El populisme identitari i els seus còmplices

Vivim en un univers comunicacional tan accelerat com simplificador. Es creen etiquetes de fàcil consum al preu que es multipliquin els retrats fets pel broc gros. I així els tòpics es propaguen i la realitat es fa cada vegada més opaca. Un tòpic recurrent és el que situa la immigració i la seguretat (especialment a compte del terrorisme islamista) com a principals caldos de cultiu de l’anomenat populisme. Si aquest terme –que pretén abastar coses tan diverses com el Brexit i Podem, com la Lliga Nord i el sobiranisme català– ja és de poca virtualitat descriptiva, les causes que se li atribueixin encara són més contestables.

El Pew Center Research de Washington va publicar al juliol una enquesta sobre l’anomenat populisme a Europa que desmunta els tòpics més habituals. La conclusió és que la principal causa que mou la ciutadania cap a posicions populistes no és ni la seguretat, ni la immigració, ni les qüestions identitàries i culturals, com acostuma a donar-se per descomptat. És el sentiment de moltes persones d’estar privades de poder, que no se’ls escolta ni se’ls té en compte, és a dir, la desconfiança en les institucions: governs, parlaments, i poders contramajoritaris (bancs centrals, FMI i altres). Es pot discutir el mètode de l’enquesta, que parteix d’una divisió de l’espectre polític en dos blocs: populistes i clàssics. Les enquestes són forçosament simplificadores, però serveixen pel seu valor indiciari. I, en aquest cas, es confirmen els enganys que hi ha en la construcció mateixa de la categoria de populisme, que no és un concepte científic, sinó un útil ideològic. En el fons només pretén identificar aquelles organitzacions que, segons el parer dels poders establerts, no tenen els punts necessaris al carnet perquè les admetin al club que monopolitza el poder polític. Malgrat tot, ja se n'han colat unes quantes: Itàlia, Polònia i Hongria en són la prova. I no és estrany: segons l’enquesta, la taxa de confiança dels italians en el seu Parlament amb prou feines supera el 25%.

El 66% (davant d’un 28%) dels europeus pensen que els emigrants fan l’economia més forta amb el seu treball i no els identifiquen amb l’amenaça terrorista. Naturalment, aquestes xifres s’inverteixen en el fragment populista, fins a un rebuig del 50% en el cas francès i del 70% en l’italià. Quina és la conclusió? El rebuig a la immigració, la magnificació dels valors identitaris i culturals, o la qüestió de la seguretat són les banderes utilitzades per enquadrar i capitalitzar políticament aquest malestar, però la causa primera i principal és la pèrdua d’empoderament de la ciutadania, que desconfia de la utilitat del seu vot, que se sent abandonada per uns dirigents polítics limitats pels interessos del poder econòmic, que té la sensació que ni se l’escolta ni se l’atén i que no veu un horitzó de confiança. És davant d’aquesta inseguretat que una part de la ciutadania es lliura a les banderes de sempre, la fabulació sobre allò propi i el rebuig de l’altre. I en aquesta tasca els dirigents populistes troben la complicitat dels partits clàssics, que acaben assumint part de la seva agenda com a únic recurs per dissimular la seva impotència, conscients que la por és el sentiment més fàcil d’expandir i que té efecte de dominació en la mesura en què paralitza qui la pateix, el fa captiu de la demagògia, de manera que el procés de degradació no té límit. I és així com el populisme d’extrema dreta es propaga i contamina tot Europa.

Cal assumir el missatge. I respondre-hi democràticament, començant per denunciar l’actitud acomodatícia dels governs europeus. És la impotència de la política per defensar els interessos dels ciutadans, l’origen del malestar. I és la política la que contribueix a les respostes regressives per intentar dissimular la seva incapacitat. Impotent per posar límits al poder econòmic, el que li queda és la propagació de la por i la restricció de drets i llibertats. I, sobretot, la magnificació interessada de dos problemes, com la seguretat i la immigració, que en cap sentit amenacen les societats europees. Tret que aquestes s’ho acabin creient. Amb la complicitat dels qui governen.