Mort de l’última glacera d’Espanya
El glaç de Mont Perdut retrocedeix a un ritme accelerat i podria desaparèixer en tres dècades
Prop del cim del Vinyamala, un dels més alts dels Pirineus, hi ha uns enigmàtics esvorancs a la roca oberts amb dinamita. Són la porta a una època tan diferent de l'actual que la seva història sembla mentida. El 1882 el comte Henry Russell tenia llogada tota la muntanya pel preu simbòlic d'un franc a l'any. Va manar que li construïssin set coves des d'on contemplava el capvespre a la glacera d'Ossoue i organitzava festes per als seus amics a més de 3.000 metres d'altura. Els refugis es van obrir més o menys arran de gel per poder entrar-hi caminant sense dificultats, però qualsevol que ho intenti avui dia haurà de grimpar per una paret de roca d'uns quants metres. És una de les proves més pintoresques d'un fenomen global: la reculada de les glaceres d'alta muntanya.
Dels Andes als Alps, de l'Himàlaia a l'Antàrtida, la immensa majoria de les glaceres de la Terra es fonen a una velocitat sense precedents des que hi ha registres, un fenomen relacionat amb el canvi climàtic. El procés és especialment intens als Pirineus, on el problema ja no és tant la reculada del glaç, sinó l'extinció. Trenta-tres de les 52 glaceres que hi havia el 1850 han desaparegut, la majoria després del 1980. Des del cim de Mont Perdut (3.335 metres) s'albira el cadàver més recent: un preciós llac color turquesa que va ser una petita glacera fins a finals dels noranta.
Ignacio López-Moreno és com un cirurgià a qui se li mor el pacient sense que pugui fer res per salvar-lo. Fill d'un informàtic i una mestressa de casa, aquest geògraf saragossà és l'únic entre set germans que es dedica a la ciència. Des del 2011 el seu equip de l'Institut Pirinenc d'Ecologia (CSIC) analitza amb un detall sense precedents la glacera de Mont Perdut, la més extensa dels Pirineus espanyols, a més de la de Maladeta, i, sens dubte, la que s'ha estudiat més (la tercera gran glacera pirinenca és la d'Ossue, que va enamorar Russell). Ara ja no queda cap altra serralada espanyola on hi hagi glaceres. Aquestes són les últimes d'Espanya.
“Aquestes glaceres, les més meridionals d'Europa, es troben en unes condicions molt límit i tot apunta que seran les primeres que desapareixeran”, explica López-Moreno. Estudiar-les és “molt important per veure com es comporten en aquestes fases finals, fins a quin punt s'accelera o es pot alentir, i és un exemple per a moltes altres muntanyes que d'aquí a poques dècades afrontaran aquesta mateixa situació”, destaca l'investigador minuts abans de pujar a un helicòpter acompanyat d'altres científics de l'IPE per fer la campanya d'aquest any, a la qual ha assistit EL PAÍS. L'helicòpter trigarà tot just uns minuts a completar una ascensió d'unes set hores a peu, inhumana amb els centenars de quilos d'equip i menjar que cal portar al campament.
Una glacera és una massa de gel que es manté al llarg de tot l'any i que està en moviment continu. El de Mont Perdut, amb un quilòmetre de llargada i uns 500 d'altura, avança tres centímetres al dia, el doble de ràpid durant les hores de llum que no pas de nit. En les últimes dècades s'ha separat en dues parts sense connexió, la superior i la inferior.
Als anys cinquanta la zona alta de la glacera era gairebé plana, però ara té un pendent cada vegada més pronunciat que dificulta l'acumulació de neu, essencial perquè la glacera no passi la línia crítica en què perd més volum per fusió durant la primavera i l'estiu que el que guanya a l'hivern. El 2011 va emergir un faralló de roca calcària entre el gel de la glacera inferior. Les pedres són com un radiador que arriba als 15 graus al sol i acceleren la fusió del gel. Un altre enemic és la pols del Sàhara, que arriba en grans núvols arrossegats pel vent i tenyeix la neu de color marró, cosa que fa disminuir-ne la reflexivitat i augmentar-ne la fusió. Tot això se suma al principal enemic de les glaceres pirinenques: l'augment de la temperatura.
“La temperatura mitjana ha pujat 1,5 graus. Per a molta gent pot semblar poc, però quan es parla del canvi climàtic a escala planetària l'increment ha estat de 0,7 graus, de manera que el Pirineu s'està escalfant al doble de velocitat que el conjunt del planeta”, assenyala López-Moreno.
