Miracles i prodigis de la Generalitat

Dimarts passat va tenir lloc al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat l’acte de presentació d’una curiosa entitat privada, radicada a Bèlgica, denominada “Consell per la República”, el president de la qual i director són, respectivament, Carles Puigdemont i Toni Comín, l’expresident i l’exconseller de la Generalitat, tots dos acusats de cometre greus delictes i en situació de pròfugs de la justícia.

A l’acte, revestit de la màxima formalitat protocol·lària, van assistir el president de la Generalitat Quim Torra, el vicepresident, Pere Aragonés, els altres membres del Govern, el president del Parlament, Roger Torrent, encapçalant part de la Mesa, l’expresident Artur Mas i els màxims dirigents de les formacions que integren el Govern (JxCat, PDeCAT i ERC), així com els presidents i els equips directius de les entitats separatistes. En definitiva, l’independentisme estava representat en ple. Com és de rigor, TV3 va retransmetre en directe la cerimònia.

Des de Bèlgica va intervenir per videoconferència Carles Puigdemont, al qual tots els assistents, posats dempeus, van rebre amb un llarg aplaudiment. Va explicar que l’objectiu del Consell era “aplicar el mandat de l’1-O” i “avançar per la via dels fets” (és a dir, no per la via del Dret) per “arribar aquí on el Govern i el Parlament no poden” (perquè la Constitució i les lleis ho impedeixen), i va afegir que el Consell actuaria com una “palanca per caminar cap a la independència” (és a dir, cap al suposat mandat de l’1-O).

Ara bé, va precisar Puigdemont, la nova entitat s’inscriurà com a associació a Bèlgica i el seu finançament serà privat. Aquesta condició jurídica el permetrà actuar “amb les mans lliures”, “sense les cotilles ni amenaces de l’Estat espanyol, perquè a nosaltres no ens podran aplicar cap 155”. Va quedar clar que, en tot cas, aquest Consell estarà relacionat amb el Parlament mitjançant “línies estables i regulars de coordinació” i treballarà conjuntament amb la societat civil.

Excepte per als que es posen una bena als ulls perquè els interessa donar sensació de normalitat, no hi ha dubte que estem al començament d’una etapa nova del procés i que, si l’autoritat no ho impedeix, estaran representats al Consell càrrecs electes autonòmics i municipals, centenars d’associacions i simples ciutadans, per tal d’establir un sistema de “doble poder” i, per tant, una dualitat de legitimitats, una vella estratègia subversiva, en aquest cas contra una democràcia, no contra una dictadura.

El terme “cop d’estat” apareix de nou en el vocabulari polític espanyol. La “marxa sobre Roma” de Mussolini el 1922 o les setmanes posteriors a l’accés de Hitler a la cancelleria de Berlín el 1933, van ser cops d’estat sense intervenció dels exèrcits i sense necessitat de violència física. Però es van destruir dues democràcies i es van posar els fonaments de dues dictadures: aquesta és la realitat, posin-li el nom que vulguin.

Estem indefensos els que acceptem la legalitat democràtica i només a partir d’aquesta podem acceptar el canvi de les regles constitucionals? Què es pot fer davant una estratègia tan imaginativa? Diumenge passat, el prestigiós catedràtic de Dret Administratiu Santiago Muñoz Machado va publicar a La Vanguardia un article agut (“El protagonisme dels jutges”) en el qual, referint-se al cas català, ressaltava les dificultats per resoldre casos evidentment antijurídics els escenaris dels quals de fet no es preveien específicament a les lleis.

Qui podia suposar que s’arribaria a una situació en la qual un pròfug de la justícia, des d’un país estranger, podria dirigir la Generalitat presidida formalment per un vicari seu? La lletra de la llei no preveu aquest tipus d’escenari perquè el legislador ni tan sols havia imaginat una situació tan rocambolesca i anormal. No obstant això, els poders públics —especialment, el Govern i la Fiscalia— no es poden mantenir inermes davant un frau de llei tan evident i, afegiria, un frau també de democràcia. Ni tampoc els jutges, per llei, poden deixar d’emetre una errada en una sentència raonada en termes jurídics

Certament, la imaginació de Puigdemont aconsegueix graus inimaginables. Potser és finalment la “imaginació al poder” del maig del 68. Valle Inclán va batejar l’època corrupta d’Isabel II com “La Cort dels miracles”, Eduardo Mendoza la Barcelona sòrdida i violenta de fa un segle com “La ciutat dels prodigis”. Cal esperar que un novel·lista actual o futur escrigui un llibre el títol del qual sigui “La Generalitat dels miracles i els prodigis”. Sens dubte, hi ha tema.