Enriqueta Martí, ‘la Vampira de Barcelona’

[Aquest article es va publicar en l'edició impresa de l'1 de gener del 2006]

Va sembrar d'horror la Barcelona del 1912. Segrestava, prostituïa i assassinava nens per extreure'ls la sang, el greix i la medul·la dels ossos i elaborar pocions que els seus clients consideraven màgiques. El relat de les dues nenes que va alliberar la policia el va recollir la premsa de l'època amb una bona dosi de morbo.

Darrere del delicat nom d'Enriqueta Martí s'amaga una de les personalitats criminals més ferotges de la història negra d'Espanya. Segrestadora, prostituta, alcavota, falsificadora, corruptora de menors, pederasta, bruixota i assassina són algunes de les activitats que va exercir durant la seva vida aquesta dona que el poble de Barcelona va batejar com la Vampira del carrer Ponent o la Vampira de Barcelona.

I tot va començar d'una manera ben simple, amb un informe oficial que desmentia i intentava negar la realitat, una cosa que ha anat passant sempre al llarg de la història. El governador civil, Portela Valladares, intentava convèncer tothom que era "completament fals el rumor que s'està estenent per Barcelona sobre la desaparició durant els últims mesos de nens i nenes petits que segons les enraonies populatxeres havien estat segrestats…".

Però el rumor, aquesta remor de fons que s'estenia per carrers i places, mercats i patis de veïns, era completament cert. Eren molts els nens que cada dia desapareixien a les grans ciutats durant aquells anys i els pares, per ficar la por al cos als seus fills, per fer-los més prudents, els explicaven tètrics relats sobre "l'home del sac".

“Som al davant d’una de les criminals més esfereïdores i cruels de què es té notícia”

Durant aquells dies de febrer del 1912, tot just tres anys després de la Setmana Tràgica, bona part de ciutadans de Barcelona estaven preocupats per la desaparició d'una nena de cinc anys anomenada Teresina Guitart, i els detalls i les circumstàncies dels fets s'estaven estenent àmpliament a la premsa.

Havia passat el capvespre del 10 de febrer al carrer de Sant Vicent. Ja era gairebé de nit quan l'Ana, la mare de la Teresina, s'havia aturat a la porta de casa seva a xerrar amb una veïna i li havia deixat anar la mà a la petita pensant que pujaria tota sola fins al pis. Però no va ser així. Quan el marit va veure arribar la seva dona sense la Teresina, va preguntar estranyat: "I la nena?". La bona dona va llançar un crit i va baixar corrents al carrer, però ja era massa tard, no hi havia rastre de la nena.

El que havia passat era que la Teresina, en lloc de pujar a casa, s'havia allunyat una mica, encuriosida, i de sobte va sentir que una mà li agafava la seva i que una dona estranya li deia amb un to afectuós: "Vine, bonica, vine, que tinc dolços per a tu". La petita, il·lusionada, es va deixar portar un tros, però, en veure que s'allunyava massa d'on era la seva mare, va deixar anar la maneta i va intentar tornar. Massa tard. La desconeguda va desplegar un drap negre amb el qual va cobrir del tot la nena, la va aferrar en braços per ofegar els seus sanglots i protestes, i es va perdre amb la seva presa en la penombra de la nit.

I Barcelona va viure més de dues setmanes amb el cor encongit pensant en el que li havia pogut passar a la pobra Teresina Guitart. Tots els esforços policials van resultar, com gairebé sempre, nuls. Devia ser una veïna tafanera, la que descobriria el destí de la nena desapareguda.

Es deia Claudina Elías, i un bon dia es va fixar en la careta d'una nena que la mirava a través dels vidres bruts d'un finestrot i li va semblar que la seva expressió era implorant. Era la casa de la veïna de l'entresol, on vivia amb un nen i una nena, però el deplorable rostre d'aquella criatura de cap rapat no li resultava familiar. "Mira que si es tractés de la nena desapareguda, la Teresina...". L'hi va comentar al matalasser que tenia la botiga al mateix carrer de Ponent (avui Joaquín Costa) i aquest l'hi va fer saber al municipal José Asens, qui ho va comunicar al seu cap, el brigada Ribot.

