_
_
_
_

Picasso i Sabartés, més de 50 anys d’intercanvi epistolar

Una exposició destaca la confiança i l'amistat entre el pintor i el seu secretari personal

Blanca Cia
Jaume Sabartés amb el retrat 'Jaume Sabartés amb pinçanàs' (1901), de Picasso.
Jaume Sabartés amb el retrat 'Jaume Sabartés amb pinçanàs' (1901), de Picasso.ALEXANDER LIBERMAN © J. PAUL GETTY TRUST/SUCESIÓN PABLO PICASSO, VEGAP

“Estimat Picasso, dilluns vaig rebre la teva carta amb un retrat meu a la moda espanyola de no sé quina regió. Començo, doncs, a buscar un barret acabat en punta i un bon mocador per cobrir la calba i nuar-lo com indiques”. Sabartés, 15 de juliol del 1953. “Ole per la cosa del catàleg de la meva exposició a casa dels Gaspar a Barcelona. Ole i més oles i records”. Picasso, 25 de novembre del 1960. Són dos fragments de cartes que es van intercanviar Pablo Picasso i el seu secretari personal i amic Jaume Sabartés entre el 1927 i el 1967. Quaranta anys d'intensa correspondència —encara que iniciada dècades abans— que va evolucionant alhora que la seva relació es fa més profunda.

Quan Sabartés va morir, el febrer del 1968, Picasso va llegar al museu de Barcelona una caixa que Sabartés guardava a casa seva i que contenia prop de 700 cartes que havia rebut del pintor. Un llegat acompanyat d'una condició: que no es fes públic fins que es complissin 50 anys de la mort de Sabartés. Aquesta caixa ha estat en dipòsit al museu i ara part del seu contingut és el que ha donat cos a l'exposició Sabartés per Picasso per Sabartés. “Sabartés va ser el gran conegut i desconegut sobre la vida de Picasso. Va ser el secretari, el confident i l'amic”, apuntava en la presentació de la mostra Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso.

Una de les 'pin-up girls' del Museu Picasso en què Jaume Sabartés és caricaturitzat pel pintor.
Una de les 'pin-up girls' del Museu Picasso en què Jaume Sabartés és caricaturitzat pel pintor.© Sucesión Pablo Picasso, VEGAP

“Servirà per trencar els tòpics que el tracte de Picasso no era correcte perquè s'aprecia, a mesura que els dos es fan grans, que la relació és d'igual a igual”, afegia la comissària de la mostra, Margarida Cortadella. El to i el contingut de les cartes que Picasso adreça a Sabartés —de qui va fer el primer retrat el 1900— es fan més còmplices i superen la relació formal. A més d'un nombre important de cartes —alguns sobres són tota una expressió artística del pintor—, la mostra conté una selecció de retrats de Sabartés que Picasso va fer al llarg dels anys, en els quals el seu secretari es converteix en monjo, figura d'Espanya o sàtir.

Más información
El Museu Picasso recupera el milió de visitants

Hi ha obres que han estat cedides per a la mostra —fins al 24 de febrer— per part del museu de París i de particulars. També hi ha fotografies, postals, notes, telegrames, alguns objectes personals i una àmplia selecció de litografies dedicades a Sabartés, que va explicar la seva vivència amb el geni al llibre Picasso, retrats i records.

Alguns dels dibuixos són caricatures en què Picasso situa Sabartés com a protagonista d'escenes picants arran d'una anècdota curiosa que li explica al pintor sobre la relació que manté amb algunes de les seves veïnes a París. En una altra sala es poden contemplar la col·lecció de pin-ups girls del Museu, els dibuixos humorístics de Picasso sobre Sabartés al costat de fotografies de joves actrius de l'època. Molts d'aquests dibuixos i postals són de la dècada dels cinquanta: “Els dos ja són uns venerables senyors que fan broma sobre dones maques”, comentava la comissària.

No hi és tota la correspondència entre els dos: “L'intercanvi epistolar va començar el 1905, quan Sabartés va marxar a Guatemala i Picasso a París, i es va intensificar especialment a partir del 1935, quan Sabartés assumeix la representació total de l'artista”, explicava Cortadella.

Sabartés i Picasso van néixer el mateix any, el 1881, i es van conèixer a finals del segle XIX a Barcelona. Aquests primers anys de relació i la de tots dos amb personatges que freqüentaven Els Quatre Gats obre l'exposició, que es tanca amb un altre dels projectes que més correspondència va generar entre ells: l'engegada del museu a Barcelona —l'actual del carrer de Montcada—, que va néixer el 1963 amb un altre nom —Llegat Sabartés— per evitar el veto directe de les autoritats franquistes a un pintor comunista. Una empresa que va arribar a bon port per la complicitat de no poques autoritats i personalitats, entre les quals l'alcalde de Barcelona, Josep M. de Porcioles, o Joan Ainaud de Lasarte, director dels Museus d'Art de Barcelona.

No obstant això, hi va haver força cautela, tal com es pot veure en un document de l'última sala de l'exposició, una carta de l'Ajuntament: “Li prego que prengui bona nota que es tracta d'un acte al qual no s'ha de donar més transcendència que la del seu caràcter especialitzat. En conseqüència, limitin les invitacions als professionals i altres persones directament relacionades amb l'art”.

L’artista i els editors Gustavo Gili

Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili: treball i amistat és l'altra exposició temporal del Museu Picasso. Una mostra sobre la relació de Picasso i els editors, Gustau Gili i Anna Maria Torra, a partir de la compra, el 2014, per part de la Fundació Museu Picasso del Fons d'Anna Maria Torra i Gustavo Gili Esteve.

Una relació que es va desenvolupar en dues etapes, una primera entre el 1926 i el 1930, quan Gustavo Gili Roig —fundador de l'Editorial Gustavo Gili — li encarrega a Picasso una il·lustració per a un llibre d'una nova publicació. Picasso va acceptar l'encàrrec i va fer set gravats per al llibre La Tauromaquia, de Pepe Illo, que finalment no es va arribar a fer. Aquests gravats són una part destacada de l'exposició.

Anys després, el 1956, Gustau Gili Esteve i la seva dona, Anna Maria Torra, es van posar en contacte amb el pintor "per reprendre la relació que havia tingut amb el seu pare, Gustavo Gili Roig", apuntava la comissària de la mostra, Claustre Rafart. A partir d'aquell moment —la relació de confiança dels dos matrimonis va ser important— es van teixir les condicions perquè l'editorial publiqués La Tauromaquia i El entierro del Conde Orgaz.

A més dels fons adquirits, l'Editorial Gustavo Gili va donar el seu arxiu documental relacionat amb Picasso al Museu. Aquesta donació inclou unes planxes de coure gravades que conservava i que es poden contemplar a la mostra.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Blanca Cia
Redactora de la edición de EL PAÍS de Cataluña, en la que ha desarrollado la mayor parte de su carrera profesional en diferentes secciones, entre ellas información judicial, local, cultural y política. Licenciada en Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_