La quarta onada

Si en el curs d’una conversa espontània algú s’atreveix a posar en qüestió les conviccions del feminisme contemporani, és probable que els seus interlocutors li facin saber que en aquests assumptes no s’accepten dissidències. És una actitud que es va començar a notar el 2004 amb l’aprovació de la Llei contra la Violència de Gènere. En opinió d’alguns juristes, aquesta llei deixava tocada la presumpció d’innocència, però dubtar de la seva legitimitat era mostrar-se insensible al sofriment de les dones. Catorze anys després, amb un milió i mig d’homes denunciats i un total de 177.294 condemnes —una de les xifres més baixes de la Unió Europea—, encara no es permet suposar que la llei potser incentiva les denúncies falses. Insinuar-ho és ofendre, i aquesta i altres objeccions a la perspectiva de gènere provoquen en la cara de certes persones un rictus de reprensió moral que havíem vist antigament en els guardians del puritanisme i que ara torna a servir de màscara de l’ofensa, com si tota discrepància s’hagués tornat obscena. Si es nega, per exemple, l’existència de la bretxa salarial, entesa com l’assignació d’un sou inferior a una dona per fer la mateixa feina que un home, es rep a l’acte una resposta indignada. És indiferent que l’article 28 de l’Estatut dels treballadors, vigent des del 1980, prohibeixi la desigualtat de salaris; l’únic que importa és la representació del drama. Els fets no poden competir amb les idees.

Si el feminisme de quarta onada, que és així com s’anomena la tendència actual a imposar la ideologia de gènere, es limités a impedir les discussions privades, la situació ja seria d’una gravetat considerable, però com Moloc exigeix cada dia nous sacrificis. En alguns països, especialment els anglosaxons, ja exerceix un poder despòtic en tots els àmbits on s’ha fet dominant: impedeix la llibertat d’expressió a les aules, reclama la censura de llibres i obres d’art, s’apodera del llenguatge i demonitza els homes blancs heterosexuals. No són pocs els pensadors, els sociòlegs i els psicòlegs que han començat a denunciar aquest deliri, afavorit pels poders públics, la universitat i els mitjans de comunicació, però és probable que no hi hagi sobre el tema un assaig més complet, rigorós i batallador que el que acaba de publicar la filòsofa francesa Bérénice Levet amb un títol que reclama una urgència: Libérons-nous du feminisme! Levet posa les coses al seu lloc quan demostra que el feminisme de quarta onada, una prolongació exacerbada de la tercera, no és una lluita en defensa d’uns drets, sinó una ideologia que presenta tots els atributs dels moviments totalitaris definits per Hannah Arendt. L’assagista constata que aquest treball de destrucció està corcant sense treva els fonaments de la tradició liberal, i demana als francesos que no es deixin sotmetre. Ens convé que li facin cas: si cau França cau tot.