I va ser Ribot qui a primera hora del matí del 27 de febrer del 1912 va trucar a la porta de l'entresol 1a, al número 29 del carrer de Ponent. Li va obrir una dona que s'acabava de llevar.

–Bon dia. Vinc a inspeccionar el seu domicili, perquè hem tingut una denúncia que vostè té gallines.

–Gallines? A qui se li acut? Això és mentida.

–Si em permet…

I el brigada Ribot va entrar al pis i va descobrir al fons del passadís dues nenes petites. La propietària de la casa va reaccionar i li va dir que sense ordre del jutge no podia passar. Però era tard. Ribot es va apropar a la petita, que tenia el cap rapat.

–Com et dius, maca?

–Felicitat.

–No et dius Teresina?

La nena va vacil·lar i va acabar dient: "Aquí em diuen Felicitat". Ribot va preguntar a la dona qui era aquella nena i ella va respondre que no ho sabia, que se l'havia trobat a la ronda de Sant Pau el dia abans i li havia dit que s'havia perdut i que tenia gana i ella se l'havia endut a casa. "L'altra és la meva filla i es diu Angelita", va afegir. No hi havia cap rastre del nen que la veïna deia que havia vist alguns cops.

Una vegada a la Prefectura de Policia, que llavors era al carrer de Sepúlveda i que tenia com a màxim responsable José Millán Astray, la segrestadora va ser identificada com a Enriqueta Martí Ripollès, de 43 anys i amb antecedents… per corrupció de menors.

Havia estat detinguda el 1909 a casa seva, al carrer de Minerva, on van descobrir que tenia un prostíbul de menors de tots dos sexes i d'edats que anaven dels 5 als 16 anys. Amb ella havia estat detingut un client jove que va resultar ser fill de família distingida. L'Enriqueta va ser processada, però la causa es va perdre en els arxius gràcies a les influències exercides per una persona molt coneguda i molt poderosa de la ciutat.

La vida d'Enriqueta Martí va estar sempre molt relacionada amb la prostitució. Ella mateixa va començar a exercir-la abans de fer els 20 anys, el dia en què es va adonar que sent criada no s'arribava enlloc. Va fornicar als bordells de més baixa estofa de la zona vella i marinera de la Porta de Santa Madrona fins que un dia va decidir provar sort casant-se amb un pintor incomprès i fracassat, Juan Pujaló, un pobre home que s'alimentava d'escaiola, com els ocells, perquè ho havia après en un manual de naturisme. La relació va durar 10 anys, tot i que durant aquest període es van separar fins a sis vegades. L'última i definitiva havia estat feia cinc anys.

Per això la policia va poder descobrir que l'Angelita no era filla de l'Enriqueta perquè així ho va declarar Pujaló, que va explicar que el fracàs del seu matrimoni es devia al fet que "l'Enriqueta és molt aficionada als homes i acostuma a freqüentar certes cases que a mi no m'agraden". Posteriorment, els metges van comprovar que, efectivament, l'Enriqueta no havia donat mai a llum.

Utilitzava als nens que segrestava en una explotació doble: com a objectes de plaer per als seus degenerats clients i com a matèria primera per elaborar les seves pocions

Qui era, doncs, l'Angelita i on era el nen que vivia amb ella al carrer de Ponent? L'Enriqueta no va ser gens explícita en les seves declaracions i va continuar mantenint que la nena era seva encara que al cap d'unes setmanes reconeixeria que l'havia pres tot just després de néixer a una cunyada a qui va fer creure que l'havia perdut en el part. Pel que fa al nen, va explicar que es deia Pepito, que tenia cinc anys i que l'hi havien deixat perquè el cuidés. "Però com que es va posar malaltó, el vaig portar fora de Barcelona perquè es curés".

A poc a poc, a partir de testimonis que es presentaven espontàniament a declarar, es va poder anar traçant la personalitat de la segrestadora. Tot i que no tenia problemes econòmics, acostumava a pidolar i anava vestida com una captaire i acompanyada gairebé sempre d'un nen o una nena, a centres d'acollida, convents, parròquies i asils demanant almoina i menjar.

