“El client t’ho ha de confessar tot, com a un capellà”

Xavier Rodríguez prefereix defensar que atacar. “Em satisfà més aconseguir una absolució que una sentència condemnatòria”. Potser són reminiscències inconscients de la seva etapa com a porter de futbol en equips amb tradició a la riba del Besòs, on va néixer: el Sant Gabriel, el Trajana, el Llefià. O potser pel plaer que desperta derrotar qui saps que és més poderós que tu. “Quan exerceixes la defensa, estàs sol contra l’Estat i les altres acusacions, que t’intenten condemnar. Això té la seva dificultat, és un repte”.

Rodríguez fa una mica més de dos anys que exerceix com a advocat penalista. A la trinxera. Anant amunt i avall per jutjats, reunint-se a tota hora i assessorant clients de tota mena. Cada dia, es “disfressa” amb l’americana i la corbata, que això dels tribunals és seriós i n’hi ha que es poden molestar. Els advocats joves no han aconseguit trencar amb aquest codi de vestimenta. “És que els jutges tenen regles molt marcades. I si et veuen amb samarreta i, a més, tan jove, pregunten: i aquest, qui és?”

“Em satisfà més aconseguir una absolució que una condemna”, reflexiona

La joventut —té 27 anys— és una arma de doble tall en l’exercici del dret. “Els jutges no et menyspreen perquè ho siguis, crec que fins i tot t’escolten més. Això és bo, però només si ho fas bé”, diu Rodríguez des de la sala noble del despatx d’Aequo Advocats, als Jardinets de Gràcia, on va aterrar el febrer del 2015, acabat de llicenciar. Hi va arribar amb tota la teoria al cap, però sense pràctica. “És un altre món. Has d’anar als jutjats, parlar amb els fiscals, traçar estratègies…”

Un any després ja estava afrontant la seva primera vista oral en solitari. Va ser a València. “Una conducció sota els efectes de la cocaïna, amb accident”, resumeix. El client no se li va presentar. Suor freda. Però gairebé millor, reflexiona ara. “Estava més tranquil. I vaig tenir molta sort”. Es va produir una d’aquelles casualitats màgiques tan habituals en la ficció televisiva. “Uns mesos abans, havia estat amb amics al mateix carrer de València on es va produir el sinistre. I vaig llegir que l’Ajuntament havia de modificar el semàfor… per un problema de regulació que provocava accidents”. Somriu quan ho recorda. Això i un error en l’atestat policial —“deia que les pupil·les estaven contretes, quan havia de dir dilatades”— el van ajudar a fer que el cas “sortís bé”, amb el que això vulgui dir.

Una casualitat i un error policial el van ajudar a resoldre el seu primer cas

“Els meus amics em pregunten si tinc algun dilema a l’hora de defensar gent que pot haver comès un delicte. Però jo faig la meva feina, intento utilitzar escletxes que permetin elaborar una defensa”. I per fer-ho, diu Rodríguez, es necessita l’entrega absoluta de l’acusat. Ell no és d’aquests lletrats a qui els importa un rave què va passar, qui és culpable i qui és innocent. Vol saber-ho, sentir-ho de viva veu. “El client s’està jugant la seva llibertat, i moltes vegades no és conscient d’aquest risc. T’ho ha de confessar tot, com a un capellà. Si no ho saps tot, la teva estratègia se’n pot anar en orris”.

I, és clar, amb la penitència i el torrent de sinceritat, els casos es converteixen moltes vegades en un tema personal. “Si t’agrada ser penalista i tens vocació, t’ha d’afectar”. Aquest any, per primera vegada, una clienta seva va ingressar a la presó provisional. Un dissabte. La decisió li va amargar un sopar amb els amics i la família. “Feia una cara… Però bé, ara ja està en llibertat”. No sap si, amb el temps, acabarà pecant de cinisme —aquest tret que, de vegades, s’associa a certs advocats.

Diu que s’endú els problemes a casa: si un client entra a la presó, pateix

Rodríguez intenta aprendre dels veterans del seu despatx, que tant defensen jugadors de futbol per frau a Hisenda com ataquen exercint l’acusació de la família d’Andrés Benítez, l’home mort a mans dels Mossos d’Esquadra al Raval. “Quan exerceixes l’acusació i no la defensa, has de canviar de rol i d’estratègia. I, és clar, també entens més els punts de vista que exposa l’advocat contrari”.

La posada en escena de la justícia a Madrid imposa més respecte que la de Barcelona, reflexiona. Encara recorda la seva primera vegada a l’Audiència Nacional. “Allò és un búnquer”. Encara que prefereix el “penal clàssic”, Rodríguez també s’ha estrenat en el penal econòmic. Va defensar un client acusat de blanqueig. “S’ha de dir que era innocent, en aquest cas”, diu, i riu pensant que potser penso que sí, que això diuen tots els advocats defensors. “Va ser víctima de la típica querella catalana. Moltes vegades, la gent porta a judici per enemistat, o per problemes de diners”, lamenta. Rodríguez va aconseguir que s’arxivés el cas abans d’arribar a judici. Emergeix, de nou, l’esperit del porter, del que vol mantenir la porteria a zero abans que marcar un gol per l’escaire. “Intentem matar el tema d’entrada, perquè en el judici te la jugues”.