Durant les campanyes de seguiment anual, la millor part del dia és la nit. El grup de sis científics s'aplega al voltant d'una taula plegable i es fan el sopar en una cuina de gas. En el menú d'aquest any: piparras saltades i ous ferrats amb rostes. A uns 2.700 metres encara tenen més bon gust. Però la feina d'aquests investigadors no és un camí de roses. Cada any s'han de despenjar per parets de roca per substituir termòmetres i estacions meteorològiques esclafats per la neu, salvar forts desnivells amb l'equip a l'esquena, acampar a l'estiu i primavera, quan han arribat a estar a 17 graus sota zero i amb vents de 100 quilòmetres per hora que tombaven els murs de neu que havien aixecat per protegir la tenda de campanya. La majoria són muntanyencs i espeleòlegs amb molta experiència. Miguel Bartolomé, l'home que cuina a les altures, és l'expert de l'IPE en coves gelades, on també es fa palesa la reculada del glaç. L'endemà de tornar de Mont Perdut va marxar a col·locar sensors tèrmics en una cova del sistema de fonts d'Escuain. Va trigar 13 hores a recórrer-la acompanyat de membres del Centre d'Espeleologia d'Aragó, en col·laboració amb la Federació Aragonesa d'Espeleologia i el Parc Nacional d'Ordesa.
La mesura més detallada de la reculada de la glacera l'aporta l'escàner làser terrestre, una màquina que llança més d'un milió de punts de llum a la glacera i construeix un mapa topogràfic amb una resolució centimètrica. “Aquesta és la glacera del món que més s'ha estudiat amb aquesta tecnologia”, explica Esteban Alonso-González, el membre de l'equip que s'encarrega de fer aquesta tasca cada any. “Nosaltres tenim una sèrie ininterrompuda des del 2011, i amb diverses campanyes també a la primavera per mesurar també els màxims d'acumulació de neu”, detalla. Després del 2017, que va ser el pitjor any de la sèrie, enguany hi ha hagut molt poca pèrdua o algun guany, però la tendència general és de declivi. Les dades mostren que la glacera ha perdut de mitjana cinc metres de gruix, tot i que hi ha punts en què són 14 metres menys. En general Mont Perdut retrocedeix un metre l'any. Això se suma als mesuraments anteriors fets amb altres tècniques, que mostren una pèrdua global d'uns 50 metres entre el 1980 i el 2010.
“Si assumim que continua passant el mateix dels últims anys, d'aquí a 20 o 30 anys bona part haurà desaparegut del tot. Només sobreviurà la zona de gel viu, més protegit i amb més neu a la part alta, que podria perdurar alguna dècada més”, explica López-Moreno. Serà una lenta agonia, ja que s'estima que en els últims anys la reculada del gel s'alentirà.
La desaparició de la glacera no suposarà una tragèdia ambiental ni hidrològica. S'estima que el gruix del gel és d'uns 30 metres, de manera que en total acumula uns vuit hectòmetres cúbics, equivalent a un embassament petit. Desapareixeran els microbis i altres espècies que viuen al glaç, però n'apareixeran d'altres als llacs resultants, explica López-Moreno. La vida continuarà endavant, tot i que per a les properes generacions l'única manera de veure una glacera a Espanya serà en fotos.
La contaminació mundial gravada en un llac
Blas Valero navega pel cadàver d'una glacera que va desaparèixer fa 14.000 anys. La fusió va donar lloc al llac de Marboré, el més alt dels Pirineus, a 2.590 metres i també un dels més interessants per resoldre preguntes importants sobre la glacera de Mont Perdut que és just al davant. Hi ha hagut dues etapes històriques en què les temperatures eren molt semblants a les actuals, una en l'època romana i una altra durant l'Òptim Climàtic Medieval, entre els segles X i XIV. Els registres de temperatures en alta muntanya són escassos. L'equip de l'IPE només té mesuraments d'altura des del 2013, un registre de temperatures del refugi de Góriz de des del 1981; i les de l'observatori Midi de Bigorre (França) a 2.877 metres, amb dades de precipitació i temperatura des del 1903. L'equip de Valero intenta reconstruir el clima passat gràcies als sediments del fons del llac, on set metres de capes successives permeten remuntar-se uns 13.000 anys. Les datacions preliminars de la geòloga de l'IPE Ana Moreno apunten al fet que la glacera ja existia fa 2.000 anys, en època romana, amb la qual cosa el gel més antic de la glacera hauria de ser fins i tot més vell. L'activitat humana s'evidencia als sediments del Marboré, segons detalla Valero. Als sediments "veiem la quantitat de metalls pesants, plom i mercuri, que provenen de la mineria local i, sobretot, a escala global. Hi ha un pic enorme de la primera globalització de l'hemisferi nord durant l'època romana. Aquest pic de la mineria romana s'observa a tot el Pirineu en un gran augment de la quantitat de plom que a través del transport atmosfèric va arribar fins aquí. Després baixa, augmenta una mica durant l'època medieval i després augmenta a partir del segle XIX amb la revolució industrial. Comença a disminuir a partir dels vuitanta, quan es comencen a utilitzar gasolines sense plom, però no baixa fins al nivell previ a l'època romana. L'impacte del que fem apareix en un lloc tan pristi i tan remot com aquest".