Estoïcisme

Normalment, no caldria, però convé aclarir que aquest article no precisa de cap manera l’opinió de l’autor quant a les seves opinions polítiques personals. Es tracta d’una opinió basada en l’observació de dades.

L’última enquesta d’opinió del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) cridava l’atenció per diverses qüestions, partint de la base que el percentatge de partidaris de la independència es manté estable (47%) i que la forquilla d’escons independentistes se situa entre 70 i 73. El que crida l’atenció és la diferència de vots entre Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el Partit Demòcrata Català (PDeCAT), que sembla que està creixent sense pressa però sense pausa.

Per a això, es pot gosar de fer una primera explicació, i és que ERC és un partit polític clàssic, sòlid en la seva estructura i piramidal des del punt de vista del lideratge. I en el camp de la partitocràcia —que no agrada a gairebé cap ciutadà, però que s’alimenta del fet que, al final, més del 70% dels ciutadans voten els partits—, el lideratge sempre ha estat determinant. I aquest lideratge ha de ser unipersonal. Allò de la “direcció col·legiada” i tot això val en part per a la CUP, que no és un partit, com ells mateix diuen, sinó un conglomerat de grups i estats d’ànim diversos.

A ERC hi ha un líder, i es diu Oriol Junqueras, que exerceix aquest lideratge amb un fort carisma, entre els seus però també més enllà. L’essencial és l’estil, i l’essència d’aquest tipus de lideratge és determinant en el cas que ens ocupa. A l’altra pota de l’independentisme, què hi ha? Les restes agòniques d’un partit que ja no ho és (Convergència); les diverses ànimes d’un partit que existeix però no n’està molt segur (PDeCAT); una cosa que no és encara un partit, però no diu el que és (La Crida), i diverses, moltes, entitats, consells i comitès, el Consell de la República (el senyor Comín) i una confusió de líders i lideratges que exemplifica allò de “massa gent manant i molt poca gent treballant!”.

No hi ha color perquè, a més, entre els últims hi ha una confusió de rols notable, una competició pel poder i una notable desorientació tàctica i estratègica. Tots els intents per alimentar Esquerra (“units guanyarem”, “units som més forts”, etcètera) han fracassat, la qual cosa confirma que ERC és un partit i els altres no.

Quant al lideratge, poques vegades s’ha vist una fragmentació com aquesta en un mateix corrent polític i això en la història de tots els partits i moviments polítics ha acabat sempre malament. Costa de creure que Carles Puigdemont es vegi com a líder únic i indiscutible de l’independentisme català, costa encara més d’entendre qui es creu que és Quim Torra. I els Comités de Defensa de la República (CDR) van cada vegada més pel seu compte, en el seu moment animats a fer-ho per Torra mateix. Potser tot això ajudi a entendre que ERC, que és un partit clàssic amb els defectes i virtuts de tots ells, fa temps que ha entès l’essencial: cal

formular de nou els temps per preservar l’horitzó finalista, i cal formular-los de nou en termes de tàctica i d’estratègia. Ho fa des del seu mateix criteri.

Hi ha un segon element a tenir en compte. I és que Junqueras té una manera de ser que és determinant en l’estil de lideratge que transmet sense alçar la veu. És un estoic, observin el salt a l’antiguitat que això representa en termes de manera de ser. L’estoïcisme, que la història de les idees polítiques situa en Zenó de Cítium, 350 abans de Crist, deixa la seva empremta, segons la majoria d’estudiosos, en Ciceró, Cató el Jove, Sèneca o Marc Aureli. No hi ha unanimitat en això, però un s’afegeix als que inclouen Sòcrates en la llista. Què caracteritza els estoics? Sens dubte una considerable dignitat personal en l’acceptació de les contrarietats de la vida, una certa renúncia a adjudicar aquestes contrarietats als altres i una clara capacitat de “controlar la raó” per a el que té de bo la vida (això sembla fàcil) i per al que té de dolent. I aquí és on ens adonem d’aquesta qualitat que coneixem com a dignitat de la persona, per lluny o a prop que un estigui d’un líder o d’un altre, en aquest cas Junqueras.

És a dir, el concepte de partit (bastant antic) i el concepte d’estoïcisme (una antigalla, literalment) per entendre el que passa avui dia en la política catalana.

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política (UB)