornada. I la resposta que ha donat el Ministeri és clara. Borrell argumenta la seva negativa en el fet que “l’experiència recent demostra que aquestes delegacions, juntament amb el Diplocat, han estat un instrument fonamental per intentar la internacionalització del procés, difonent les tesis del secessionisme i denigrant la imatge internacional d’Espanya”.

L’Estatut determina les competències de Catalunya en l’àmbit exterior, com també la tenen altres comunitats autònomes. No obstant això, el desplegament de les delegacions catalanes s’intensifica després de l’inici del procés, el 2012. Els arguments ara esgrimits per Borrell són idèntics als que van portar l’exministre d’Exteriors Alfonso Dastis a tancar-les durant la intervenció a l’autogovern català. Només va continuar l’oficina de Brussel·les.

Després d’arribar al Govern, Maragall va xifrar en 1,3 milions d’euros el cost de desmuntar la seva xarxa d’ambaixades. S’hi inclou, per exemple, la cancel·lació dels contractes de lloguer o la indemnització de 33 persones acomiadades.

Inicialment, la Generalitat va optar per mantenir en el càrrec als delegats que ho van sol·licitar, com és el cas del llicenciat en Ciències Polítiques Manuel Manonelles de l’oficina de Ginebra o de l’exresponsable de l’estratègia TIC de la Generalitat, Sergi Marcén, a Londres.

En altres casos, Acció Exterior va aprofitar per convocar concursos de mèrits per escollir els responsables de les oficines noves, de manera que va intentar suavitzar la seva imatge política. Per a Washington, per exemple, es va designar Victòria Alsina, doctora en Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra i investigadora a Tandon School of Engineering de la New York University. Per a París, es va triar Daniel Camós, doctor en Economia per la Paris School of Economics.