“Més policia, més seguretat” no és la solució

Gairebé com una tradició, l’estiu anterior a unes eleccions municipals la Barceloneta torna a veure com els seus carrers s’omplen de part d’un veïnat que protesta contra un turisme que sembla impregnar-ho tot. Si fa quatre anys les consignes s’adreçaven principalment a la influència que l’insostenible model imperant a la zona estava tenint sobre l’increment dels lloguers, els comerços i l’espai públic, durant l’últim agost han guanyat protagonisme les proclames dirigides a la inseguretat i els venedors ambulants. De l’“Aquest barri no està en venda” o “No volem pisos turístics” s’ha passat al “Més policia, més seguretat” i “La Barceloneta, ciutat sense llei”. Però, què ha passat durant aquests quatre anys perquè el missatge del veïnat hagi canviat?

L’any següent al fet que un grup de turistes italians es passegés despullat pel barri –fet que va donar motiu a la visibilització d’un problema que la Barceloneta havia estat denunciant des de feia temps– Barcelona en Comú arribava al poder a la plaça de Sant Jaume. Ho feia amb la promesa, entre d’altres, de posar fi als desnonaments, millorar la vida del barri i posar límit a la proliferació d’apartaments turístics i hotels que semblaven sorgir sense control, no només a la Barceloneta, sinó a tota la ciutat. El nostre propi Ajuntament del canvi va iniciar una bateria de mesures que, finalment, han resultat relativament efectives, però, sobretot, han demostrat els límits de la capacitat política del municipalisme. La llibertat global de moviment dels diners, l’explosió del capitalisme de plataforma, el conflicte nacional català, les polítiques neoliberals implementades en l’àmbit estatal i europeu o el front mediàtic organitzat des d’alguns mitjans de comunicació se li han escapat, com no podia ser d’una altra manera, a una Administració amb competències limitades. Qüestions com la pèrdua del contacte amb els moviments socials de Barcelona –allò de tenir un peu a les institucions i mil als carrers–, el pas de part important de l’activisme local a l’Ajuntament o la idiosincràsia mateixa de la política local, a més d’alguns errors, tampoc han ajudat els comuns en el seu intent de canviar el rumb de Barcelona.

Ara bé, està vivint la Barceloneta un problema real d’inseguretat? Malgrat les últimes notícies sobre aquest tema, les estadístiques municipals mostren com la majoria dels indicadors relacionats amb la seguretat fa anys que milloren sensiblement. Així, la puntuació del nivell de seguretat als barris de Ciutat Vella ha passat del 5,4 al 5,7 l’últim trienni, mentre que les denúncies han disminuït 0,8 punts. Sí, han augmentat els incidents per activitats molestes a l’espai públic, tot i que el valor és inferior a la mitjana de la ciutat. Malgrat tot, això no treu que una part important del barri no ho percebi d’aquesta manera, ni que el fenomen, per la seva complexitat, deixi d’estar vinculat a altres factors estructurals que cal abordar. Això sense esmentar el que entenem per seguretat, en què també podem citar la incertesa de saber si et renoven el contracte de lloguer o que centenars de bicicletes, patins o segways campen arreu fent sentir vulnerable una part de la població.

L’expressió de malestar de part dels veïns es podria explicar, potser, per una doble línia de fets. D’una banda, l’esmentada falta de mitjans i competències, així com els errors propis, d’un Ajuntament en què el grup polític que hi ha al poder no té prou majoria per prendre certes mesures davant de situacions complexes. I, de l’altra, per la proximitat d’unes eleccions municipals el 2019 en què no només es dirimirà el canvi de rumb de la ciutat, sinó també la possibilitat d’accedir al simbolisme que Barcelona atorga a disputes polítiques que es produeixen a altres escales. Que determinades personalitats i partits polítics estiguin utilitzant el malestar de part d’un veïnat per atiar una estratègia basada en la por, barrejant en el mateix còctel incivisme, inseguretat i top manta amb la finalitat d’obtenir rèdits polítics immediats, podria ser una actitud com a mínim perillosa per a aquest futur de convivència que diuen que defensen.

El que necessita la Barceloneta no és més seguretat i policia, sinó sentir que el seu barri no ha entrat en un procés irreversible. I per fer-ho cal posar fre a la plasmació en el seu espai urbà d’unes dinàmiques globals que no deixen de generar injustícia i exclusió. “Més policia, més seguretat” no és la solució quan ja t’han venut el barri.

José Mansilla és antropòleg i professor universitari.