Aquesta era la seva ocupació als matins, però a mitja tarda sortia de casa vestida amb elegància amb sedes i velluts i amb perruques i barrets. Quins llocs freqüentava? Qui visitava?

Les declaracions de les dues nenes, fonamentalment la de l'Angelita, van venir a demostrar que Enriqueta Martí era molt més que una alcavota segrestadora i corruptora de nens. La Teresina va explicar al jutge que aquella dona, només arribar al pis, li havia dit: "Oi que tens picor al cap? Vine, filleta, deixa que et talli els cabells i et posaràs bona".

La nena es va deixar fer mentre la dona li deia que a partir d'ara es diria Felicitat i que ja no tenia pares i que ella era la seva mare i que havia de dir-li "mama" quan sortissin al carrer. Però no va arribar a sortir al carrer ni li estava permès sortir al balcó o acostar-se a les finestres. L'alimentava malament —patates i pa dur—; no li pegava, però solia pessigar-la fort.

La seva única distracció era jugar amb l'Angelita, perquè ella no va arribar mai a veure el Pepito a la casa. De vegades es quedaven totes dues soles i era quan tenien més por i tots els sorolls les espantaven. Però un dia l'Angelita li va dir: "Anem a veure què té la mama als llocs on no ens deixa entrar". I entrellaçant les manetes es van endinsar gairebé a les fosques a les habitacions prohibides. La Teresina va ensopegar amb alguna cosa que va resultar que era un sac. El van obrir i, en descobrir què hi havia, van cridar d'horror: hi havia un ganivet gran i roba de nen tacada de sang.

La declaració de l'Angelita va ser encara més colpidora. Ella sí que havia conegut el Pepito, un nen ros de la mateixa edat amb qui acostumava a jugar fins que un dia… "La mama no es va adonar que jo vaig veure com agafava el Pepito, el posava sobre la taula del menjador i el matava amb un ganivet. Jo me'n vaig anar llit i vaig fer com si dormís".

Tant van impressionar el poble de Barcelona les declaracions de les dues petites que es van engegar subscripcions populars per obrir-los una llibreta de la Caixa d'Estalvis i fins i tot van ser presentades en públic. Al teatre Tívoli, per exemple, es va fer una funció en honor seu i als cartells es deia: "La Teresina i l'Angelita assistiran a la representació des d'una llotja".

Però el més esfereïdor encara havia d'arribar. Va ser arran de l'escorcoll que es va fer a l'entresol del carrer de Ponent. Els del jutjat es van quedar atònits quan entre aquelles habitacions sòrdides i pudents van descobrir un sumptuós saló moblat amb un gust exquisit. El mobiliari, els llums, les cortines, les butaques i els sofàs devien haver costat una fortuna.

“La mama no es va adonar que jo la vaig veure com agafava el Pepito, el posava sobre la taula del menjador i el matava amb un ganivet”

En un armari penjaven dues petites mudes de nen i dues de nena; hi havia mitges de seda i sabatetes a joc amb els vestits. I també es van trobar les perruques arrissades i els delicats vestits de confecció que l'Enriqueta vestia en les seves misterioses sortides.

Un paquet de cartes va cridar l'atenció dels funcionaris. La majoria estaven escrites en llenguatge xifrat, i tenien contrasenyes i signatures amb inicials. Va aparèixer també una llista, una relació de noms, que donaria molt a parlar a l'opinió pública.

A la cuina van trobar el sac del qual havien parlat les dues nenes i, efectivament, contenia una muda de nen i un ganivet plens de sang. En una altra habitació van descobrir un sac de lona, aparentment ple de roba bruta i vella, però al fons hi havia ossos petits que posteriorment es confirmaria que eren de criatures.

Fins a 30 se'n van comptar entre costelles, clavícules, ròtules… Tots presentaven la particularitat que tenien senyals d'haver estat exposats al foc, la qual cosa, segons els metges, excloïa que poguessin servir per a estudis anatòmics i feia suposar que més aviat els pobres nens havien estat sacrificats per extreure greix dels seus cossets. Aquesta afirmació era en resposta a l'explicació que dies més tard donaria l'Enriqueta justificant que tenia recollits aquells ossos per a estudis d'anatomia.

