Mor amb 86 anys l’historiador Josep Fontana

Ja fos perquè de jove redactava els catàlegs de la llibreria de segona mà del seu pare (on treia petroli dels títols aparentment més anodins) o bé perquè durant els anys en què el franquisme el va expulsar de la universitat va dirigir la secció d’història de l’Enciclopèdia Larousse (que el va portar a calibrar “la importància de dir les coses comptant els espais”), Josep Fontana, un dels grans renovadors de la historiografia espanyola, amb un inusual compromís cívic en entendre que el seu ofici consisteix a “contribuir a explicar els problemes reals dels homes i dones d'ahir i avui i d'ajudar amb això a resoldre'ls, treballant per elaborar una consciència col·lectiva”, és l’Eric Hobsbawm espanyol. Com l'anglès, és el més llegit perquè enllaça la seva erudició a una capacitat de narració i síntesi descomunal, com demostrava també de viva veu. Ara això ja només es podrà comprovar en els seus llibres, després de morir aquest dimarts a Barcelona amb 86 anys després de molts anys d'estoica lluita contra un càncer al qual ell, sempre atrafegat, sempre incansable, va fer el mínim cas possible.

El credo professional de qui millor va entendre l'enfonsament de l’Antic Règim a Espanya i el va comparar per primera vegada amb el que passava a Anglaterra o França el XIX o el que millor ha llegit des de la península la globalitat del segle XX va néixer d'un de la mitja dotzena de llibres que el seu pare, propietari d'una llibreria de vell al carrer Boters, en ple centre històric de Barcelona, li va donar quan tot just tenia set anys. Era, li va dir, perquè comencés la seva pròpia biblioteca, que amb els anys acabaria formada per uns 50.000 llibres. Bona part els va donar a la Universitat Pompeu Fabra, però 15.000 els ha conservat fins a l'últim dia a casa seva per seguir treballant. “I no em faci la brometa habitual de si els he llegit perquè li asseguro que els conec un per un i sé per què el tinc i què espero de cadascun”, deia seriós. I calia creure’l perquè ho va llegir sempre tot.

El llibre clau d'aquell regal fundacional patern va ser un de petitó, il·lustrat i que sempre va conservar, de Ferran Soldevila. Seria un dels seus tres mestres, tots espirituals i físics: en els anys cinquanta assistia a les seves classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalanes, que el depurat historiador impartia al menjador de casa seva. Així durant tres anys. D'ell, deia, va aprendre que “al darrere d'un document hi ha éssers humans amb sentiments i problemes”. Els altres dos fars serien, d'una banda, Jaume Vicens Vives , “una illa de modernitat en un mar de carques retrògrads” a la universitat franquista, que li va inculcar la consciència cívica (“em va fer veure que es pot servir el país a través de la ciència de la Història”), i Pierre Vilar, a qui va arribar per la generositat de Vicens Vives quan aquest va veure que no podia satisfer l’apetit intel·lectual del seu deixeble. “Ens passàvem l'estona parlant sempre del que passava al món en aquell moment”, rememorava el doctorand del seu referent francès.

Un credo forjat des de la infantesa

El credo íntim que feia definir-se a Fontana (Barcelona, 1931), desafiador en aquests temps de neoliberalisme salvatge, com a “roig i nacionalista, que no són dues coses incompatibles”, el portava tatuat des de la infantesa, forjada pel record dels bombardejos durant la Guerra Civil “durs, perquè buscaven el Palau de la Generalitat, que era molt a prop de casa, per això anàvem al mateix refugi del palau” I, és clar, per l'actitud del pare, que en una llibreria anterior, al carrer de la Palla, acollia un grup lligat al Bloc Obrer i Camperol. “Sí, vaig créixer en un ambient inequívocament català i d'esquerres”. La conseqüència: un ràpid compromís de jove amb la lluita clandestina que el portaria al PSUC. Com va ser norma en ell, la decisió tenia una lògica aclaparadora: “Era la força més eficaç per liquidar el franquisme i unia principis socials amb la mirada de l'autodeterminació”. Una fidel coherència que va mantenir entre el 1957 i el 1980, quan va abandonar el partit.

Acabat de llicenciar en Lletres i ja fitxat per Vicens Vives, que el va portar d'ajudant amb una altra promesa, Jordi Nadal, Fontana va iniciar una trepidant i brillantíssima carrera a la flamant Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, que el va portar molt ràpid a ser un any, el 1956, assistant lecturer a la de Liverpool, i això es va traduir en l'accés a una bibliografia inimaginable en l’Espanya dels cinquanta. Ni tan sols l'expulsió el 1966 de la universitat per la seva militància comunista va truncar una trajectòria que, amb els anys, el portaria a ocupar la càtedra d’Història Econòmica a les universitats de València (1974-1976), l’Autònoma de Barcelona (1976-1991, on va ser també degà i vicerector) i la Pompeu Fabra.

Lector compulsiu, la seva figura va créixer com a expert irrefutable del model de transició de l’Antic Règim cap al capitalisme i la formació del mercat peninsular. D'aquí van sortir alguns dels seus llibres fonamentals, com La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820, fruit de la seva tesi del 1972, Hacienda y Estado, 1823-1830 o La crisis del Antiguo Régimen (1808-1832). El truc sempre era el mateix: documentació de fonts gairebé sempre inèdites, exhaustives bibliografies consultades (de vegades, només havia d'aixecar-se a l'estudi de casa i consultar, per exemple, l'únic exemplar complet que es conserva de les actes del Segon Congrés Obrer de la Secció Espanyola de la Internacional, celebrada a Saragossa el 1872) i una interpretació sagaç que, a més a més, exposava d'una manera clara i brillant.

