La 38ena Fira Tàrrega aixeca el teló amb vista al cementiri

Una filera de persones va travessar en silenci i a pas lleuger el cementiri de Tàrrega per veure Pràctiques de vols per acabar amb l'oblit, el primer espectacle de la 38ena edició de la fira. Encara que la idea inicial era representar allà la funció, la comitiva no es va aturar fins a sortir del cementiri. Les queixes dels veïns que van demanar respecte cap als familiars que hi estan enterrats va forçar la seva reubicació, que finalment es va dur a terme en un descampat a l'altre costat del mur. Precisament en una edició en la qual la fira s'havia proposat “rellegir l'espai públic”.

Si fins avui l'entramat de carrer de la capital de L’Urgell s'havia convertit en un escenari sense fronteres, la polèmica ubicació va revelar els límits d'aquests llocs, tal com ho comentava la directora de la funció, Melina Pereyra, a manera de prefaci.

Els espectadors van prendre seient en un escenari fet de terra i amb vista als nínxols, esperant entre expectants i consternats la proposta del dramaturg mexicà Antonio Zúñiga. La fira li havia encarregat escriure un text teatral sobre la memòria històrica i, coincidint amb el desplegament del Pla de Fosses de la Generalitat, l'autor va crear un diàleg commovedor entre un aviador mort en la Guerra Civil i la seva neta. El lirisme i les múltiples referències a Saint-Exupéry contribueixen a donar rostre al procés de recerca i recuperació d'un moment històric. “Per què no em vols recordar? Confronta't”, canta, contra l'oblit i de forma esquinçadora, una de les intèrprets.

Fira Tàrrega, que en aquesta ocasió reuneix fins al diumenge 227 funcions en 22 espais diferents de la localitat, no va quedar oficialment inaugurada fins que el públic que va acudir a veure l'espectacle d'obertura La Tortue de Gauguin, de Lucamoros, va esclatar en aplaudiments. Entre la negror de la nit i la munió d'espectadors resultava difícil fer-se un buit a la gran esplanada del Parc de Sant Eloi. La combinació entre arts visuals, performance i música escènica va crear un espectacle impactant alhora que poètic que va aconseguir entusiasmar el públic des del primer moment.

Una estructura vertical de 9 metres es va il·luminar mostrant quatre pisos dividits en dos compartiments: als superiors, sis artistes pintaven darrere de llenços transparents, i ran de l'escenari una actriu entonava versos incisius acompanyada per les notes d'un músic. Mentre les seves paraules reflexionaven sobre l'amor, exigien el silenci i lamentaven la mercantilització de l'art, els pintors creaven ràpidament imponents obres d'art que al poc destruïen encara a més velocitat.

La reivindicació d'un art efímer ja venia exposada en el mateix títol, en una picada d'ullet a l'anècdota que va protagonitzar Gauguin en pintar sobre la closca d'una tortuga. Gràcies a la longevitat d'aquesta espècie potser l'obra de l'artista continuï existint en les profunditats de l'oceà, lluny de l'especulació.