La duplicitat arbitral i el VAR

La tecnologia encara provoca molts recels en sectors que exploten el factor humà, com ara la indústria del futbol, presidida sempre per la discussió i la rivalitat, abans sintetitzada en el duel Messi-Cristiano Ronaldo i ara simplificada en la guerra entre Tebas i Rubiales. Les eines funcionen millor o pitjor en funció de qui les fa servir, i ara mateix hi ha un bon sidral muntat per l’ús del VAR en el partit Barça-Girona del Camp Nou.

La qüestió és que una jugada que va començar amb una falta a favor del Barça per una entrada de Pere Pons a Lenglet va acabar amb l’expulsió del central blaugrana per haver clavat un cop de colze al centrecampista del Girona. Pons fins i tot es va disculpar amb Lenglet abans que l’àrbitre Gil Manzano fos cridat a consultar el VAR pel col·legiat Del Cerro Grande i mostrés la targeta vermella al defensa del Barcelona.

La decisió arbitral va desencadenar una gran controvèrsia: per a uns l’expulsió de Lenglet era tan clara com injustificable ho era per als altres, circumstància que obliga a preguntar-se si no es va trair l’esperit del VAR, que se suposa només ha d’intervenir quan les jugades són molt clares i no interpretables, com sí que ho era el cos a cos Lenglet-Pons. Aleshores, per què va actuar Del Cerro Grande i li va fer cas Gil Manzano?

Ningú no es va queixar al camp, en directe o en temps real, més aviat al contrari, i el joc va seguir com si res no hagués passat, amb la pilota plantada a terra a instàncies del col·legiat per la falta de Pons. Però no van actuar igual els espectadors que seguien el partit des de casa i van veure la jugada repetida deu vegades per televisió. El comandament a distancia té avui dia més poder que l’entrada a qualsevol estadi, fins i tot als grans com el Camp Nou.

Ho explicava Jordi Punti a El Periódico: “La decisió de l’àrbitre d’expulsar Lenglet, creient abans el VAR que els seus propis ulls, va deformar la realitat del futbol en quelcom grotesc —una imatge quieta en un esport que és moviment— i va alterar un partit que prometia ser preciós” al Camp Nou. L’aplicació del VAR permet fraccionar el partit a gust del sancionador sense tenir en compte el sentit i la continuïtat del joc que tant reclama Busquets.

El videoarbitratge també hauria pogut intervenir en alguna jugada a prop de l’àrea del Girona o per expulsar Semedo. La fiscalitat de Del Cerro Grande es va limitar a la jugada de Lenglet i, per tant, se’l podria acusar d’actuar de manera arbitrària, igual que a Gil Manzano. Aleshores el problema continuaria essent el de sempre: no és culpa del VAR sinó dels àrbitres, que són bons o dolents, fallen o l’encerten, com sempre s’ha vist al Camp Nou.

Té sentit actuar quan no hi ha conflicte al camp o quan l’acció no és evident? El VAR ha d’ajudar a resoldre problemes, no pas a crear-los, i per afinar el mètode s’ha de treballar millor; si no, hi ha el risc que hi hagi un doble criteri arbitral: el del col·legiat de camp, que no para de córrer, i el del VAR, que actua a càmera lenta i treballa sobre imatges concretes, com ho va ser el moviment natural, de protecció o agressiu, de Lenglet.

La jugada ha afavorit el debat sobre si el futbol és més just o no des que hi ha el VAR. Tal vegada aquest cop li ha anat bé a l’equip petit davant del gran, quan habitualment era al revés i el Girona hauria tingut les de perdre. Ara s’haurà de veure com evoluciona la cosa mentre es parla d’antecedents i greuges comparatius i es remena l’historial de Gil Manzano i Del Cerro Grande. La tecnologia serà una ajuda si s’utilitza bé el VAR.

Queda clar, de moment, que el VAR no és infal·lible, ni acaba amb l’error; que afectarà cada cop més el joc i de vegades fins i tot el podrà desnaturalitzar; i que una mateixa acció pot tenir diferents decisions. Avui més que mai qualsevol partit tindrà dues mirades diferents: la de la gent que va al camp i la dels que el veuen per televisió, terreny adobat per a les tertúlies, la polèmica i el circ futbolístic, com s’ha fet palès en el Barça-Girona.