De romeria amb octosíl·labs

Jordi Llavina (Gelida, 1968) es va donar a conèixer com a crític i periodista literari, i al mateix temps va publicar algunes obres de narrativa. La poesia ja hi devia ser, però va sorgir més tard, madura i segura, i s’ha imposat amb rotunditat en un temps que no és més mal temps que qualsevol altre per a la lírica, però en què costa molt trobar-ne. El 2014 va ser comissari de l’Any Vinyoli, i es pot dir que això va ser més que una feina. Ho demostra el seu recull d’articles d’aquell mateix any, Neu, fang, rosada, constel·lació sobre l’autor de Tot és ara i res, amb qui comparteix la idea que “la poesia allunya de les aparences i fa propera la realitat”. En un d’aquests articles afirma que “l’autèntica poesia és aquella que no s’acaba mai, aquella que no exhaureix mai les seves possibilitats d’interpretació o de suggestió”, i ens diu coses diferents tot al llarg d’una vida; això és tan fàcil de dir com difícil d’aconseguir. En tot cas, Llavina sembla haver-s’ho proposat, amb dedicació constant. Dotze anys després de començar a publicar llibres de poesia (ja en són set), la seva aposta per una poesia accessible, que no vol dir superficial, i formalment impecable, sense concessions al llenguatge degradat de cada dia, s’ha demostrat sòlida. El premi Lletra d’Or atorgat ara a Ermita, publicat al final de l’any passat, ha vingut a certificar-ho.

Llavina sembla plantejar cada llibre com un nou desafiament. Vetlla (2012) és un poema narratiu de més de dos mil versos. Contrada (2013) reuneix 40 sonets. Ermita és un relat de 1.401 versos octosíl·labs sobre una pujada en solitari a l’ermita de Sant Pere del Puig, dins el terme municipal de la Selva del Camp. En els versos de fins a vuit síl·labes, l’accentuació és lliure —a partir de vuit, el poeta ha de tenir en compte la distribució accentual—; per tant, és molt apte per desenvolupar una història. És el vers, per exemple, del Poema inacabat de Gabriel Ferrater, amb la diferència que en aquest els versos són aparellats amb rima assonant i alternança de terminacions masculines i femenines; Llavina, en canvi, no s’imposa cap restricció —excepte en uns quants passatges que contenen rima, sovint en quartetes, uns 200 versos en total (potser restes d’un projecte anterior)—, tot aconseguint un efecte semblant al fluir de la consciència. Hi ha molts incisos, però la sintaxi, correctíssima, impedeix al lector que pugui perdre mai el fil.

ERMITA

Jordi Llavina
Meteora
104 pàg. 16 euros

La pujada a l’ermita és, no cal dir-ho, un pretext per parlar de moltes coses. Hi ha un punt de virtuosisme en la naturalitat amb què el narrador passa d’elements naturals que troba en la ruta a afers íntims o a qüestions espirituals. Per exemple, les arrels d’uns pins evoquen les venes de mans i braços com les dels ferrers; d’aquí, al quadre de Velázquez La fragua de Vulcano, i al desarrelament adolescent, i al descobriment del desgast del pas del temps; tot això en cinc planes. En un altre, la pols del camí fa pensar en els ossos dels morts; d’aquí, a la condició sagrada dels cossos dels vius, ara menystinguda per la moda de tatuatges i perforacions. No és una excursió, és una romeria, i com a tal conté un vessant de purgació, no de pecats sinó d’experiències passades que es van evocant, i un vessant de renovació. La dimensió religiosa no hi és absent, però només s’insinua. El final és obert: un cop a dalt, “podria entendre què és això / que hem convingut a dir-ne vida”, però “no em veig amb cor d’especular”. Tant se val, hi haurà més pujades. El de l’ermita és un camí que sempre s’hi torna, així com aquest és un llibre dels que sempre es rellegeixen.