Títols com aquests o Aribau i la indústria cotonera a Catalunya podrien donar una imatge d'erudició i aridesa extrema. Res més lluny de Fontana, sempre un excel·lent i rigorós divulgador, com poden testimoniar les desenes de professors de batxillerat als quals impartia Història cada dissabte als matins o els milers d'alumnes que el van escoltar en unes classes que tenien la seva posada en escena: puntual, es treia el rellotge de polsera i el deixava reposar a la dreta dels folis que contenien la matèria de la jornada, que sempre portava escrita, com les seves intervencions als tribunals acadèmics, una cosa que potser explica la seva ingent producció de pròlegs (superen els 150), que tenien més d'una vegada el seu substrat en aquests folis que no parava d'alinear militarment amb petits tocs dels seus dos dits menovells.

Vital en la seva tasca divulgadora va ser la seva funció d'editor a l'ombra, primer als anys setanta al segell Ariel i després en el del seu amic editor Gonzalo Pontón, Crítica. Aquí va reblar el seu paper d'introductor a Espanya d'escoles historiogràfiques renovadores inspirades en bona part en el marxisme: la dels Annales, els mateixos Vilar i Hobswam, Edward Thompson, George Rudé, Michele Vovelle, Marc Bloch, Albert Soboul… Però també gràcies a ell es van recuperar textos del president de la República espanyola Manuel Azaña, com el sincer Memorias políticas y de guerra. En aquests despatxos inventava títols, refeia traduccions o redactava contracobertes sense que li caiguessin els anells de catedràtic.

Com els seus mestres Soldevila i Vicens Vives, Fontana també va acabar saltant de segle i plantant-se en la seva actualitat. I amb ambició perquè “un no pot estudiar el raconet on viu sense conèixer els corrents que l’envolten”, sostenia. Per això, a partir dels anys noranta la seva bibliografia de més d'una vintena de títols es va ampliar amb una historiografia universal que va tenir la seva primera gran fita a Europa davant del mirall (del 1994, amb 12 traduccions) i que va reblar d'una manera tan espectacular com omnívora a Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (2011), segurament la millor mirada peninsular a la Guerra Freda i les seves conseqüències, i on s'aprecia el domini de fonts, tot i que amb les noves tecnologies pel mig, que el ja veterà historiador va mantenir fins a l'últim dia.

Coneixedor de la seva solidesa intel·lectual, no exempt de certa duresa que contrastava amb la seva generositat envers els estudiants i les entitats populars (als quals solia atendre a la taula de vidre del seu domicili, ple de llibres i cartells, situat al seu modest barri de sempre, el Poble-sec), Fontana mai va defugir el debat dialèctic ni es va amagar en les seves opinions. Així, no dubtava a assenyalar que en la Transició espanyola “el joc estava trucat, es van cometre errors seriosos: els polítics no estaven disposats a defensar ja els mateixos principis que havien dit a la gent, ni a lluitar pel que es defensava en la clandestinitat; se li va dir a les forces socials que ja podien tornar cap a casa”. Per això potser va donar suport a la formació de Barcelona en Comú d’Ada Colau, tancant el 2015 simbòlicament la seva llista: “No eren un partit, volien administrar l’Ajuntament, no aprofitar-se dels seus recursos per alimentar el partit, com fan els altres”. O per això també va mostrar les seves simpaties cap a la CUP, moviment “net i sincer”, si bé amb “un programa més per fer la revolució que per fer una política parlamentària, i això és un problema”. Ciutadans li semblava “del més perillós: és un invent català que enfila amb la tradició de la nostra gran burgesia, que quan veu obstaculitzats els seus interessos, es passa a l'enemic; ja ho va fer el 1936”.

Amb Bertol Brecht com a guia

Malgrat obtenir la Creu de Sant Jordi el 2006 o haver escrit fa tot just tres anys un tan reeixit com inequívoc La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (“El ‘Som i serem’ de la sardana La Santa Espina és una línia perdurable de la identitat catalana”; “un només pot separar-se si l'altre accepta que et separis”; “els catalans només poden seguir lluitant; fa 500 anys que estem així; no hi ha cap altra sortida”, ha dit en diferents ocasions sobre el procés), la seva contundència també la va dirigir cap a determinat nacionalisme català, com el representat per Artur Mas: “El seu gir catalanista el va fer perquè era salvador per a ell”. Pel que fa a la resta del món, ho tenia, per descomptat, molt clar: veia en l'última gran crisi econòmica “la gran mentida de les polítiques d'austeritat; s’hi va arribar per la degradació de les condicions de treball i la gradual aplicació de reformes laborals que han eliminat drets i menyscabat la capacitat de reacció dels treballadors”, dubtava de la suposada estabilitat econòmica actual, veia en la immigració el gran problema present i futur i admetia: “Sí, estan guanyant els rics”.

Tot i aquesta última asseveració, fidel al seu concepte que “la Història ha de ser una anàlisi crítica dels esdeveniments” i que el seu estudi “ha d'ajudar a crear una consciència de la Història”, a la paret del seu carregadíssim despatx hi penjava un poema de Bertolt Brecht al qual, d'alguna manera, ell amb la seva tasca havia donat sentit: “Qui encara estigui viu que no digui mai: el que és segur no és segur. Tot no serà sempre igual. Quan hagin parlat els opressors, parlaran els oprimits. El que ha caigut s'ha d'aixecar; el que ha perdut ha de lluitar. Qui podrà aturar el que coneix la veritat? Perquè els vençuts d'avui són els vencedors de demà, i el mai es convertirà en ara mateix”. Deia que li agradava tornar a aquestes paraules.