El Suprem diu que són els bancs i no els clients els que han de pagar l’impost de les hipoteques

Un nou cop als bancs en les seves disputes amb els clients per despeses que els van carregar i ara reclamen com a abusives. El Tribunal Suprem es corregeix a si mateix: modifica la seva jurisprudència anterior i, interpretant el text refós de la llei de l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats i el seu reglament, conclou que no és el prestatari (és a dir, el client que s'hipoteca) el subjecte passiu d'aquest últim impost en les escriptures notarials d'un préstec amb garantia hipotecària. És a dir: que l'impost ha d'afectar l'entitat que presta els diners i, per tant, és aquesta qui l'ha d'abonar, i no pas el client, com fins ara.

Així ho declara la sala tercera del Suprem en una sentència del 16 d'octubre, de la qual ha estat ponent el magistrat Jesús Cudero, i que té en compte que el negoci inscribible és la hipoteca i que l'únic interessat a elevar a escriptura pública la seva posterior inscripció és el banc, perquè només amb aquesta inscripció podrà després executar la hipoteca si, per exemple, hi ha impagaments. Això és un privilegi que li atorga la hipoteca i per això ha de pagar els costos de la seva inscripció.

L'impost d'actes jurídics documentats grava determinats documents notarials o mercantils, entre els quals hi ha les escriptures del préstec hipotecari. La quota és un percentatge de l'import del préstec, que gestionen les comunitats autònomes. N'hi ha que apliquen un tipus del 0,5%, com Madrid, i d'altres, com Andalusia o Aragó, cobren l'1,5%.

La sentència anul·la un article del reglament de l'impost (que establia que el prestatari és el subjecte passiu de l'impost) perquè és contrari a la llei. En concret, es tracta de l'article 68.2 d'aquest reglament, aprovat pel Reial decret 828/1995, de 25 de maig.

La decisió té un vot particular discrepant, emès pel magistrat Dimitry Berberoff, que postula que es mantingui la jurisprudència anterior, i un altre de concurrent, del magistrat Nicolás Maurandi, que considera que la sentència hauria d'haver incidit en l'existència de dos impostos en el d'actes jurídics documentats i en el principi de capacitat econòmica que preveu l'article 31 de la Constitució.