Un Kubrick omnipotent

Stanley Kubrick no tenia més de 13 anys quan el seu pare li va regalar la seva primera càmera. Era enorme, la mena de càmera de fotos que es venia als anys quaranta. Així es va convertir en el fotògraf més jove –17 anys– i, encara, el més famós, de la revista Look. I des del principi va quedar clar que les seves instantànies eren acció, moviment, escena. Podem veure, per exemple, la que mostra la venedora ambulant de llenceria Sue Hughes, contemplant un mapa al volant (1949), o la que observa una jove periodista anomenada Pat White davant de la seva màquina d'escriure, amb l'article a la mà (1948). Amb aquestes imatges s'obre la totèmica mostra que van idear Hans-Peter Reichmann i Tim Heptner per al Deutsches Filmmuseum el 2004, i que des de llavors ha estat donant voltes pel món, per un total de 18 països.

La mostra porta per títol un sintètic Stanley Kubrick i, al seu pas per Espanya –el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona l'acull fins al 31 de març–, pretén convertir els visitants en un habitant més de la laberíntica ment del geni del Bronx, un obsés de la perfecció. Kubrick és també el protagonista de la mostra que inaugurarà el 31 d'octubre a Madrid l'Espai Fundació Telefónica.

“L'amor està al darrere del seu perfeccionisme: l'Stan volia estimar tot el que feia i, per poder estimar-ho, havia de ser perfecte, havia de sentir que era tal com s'ho havia imaginat”, va apuntar ahir el seu amic i productor, Jan Harlan. S'interna, així, el visitant, en el cervell del creador, i ho fa sense oblidar que el temps va ser una de les obsessions del director: la mostra és cronològica. És a dir, part de les seves primeres peces –fotografies, el seu primer film: un combat de boxa– i després es reconstrueix la seva filmografia amb fins a dues sales per títol. I en aquesta reconstrucció, a les escenes mítiques s'hi suma part del que Kubrick tenia en ment en el moment de la seva concepció, producció i, fins i tot, recepció.

Així, es contemplen des de detalladíssims plans de rodatge (el més impactant és el de Napoleó, la cinta que no va aconseguir rodar, que havia de tenir 221 escenes a Itàlia, Egipte, Rússia, França, Bèlgica...) fins a primeres edicions de les novel·les en què va basar les seves pel·lícules, totes plenes d'anotacions (especial atenció al subratllat fluorescent a El resplandor), nombrós i fascinant material d'attrezzo (la disfressa de mico de Dan Richter el 2001: Una odissea de l'espai; el rellotge amb un Mickey Mouse a l'esfera que duia Matthew Modine a La jaqueta metàl·lica; els vestits d'època de Barry Lyndon i, per descomptat, la màquina d'escriure Adler davant la qual Jack Nicholson embogeix a El resplandor i, fins i tot, el destral de la famosa escena de la porta o el jersei de llana de Danny, el nen del tricicle protagonista), fotografies en què el director riu en un descans de rodatge amb Tom Cruise i Nicole Kidman a la botiga de peluixos que apareix a Eyes Wide Shut; unes altres en què apareix recorrent les trinxeres de Camins de glòria i fins i tot dels milers d'extres (espanyols) que van aparèixer a Espàrtac.

Entre les curiositats, l'informe de l'ovni que suposadament van albirar el director, la seva dona Christiane, i l'escriptor Arthur C. Clarke, a Nova York el 1964, és a dir, quatre anys abans de l'estrena del 2001, i la carta que, el 1994, li va fer arribar Sue Lyon, la protagonista de Lolita, que podria haver-li escrit el personatge que interpreta a la pel·lícula. Sue el posa al dia de la seva vida: està casada amb un bon home, que es guanya bé la vida, i viu en una bonica casa als afores de Los Angeles, amb el seu gos, un pastor alemany anomenat Pax. També hi ha la renúncia d'Audrey Hepburn, amb prou feines esbossada amb llapis en un tros de paper, a interpretar la Josefina en aquest Napoleó impossible, i una impressionant maqueta a escala del laberint fet de tanques encara no nevades en el qual Jack Torrance perd el cap, amb pàgines i pàgines de notes, les peces del castell en què va habitar l'home que va fer possible l'impossible en cinema, convençut que “si es pot escriure, es pot pensar o es pot filmar”.