Darrere d'un armari van descobrir la cabellera rossa d'una nena d'uns tres anys, i la macabra expedició va concloure en una habitació on es va haver de forçar el pany i on van aparèixer mig centenar de flascons, alguns farcits de sang coagulada; uns altres, de greix, i la resta, amb substàncies que es van enviar a un laboratori perquè les analitzés.

Al costat de les pocions hi havia un llibre molt antic amb tapes de pergamí que contenia fórmules estranyes i misterioses. I també un quadern gran ple de receptes de remeier per a tota mena de malalties, escrites a mà, en català i amb lletra refinada.

A partir d'aquell descobriment no es parlava de res més a la ciutat més que d'Enriqueta Martí, i els principals diaris nacionals, que en aquell moment tenien unes 16 pàgines, li dedicaven cada dia un parell de fulls per explicar, com si fos un fulletó, les novetats del cas amb titulars com: "Els misteris de Barcelona".

Entre els testimonis de persones que van tractar l'Enriqueta o van patir les seves activitats s'explicaven històries tan dramàtiques com la d'una dona d'Alcanyís que acabava d'arribar a Barcelona per buscar feina amb un nadó en braços. La bona dona va sentir que defallia i es va asseure al portal d'una casa. Una desconeguda, amb un to amable, se li va apropar: era l'Enriqueta.

–Quina nena tan maca! Vols que li doni una estona el pit?

–A la meva filla ningú li dona el pit més que jo —va respondre l'aragonesa.

–Doncs a mi m'agradaria alletar-la. Em sembla que el que vostè té és gana. Anem a aquesta lleteria, que li pago un got de llet. Pobra dona! Doni'm, que ja li portaré jo la nena.

I la dona, que defallia per la gana, va seguir la desconeguda i va entrar amb ella a la lleteria. L'Enriqueta va demanar un got de llet i va exclamar de sobte:

–Però li anirà millor el pa. Esperi, que ara mateix n'hi porto.

Va sortir amb el nadó en braços i ja no va tornar. Sis anys van haver de passar fins que la desgraciada dona d'Alcanyís va tornar a tenir davant seu, per identificar-la, qui li havia robat el seu fill, i vet a saber què li havia fet.

Davant de proves flagrants, l'Enriqueta va acabar reconeixent que era remeiera i que venia filtres i ungüents. "Confecciono remeis utilitzant determinades parts del cos humà". I, de cop i volta, va deixar anar: "Que escorcollin el pis! Que piquin bé les parets i trobaran alguna cosa! Com que em pujaran al patíbul, vull que amb mi pugin els altres culpables".

No només van escorcollar a fons el pis del carrer de Ponent, sinó també els altres domicilis que l'Enriqueta havia tingut durant els últims 10 anys. I el resultat va ser aterridor: en un pis del carrer de Picalquers va ser descobert un fals envà que ocultava un buit on van aparèixer més ossos, entre els quals n'hi havia uns quants de mans de nen. Diu la crònica que "amb els ossos es va trobar un mitjó de nen que devia haver estat d'un fill de família molt humil, perquè estava sargit i afegit des de la meitat amb fil d'un altre color".

En un pis del carrer de Tallers, en un amagatall, van trobar ossos i dues cabelleres rosses de nenes de poca edat. En una torre de Sant Feliu de Llobregat van aparèixer llibres de receptes i nous flascons amb substàncies desconegudes. I finalment, al pati d'una casa del carrer dels Jocs Florals de Sants van descobrir el crani d'un nen d'uns tres anys, que encara tenia adherits a la pell alguns cabells i una sèrie d'ossos que els forenses van reconèixer que pertanyien a tres nens de tres, sis i vuit anys.

Deu van ser les criatures identificades com a víctimes de l'Enriqueta que es van incloure al sumari. Els diaris de llavors van escriure frases com: "Aquests ossos parlen de crims bàrbars, i aquests emplastos i aquestes cures, de superxeries medievals". I Millán Astray, cap superior de policia, va definir Martí com "una neuròtica que es creia remeiera, un cas de bruixa antiga que hauria estat cremada a Zocodover".

