La Fiscalia no t’ho afina

Els Pressupostos són sempre un moment culminant en la vida política de qualsevol societat moderna. En aquesta ocasió, el PSOE té un esborrany que ha pactat, almenys en part, amb Podem. Destaquen per ser uns pressupostos amb un compromís en la millora de les polítiques públiques que es van veure fortament afectades per les retallades. Ara bé, són uns comptes immersos en una complexitat especialment política, tot i que no només, com ha assenyalat Emma Cerviño a Agenda Pública recentment i, per aprovar-los, encara han de superar uns quants esculls.

L'escenari polític a Espanya no està per a gaires acords transversals. Diversos escenaris electorals oberts (inclòs el de la Unió Europea, que afronta unes eleccions decisives per al seu futur), una dreta al Congrés (i al Senat) que competeix en duresa, uns partits independentistes que exigeixen compromisos humanament comprensibles, però jurídicament impossibles per al Govern, i un PSOE amb un Podem que es necessiten l'un a l'altre, i el gest en forma de vot (o abstenció) d'algun altre partit.

El Govern nomena el fiscal general, però això no implica una subordinació política de tota la Fiscalia a l’Executiu

El tema de la dreta, de la pugna entre el PP i Ciutadans, es complica perquè, segons Metroscopia, Vox podria entrar també a repartir-se els vots d'aquest sector ideològic, captant els qui creuen que la formació blava i la taronja són toves respecte a Catalunya i els qui, a més, rebutgen la corrupció del PP.

En l'esfera independentista la cosa és molt complicada perquè sobrevolen els caps d'aquestes formacions i els dels seus seguidors una sèrie de paraules funestes: traïció, frustració i desencís. Són, en realitat, conceptes amb una càrrega simbòlica que a ningú se li escapa i que incideixen en el poder que les formacions implicades, ERC i el PDeCAT, poden mantenir a Catalunya i a Madrid. Tots dos partits, amb formes més o menys bel·ligerants amb el Govern de Sánchez, exigeixen que el president espanyol incideixi en el futur immediat dels polítics presos. És cert que existeixen altres mesures igualment apropiades per assegurar que es faci el judici, menys lesives dels drets fonamentals; no obstant això, aquesta exigència és de difícil gestió perquè pot suposar un trencament de l'Estat de dret constitucional.

El fiscal general de l'Estat és nomenat pel Govern, per mandat constitucional, però això no s'ha d'entendre com una subordinació política de tota la Fiscalia a l'Executiu; de fet, no pot ser destituït excepte en les causes que preveu la llei. A més, la Constitució també estableix que el paper del Ministeri Fiscal és, entre d'altres, el de “promoure l'acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l'interès públic tutelat per la llei, així com vetllar per la independència dels tribunals i procurar davant d'aquests la satisfacció de l'interès social”. En l'exercici de la seva funció la Fiscalia ha d'actuar de conformitat a criteris jurídics, ja que, si no és així, difícilment podria complir amb les funcions que li són encomanades.

Cal dir que el Ministeri Fiscal depèn orgànicament de l'Executiu, però que ha d'actuar de manera autònoma, aliena a criteris d'oportunitat política, i en compliment estricte de la llei i de l'interès general. Per aquesta raó escandalitzaven les paraules que l'exministre Fernández Díaz adreçava al cap d'Antifrau a Catalunya afirmant que “això la Fiscalia t'ho afina”. Igualment pertorbadors per a la credibilitat d'aquesta institució van ser els intents continuats del ministre Catalá de controlar la Fiscalia, qüestió per la qual va ser reprovat pel Congrés, juntament amb el fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, i el fiscal anticorrupció, Manuel Moix. Les tres reprovacions van ser avalades, per cert, per ERC i el PDeCAT.

Els ultimàtums i els intercanvis impossibles no haurien d’haver estat mai motors del full de ruta

Aquesta breu contextualització serveix per recordar que l'estat adequat del món judicial passa perquè la Fiscalia actuï de forma autònoma i guiï les seves actuacions només per la interpretació i aplicació de la legalitat vigent. Per això resulta difícil assumir les peticions dels grups independentistes que el Govern influeixi en la decisió dels fiscals davant del Tribunal Suprem quan, encertadament, s'ha exigit al PP que no utilitzés aquesta institució constitucional en benefici propi. Es troba a faltar, també, cert esperit d'autocrítica en l'independentisme institucional que assumeixi que el referèndum, encara menys sobre la independència, no és viable actualment. La unilateralitat ha quedat superada i s'ha de treballar per recuperar la credibilitat d'aquestes forces com a interlocutores polítiques. Els ultimàtums i els intercanvis impossibles no haurien d'haver estat mai motors del full de ruta.