Aquests mesos

La història d’aquestes últimes setmanes –com a mínim des de la trobada entre els presidents Sánchez i Torra– s’ha tenyit, encara entre mil interrogants, tots oberts (i encara més després de la delicada situació jurídica i política creada pel pronunciament del tribunal de Schleswig-Holstein), d’un clima favorable al diàleg i a l’aposta política per resoldre el conflicte català. Proliferen certament tots els condicionals i tots els condicionants: ni la situació està resolta (i no ho estarà durant molt de temps), ni encara se sap amb certesa quin tipus de rumb agafaran els esdeveniments.

No obstant això –i així semblen reflectir-ho també les enquestes–, l’ambient tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat registra una creixent voluntat de superació de tota una fase de confrontació, d’incomunicació i de reafirmació sorda i acrítica de les posicions de cadascú.

Aquesta circumstància pot i ha d’afectar (malgrat els piròmans d’una banda i l’altra de l’Ebre, i també d’aquells que es troben a diferents països europeus) la creació d’un entorn favorable a la distensió institucional, requisit previ a qualsevol possibilitat de tornar a parlar de política.

Malgrat tot, aquest clima de moment ha tingut unes manifestacions apreciables (per més simbòliques que puguin ser) pel que fa a una sola dimensió del conflicte, que és –per simplificar– la que es refereix a la relació entre Barcelona i Madrid.

Una altra dimensió, encara molt més important, es refereix a la tensió i al diàleg intern a Catalunya. La política ha donat també en aquest cas senyals que no s’haurien d’obviar: els comuns i el PSC han presentat iniciatives parlamentàries que han prosperat destinades a construir dinàmiques de resolució que passin per un reconeixement clar de la pluralitat de posicions i propostes, i pel plantejament de solucions que siguin el més compartides possibles.

És una tasca que també incumbeix la ciutadania catalana en el seu conjunt, a través de la societat civil (de tota) i del debat públic. S’ha començat a parlar de recosir: és l’objectiu més preuat per a qualsevol que es defineixi demòcrata ara mateix a Catalunya.

Caldrà un compromís sincer, imaginació i capacitat d’assumir errors del passat perquè no es tornin a repetir. Que sigui difícil no ho fa menys imprescindible. Ara bé, un dels prerequisits per poder recosir és intentar codificar una reconstrucció de l’estrès polític i social dels últims mesos que sigui mínimament compartida.

Això no significa plantejar un relat únic. És impossible i fins i tot poc aconsellable: tothom ha viscut els últims mesos –i fins i tot els últims anys– d’una manera personal i intransferible. Per a uns pocs han estat la culminació dels seus somnis; per a d’altres, un mecanisme de politització (o repolitització) estimulant. Per a uns quants més ha estat una època tensa i negativa. Molts s’han sentit exclosos i atacats, i d’altres han contemplat preocupats com els equilibris tan subtils de convivència es tensaven fins a extrems mai experimentats.

Per tant, no es tracta de sublimar les vivències de cadascú en un relat tancat i unidimensional. Del que sí que es tracta, però, és de fer un exercici d’interpretació de la nostra experiència col·lectiva recent que pugui definir un espai de comprensió vàlid per a una majoria de la ciutadania, partint del pressupost del reconeixement (que no ha de ser necessàriament l’aprovació) d’aquesta multiplicitat de percepcions.

Certament, les seves coordinades han de ser bàsiques, ja que han de poder interpel·lar una porció majoritària de la ciutadania, partint de constatacions que puguin constituir un mínim comú denominador que, sense ser ambiciós, pugui ser transversal.

Al meu parer, hi ha dues coordenades bàsiques. La primera és la constatació que va haver-hi una extralimitació de les prerrogatives polítiques i judicials per part del Govern central i de la judicatura: pel que fa a l’ampliació de les atribucions del Tribunal Constitucional i, especialment, a l’aplicació de la presó preventiva. I una segona, que s’ha d’explicitar a Catalunya sense matisos: el reconeixement que els partits independentistes en la darrera legislatura han abusat de les seves posicions institucionals i per això s’han d’exigir responsabilitats i rectificació.

Segurament, a banda i banda quedaran els irreductibles, per convicció o perquè creuen que en poden treure rèdits polítics o electorals. Però el més important és que aquesta lectura mínimament compartida es pugui fer, pugui ser debatuda, enriquida i assumida per un cos central de la societat i de la política del país.