No hi ha dubte que Martí utilitzava els nens que segrestava en una explotació doble: com a objectes de plaer per als seus degenerats clients i com a matèria prima per elaborar les seves pocions. Es va arribar a especular, i així ho recullen l'escriptor Núñez de Prado i l'advocat lleonès Jesús Callejo, que l'origen de les activitats com a fetillera de l'Enriqueta podria ser que "en una d'aquelles orgies pederàstiques un dels nens perdés la vida i a partir d'aquell moment decidís extreure'ls la sang i no malgastar ni tan sols la medul·la i els ossos de les seves víctimes".

En aquella època, la tuberculosi feia estralls, i estava molt estesa la creença que el millor remei per aturar-la era beure sang humana i aplicar-se sobre el pit cataplasmes de greixos infantils. Tan sols dos anys abans, un succés havia alarmat tot Espanya: el crim de Gádor, en el qual un remeier, Francisco Leona, havia sacrificat un nen de set anys, Bernardo González, perquè un propietari ric, Francisco Ortega, es curés de la tisi que patia bevent la sang de la criatura i aplicant-se els seus "llards" sobre el pit.

A ningú se li escapava que darrere dels aberrants crims d'Enriqueta Martí hi devia haver persones amb prou recursos econòmics per satisfer les seves pervertides necessitats. I és en aquest punt on apareix la famosa llista de noms que es va trobar al tuguri del carrer de Ponent, una llista de la qual tothom parlava però que ningú coneixia, una relació de noms i domicilis en què, es rumorejava, hi figuraven metges, advocats, comerciants, algun escriptor, polítics i altres personalitats.

La indignació i la fúria van començar a apoderar-se del poble de Barcelona, i la premsa més conservadora va córrer a calmar els ànims per evitar mals majors. Així, l'Abc va arribar a dir que "els noms i domicilis continguts en aquesta llista" eren "de gent coneguda pel seu amor a la caritat, gent que va ser víctima dels enganys de la fetillera, que la coneixia per haver acudit a casa seva a demanar almoina".

Però quan va saltar la notícia que l'Enriqueta havia intentat tallar-se les venes amb una cullera de fusta a la seva cel·la de la presó de Reina Amàlia, la irritació popular es va convertir en còlera i les autoritats van tenir por que si moria esclatés un motí, ja que els fets de la Setmana Tràgica del 1909 no quedaven lluny.

Per evitar el suïcidi de l'Enriqueta es van prendre tota mena de precaucions. "El llit de la Martí està col·locat just al davant de les seves tres companyes de reclusió perquè no la perdin de vista, sigui quina sigui la posició que adopti per dormir, i tenen ordre de destapar-li la cara si veuen que es cobreix el cap amb la roba de llit per evitar que amb les dents se seccioni una vena del canell".

No obstant això, l'interès pel tema va començar a decaure perquè no es feien nous descobriments macabres i tota la investigació va entrar en una fase rutinària i desmanegada. El periodista Luis Antón del Olmet concloïa així la llarga i esplèndida sèrie de reportatges que va dedicar al cas: "Som davant d'una de les criminals més esfereïdores i cruels de què es té notícia. Moguda per un fanatisme vesànic, ha anat matant nens durant deu anys per treure'ls el greix i fabricar-ne ungüents. És un cas insòlit, monstruós, del qual es parlarà molts anys amb estupor. Enriqueta Martí ha de tenir llegenda, però s'haurà de continuar glossant indefinidament aquest succés?".

I per rematar la pèrdua d'interès pel tema, a mitjan d'abril, un transatlàntic es va enfonsar després de xocar amb un iceberg. Es deia Titanic i les notícies sobre aquell desastre van apartar definitivament de les rotatives la Vampira del carrer Ponent.

Mesos després es va saber que Enriqueta Martí havia mort al pati de la presó linxada per les seves companyes preses. Es va especular que abans de ser colpejada ja era morta, enverinada per encàrrec d'algú interessat en la seva desaparició. Res es va poder provar. L'única cosa certa és que mai es va arribar a fer el judici, que aquelles persones que figuraven a la llista, "tan amants de la caritat", se'n van anar al llit aquell dia més tranquil·les i que Enriqueta Martí Ripollès es va convertir en llegenda.