Carta oberta al director de TV3

Estimat amic ínfim,

Aquesta carta és per demanar-te que ens facis l’immens favor de fer sortir la Pilar Rahola més sovint a la teva pantalla. Un parell de vegades cada dia, com a mínim, seria ideal. Ningú no sap com tu, director, fins a quin punt el poble la necessita per no perdre la fe. I, com que es tracta de la nostra gran predicadora, crec que l’hauries de fer sortir amb un hàbit adient als seus sermons. Li podries posar, per exemple, una sotana de color groc, arracades de llacet i una creu amb les quatre barres. Així quedaria molt més dignificada. I, com a escenari, ja que afortunadament la nostra església oficial és tan partidària del procés, jo t’aconsellaria que ens la fessis sermonejar des d’una trona barroca, o encara millor: des de l’altar major del monestir de Montserrat, amb la Moreneta al darrere. Els monjos n’estarien encantats.

Recorda que la Rahola, a més a més de ser una gran escriptora, ens va regalar aquella ponderada hagiografia d’Artur Mas (La careta del rei Artur, em sembla que es deia), l’home al qual ho devem tot, especialment la gran solució d’haver-nos imposat en Puigdemont com a president. No oblidem que, sense ell, el país se’ns n’hauria anat en orris. Sense ell tampoc tindríem aquest gran estadista de la ratafia que tenim la sort de tenir ara.

Imaginar la Rahola amb sotana, arracades de llacet i creu quadribarrada al pit predicant amb aquell estil seu tan dolç, tan encalmat i tan ben educat sense enfadar-se mai, sense ni un bri de fanatisme, acceptant sempre amb humilitat els arguments del contrari, no pot sinó fer-nos accelerar el cor d’alegria. Què seria la vida sense els seus sermons, sense la seva sublim educació? Avorriment absolut! Sisplau, director, fes-nos-la sortir a predicar dues vegades al dia. La necessitem tant!

I encara se m’acut un incentiu més. En lloc d’estar acompanyada per una periodista, jo la posaria al mig de dues escolanetes. Suggereixo l’Elsa Artadi i la Núria de Gispert, dues polítiques intel·ligents que, a més a més d’assentir amb el cap les frases més agosarades de la predicadora, ens delectarien (si ella les deixés parlar) amb l’immaculat accent català que tenen l’una i l’altra, tan allunyat de la parla xava i plebea d’avui dia.

És vital que totes tres ens alimentin la fe en el procés perquè no fem cap pas enrere, ni tan sols al costat, com va fer en Mas. I el més important de tot. Després del sermó, res de virolais o himnes gregorians. No! Després del sermó, tothom a cantar Els segadors, i així podríem anar a dormir contents i satisfets, sense els somnífers que l’Estat espanyol ens obliga a prendre tan sovint. Sisplau, director, enrahola’ns fins al mateix moll de l’os. Considera-ho com un mandat del poble.