Picasso i Sabartés, més de 50 anys d’intercanvi epistolar

“Estimat Picasso, dilluns vaig rebre la teva carta amb un retrat meu a la moda espanyola de no sé quina regió. Començo, doncs, a buscar un barret acabat en punta i un bon mocador per cobrir la calba i nuar-lo com indiques”. Sabartés, 15 de juliol del 1953. “Ole per la cosa del catàleg de la meva exposició a casa dels Gaspar a Barcelona. Ole i més oles i records”. Picasso, 25 de novembre del 1960. Són dos fragments de cartes que es van intercanviar Pablo Picasso i el seu secretari personal i amic Jaume Sabartés entre el 1927 i el 1967. Quaranta anys d'intensa correspondència —encara que iniciada dècades abans— que va evolucionant alhora que la seva relació es fa més profunda.

Quan Sabartés va morir, el febrer del 1968, Picasso va llegar al museu de Barcelona una caixa que Sabartés guardava a casa seva i que contenia prop de 700 cartes que havia rebut del pintor. Un llegat acompanyat d'una condició: que no es fes públic fins que es complissin 50 anys de la mort de Sabartés. Aquesta caixa ha estat en dipòsit al museu i ara part del seu contingut és el que ha donat cos a l'exposició Sabartés per Picasso per Sabartés. “Sabartés va ser el gran conegut i desconegut sobre la vida de Picasso. Va ser el secretari, el confident i l'amic”, apuntava en la presentació de la mostra Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso.

“Servirà per trencar els tòpics que el tracte de Picasso no era correcte perquè s'aprecia, a mesura que els dos es fan grans, que la relació és d'igual a igual”, afegia la comissària de la mostra, Margarida Cortadella. El to i el contingut de les cartes que Picasso adreça a Sabartés —de qui va fer el primer retrat el 1900— es fan més còmplices i superen la relació formal. A més d'un nombre important de cartes —alguns sobres són tota una expressió artística del pintor—, la mostra conté una selecció de retrats de Sabartés que Picasso va fer al llarg dels anys, en els quals el seu secretari es converteix en monjo, figura d'Espanya o sàtir.

Hi ha obres que han estat cedides per a la mostra —fins al 24 de febrer— per part del museu de París i de particulars. També hi ha fotografies, postals, notes, telegrames, alguns objectes personals i una àmplia selecció de litografies dedicades a Sabartés, que va explicar la seva vivència amb el geni al llibre Picasso, retrats i records.

Alguns dels dibuixos són caricatures en què Picasso situa Sabartés com a protagonista d'escenes picants arran d'una anècdota curiosa que li explica al pintor sobre la relació que manté amb algunes de les seves veïnes a París. En una altra sala es poden contemplar la col·lecció de pin-ups girls del Museu, els dibuixos humorístics de Picasso sobre Sabartés al costat de fotografies de joves actrius de l'època. Molts d'aquests dibuixos i postals són de la dècada dels cinquanta: “Els dos ja són uns venerables senyors que fan broma sobre dones maques”, comentava la comissària.

No hi és tota la correspondència entre els dos: “L'intercanvi epistolar va començar el 1905, quan Sabartés va marxar a Guatemala i Picasso a París, i es va intensificar especialment a partir del 1935, quan Sabartés assumeix la representació total de l'artista”, explicava Cortadella.

Sabartés i Picasso van néixer el mateix any, el 1881, i es van conèixer a finals del segle XIX a Barcelona. Aquests primers anys de relació i la de tots dos amb personatges que freqüentaven Els Quatre Gats obre l'exposició, que es tanca amb un altre dels projectes que més correspondència va generar entre ells: l'engegada del museu a Barcelona —l'actual del carrer de Montcada—, que va néixer el 1963 amb un altre nom —Llegat Sabartés— per evitar el veto directe de les autoritats franquistes a un pintor comunista. Una empresa que va arribar a bon port per la complicitat de no poques autoritats i personalitats, entre les quals l'alcalde de Barcelona, Josep M. de Porcioles, o Joan Ainaud de Lasarte, director dels Museus d'Art de Barcelona.

No obstant això, hi va haver força cautela, tal com es pot veure en un document de l'última sala de l'exposició, una carta de l'Ajuntament: “Li prego que prengui bona nota que es tracta d'un acte al qual no s'ha de donar més transcendència que la del seu caràcter especialitzat. En conseqüència, limitin les invitacions als professionals i altres persones directament relacionades amb l'art”.